Cercador
El meu amic de Bigues i Riells
Un relat de: francescgrauvidal- Compartir:
Em vaig sorprendre de veure'l assegut en un racó assolellat de la terrassa de ca l'Arcís un diumenge al matí mentre la resta de caçadors anaven amunt i a vall per aquelles muntanyes que envolten en el poble de Bigues i Riells, a la recerca d'una presa fugissera. Feia cara de badoc i ni tan sols s'havia adonat de la meva presència, bé semblava que estigués amb els seus pensaments en un altre món. Em vaig seure al seu costat i em mirà sorprès, com si no em conegués el babau. Alguna cosa estranya li passava, doncs els seus ullets porucs així m'ho feien entendre.
-Què fas per aquí a aquestes hores, mestre? Tu que ets un caçador consumat, hauries d'estar amb la teva escopeta al bosc, a la cerca d'una bona peça! Què no et trobes bé?
Mogué el cap i arronsà les espatlles, i amb to confidencial em digué a cau d'orella:
-Les coses han canviat. Ara tot és diferent.
I es quedà mirant-me com un estaquirot amb els seus ullets porucs. No tenia ni fava què volia dir amb allò, però m'entraren ganes de donar-li un mastegot per fer-lo reaccionar, perquè, la veritat sigui dita, semblava que m'estigués prenent el pèl, que en Quim sempre havia estat molt de la gresca -ens coneixem des de que de marrecs anàvem plegats a l'escola el Turó, i d’això fa un bon grapat d'anys.- El cas es que em mirava fixament sense obrir la boca, i jo, és clar, em vaig començar a posar nerviós amb la seva estranya actitud. Què coi li passava? Semblava, de veritat, una altra persona, mai l'havia vist d'aquella manera. En aquell precís moment, enfilant la carretera direcció a Riells, va passar per davant nostre un 4x4 arrossegant un remolc amb gossos de caça que tristos es deixaven veure entre les reixes. Sobtadament en Quim s'aixecà de la seva cadira i començà a escridassar al vehicle: «assassins! Assassins!» El 4x4 va continuar la seva marxa com si res passés i en Quim es tornà a seure remugant ves a saber què mentre jo l’observava amb l'ai al cor. Els clients que hi havia a les altres taules xiuxiuejaven sorpresos i un dels amos del bar va treure el cap ros per la porta preguntant que havia passat. Tot va quedar en un no res i als pocs minuts la normalitat tornà al bar mentre jo dubtava entre marxar o quedar-me i esbrinar que dimonis li passava al amic. Diuen que la curiositat matà a al gat, però, tot i així, vaig decidir-me a investigar la qüestió:
-Escolta Quim, amb això dels assassins m'has deixat bocabadat. Em diràs que coi et passa o no?
Primer va deixar anar una mena d'esgarip rogallós i tou que em va fer témer que es tornaria a aixecar de la cadira per cridar qualsevol bajanada, però per sort no ho va fer. Llavors va mirar al seu voltant amb els seus ullets porucs, com si tingués la sospita de que algú l’estès vigilant, i un cop es va sentir satisfet de no trobar cap espia a prop, s’hem va atansar per dir-me en veu molt baixa:
-Veuràs, Eugeni, d'uns dies ençà que no sóc el mateix. Si et conto el que m'ha passat em prendràs per un boig amb tota seguretat, però em temo que si no s'ho explico a algú potser si que puc perdre la raó de veritat.
-Endevant, nano, fes-ho per el teu bé, no perdis la raó per no explicar-ho, i, a més, cony, no et capfiquis per la possibilitat de que et pugui considerar un boig, perquè jo sempre he pensat que estàs con un llum, i, tot i així, sempre em sigut amics. Va, explica'm la teva història que em tens intrigat.
Em va mostrar un tímid somriure de alleugeriment, com si les meves paraules l'hi haguessin tret un pes del damunt, i, així, començà el seu relat:
-La setmana passada em vaig penjar la escopeta a l’espatlla i vaig sortir ben d'hora de casa per anar al bosc del Rull amb la companyia d’en Gadafi. No hi havia passat ni cinc minuts que m'havia endinsat al bosc que a sota d'uns matolls el vaig veure; era un conill que, ben cofoi, no s'adonava que aviat deixaria de respirar. I efectivament, així va ser, el tret de la meva escopeta el va deixar fulminat sota els matolls a l'hora que un polsim blavós s'aixecà al seu voltant. D'on sortia aquell polsim? Em va semblar que sortia dels mateixos matolls, però no estic segur. En Gadafi no s'atrevia a portar-me la peça, i amb la cua entre les potes gemegava esgarrifat. No em vaig emprenyar amb el pobre gos, perquè, la veritat, allò era molt estrany. Fent el cor fort, vaig recollir el conill intentant no respirar el polsim blavenc, però, encara i així, vaig sentir la fortor de canyella que hi feia. I d'aquesta manera, amb el conill mort al sarró vaig tornar cap a casa mentre en Gadafi no deixava de gemegar, com si no es pogués treure l'ensurt del damunt.
»I vet aquí que vaig passar la resta del dia sense donar-li més voltes al petit incident del polsim blavós. Arribada la nit, la Mireia va posar a taula el conill caçat al matí. Estava ben rostit, com només ella sap fer, ja ho saps prou bé. I mentre en Gadafi estava a fora encara gemegant, la dona i jo, com si no passés res, ens cruspíem aquella delícia.
-Què vols dir amb això de que “com si no passés res”? Et refereixes al Gadafi que no parava de gemegar? -vaig preguntar.
-No ben bé, encara que, en Gadafi, quelcom s'olorava. El cas es que va arribar l'hora d'anar al llit i tant aviat m'hi vaig ficar, em vaig quedar ben adormit, ignorant el que m'esperava al despertar.
En aquest punt en Quim em mirà i em preguntà:
-Et recordes de “La metamorfosi” de Kafka que ens van fer llegir a l'institut?
I tant que em recordava. Qui pot oblidar-se d'una lectura així? Et pot agradar o no, però de segur que no et deixa indiferent. Vaig moure el cap afirmativament, esperant-me una bajanada històrica d'en Quim, doncs ja començava a intuir que alguna de grossa deixaria anar.
-Doncs ves per on que, quan vaig despertar, l'ensurt va ser colossal. Jo era un conill al ben bell mig del llit i sentia el meu petit cor bategar a tota velocitat mentre intentava adaptar-me a un angle de visió de més de tres cents graus oferta per els meus nous ullets de lagomorf.
-Para el carro, nano! No voldràs que m'empassi això, oi?
-Anem a veure, Eugeni, deixa que acabi, doncs ja t’ho havia advertit al principi, no et sembla?
En això tenia molta raó en Quim. Així que el vaig deixar que continués amb la seva estrafolària història.
La Mireia no hi era, menys mal, ja havia marxat a la fàbrica. No vull ni pensar que hagués passat si s'hagués trobat amb mi entre els llençols amb el meu nou aspecte. Vaig saltar del llit sense saber què fer i a on anar. A on ha d'anar un conill en una situació així? No et riguis, Eugeni, no és una qüestió fàcil de resoldre. Quin esglai em vaig dur quan em vaig escolar per el passadís i em vaig trobar de front al Gadafi enfurismat i amb la porta de la casa oberta darrera seu. La Mireia mai tanca amb clau quan jo hi sóc a casa i el gos, d'alguna manera, l'havia oberta amb les potes, el molt maricón!
Em pixava de riure, no podia evitar-ho, però en Quim no se'n adonava i continuava:
-Vaig aconseguir escapar-me dels ullals d'en Gadafi de miracle, mai hagués dit que el meu gos pogués gastar tan mala llet. Les meves potes impulsaven a gran velocitat el meu petit i lleuger cos; vaig deixar al gos esbufegant ben enrere -s’està fent vell- i m'hi vaig endinsar al bosc, sense donar-me conta que el meu instint, el de conill, vull dir, em portava de dret cap al bosc del Rull. Vet aquí ja hi era a sota d'aquells matolls d'on sortia el maleït polsim blavenc. M'hi vaig quedar molt quiet allà a sota, em sentia segur, i això em reconfortava. Però el cruixir d'una branca em posà en alerta; les meves orelles es van orientar cap al soroll i horroritzat vaig intuir la figura d'un caçador amb la escopeta a les mans. I l’últim que recordo abans de perdre el coneixement és l’espetec del tret i la dolorosa estrebada a la meva cuixa d'on brollava ara la sang. Estava a urgències quan vaig recuperar el sentit i, per consol meu, em vaig adonar que tornava a ser jo mateix, és a dir: un home...
Just llavors apareixia davant nostre un 4x4 amb remolc a on anaven amuntegats un bon grapat de gossos de caça. S'aixecà de la cadira el meu amic com si tingués una molla al cul i començà a escridassar: «assassins! Assassins!» M'el vaig mirar amb preocupació, perquè una cosa tenia jo clara, en Quim havia perdut el seny, sense cap mena de dubte. Mentre esgaripava al tot terreny vaig pensar en que hauria de parlar amb la seva dona, la Mireia, per esbrinar realment que l'hi havia passat, quin remei, això no podia quedar així.
-Què fas per aquí a aquestes hores, mestre? Tu que ets un caçador consumat, hauries d'estar amb la teva escopeta al bosc, a la cerca d'una bona peça! Què no et trobes bé?
Mogué el cap i arronsà les espatlles, i amb to confidencial em digué a cau d'orella:
-Les coses han canviat. Ara tot és diferent.
I es quedà mirant-me com un estaquirot amb els seus ullets porucs. No tenia ni fava què volia dir amb allò, però m'entraren ganes de donar-li un mastegot per fer-lo reaccionar, perquè, la veritat sigui dita, semblava que m'estigués prenent el pèl, que en Quim sempre havia estat molt de la gresca -ens coneixem des de que de marrecs anàvem plegats a l'escola el Turó, i d’això fa un bon grapat d'anys.- El cas es que em mirava fixament sense obrir la boca, i jo, és clar, em vaig començar a posar nerviós amb la seva estranya actitud. Què coi li passava? Semblava, de veritat, una altra persona, mai l'havia vist d'aquella manera. En aquell precís moment, enfilant la carretera direcció a Riells, va passar per davant nostre un 4x4 arrossegant un remolc amb gossos de caça que tristos es deixaven veure entre les reixes. Sobtadament en Quim s'aixecà de la seva cadira i començà a escridassar al vehicle: «assassins! Assassins!» El 4x4 va continuar la seva marxa com si res passés i en Quim es tornà a seure remugant ves a saber què mentre jo l’observava amb l'ai al cor. Els clients que hi havia a les altres taules xiuxiuejaven sorpresos i un dels amos del bar va treure el cap ros per la porta preguntant que havia passat. Tot va quedar en un no res i als pocs minuts la normalitat tornà al bar mentre jo dubtava entre marxar o quedar-me i esbrinar que dimonis li passava al amic. Diuen que la curiositat matà a al gat, però, tot i així, vaig decidir-me a investigar la qüestió:
-Escolta Quim, amb això dels assassins m'has deixat bocabadat. Em diràs que coi et passa o no?
Primer va deixar anar una mena d'esgarip rogallós i tou que em va fer témer que es tornaria a aixecar de la cadira per cridar qualsevol bajanada, però per sort no ho va fer. Llavors va mirar al seu voltant amb els seus ullets porucs, com si tingués la sospita de que algú l’estès vigilant, i un cop es va sentir satisfet de no trobar cap espia a prop, s’hem va atansar per dir-me en veu molt baixa:
-Veuràs, Eugeni, d'uns dies ençà que no sóc el mateix. Si et conto el que m'ha passat em prendràs per un boig amb tota seguretat, però em temo que si no s'ho explico a algú potser si que puc perdre la raó de veritat.
-Endevant, nano, fes-ho per el teu bé, no perdis la raó per no explicar-ho, i, a més, cony, no et capfiquis per la possibilitat de que et pugui considerar un boig, perquè jo sempre he pensat que estàs con un llum, i, tot i així, sempre em sigut amics. Va, explica'm la teva història que em tens intrigat.
Em va mostrar un tímid somriure de alleugeriment, com si les meves paraules l'hi haguessin tret un pes del damunt, i, així, començà el seu relat:
-La setmana passada em vaig penjar la escopeta a l’espatlla i vaig sortir ben d'hora de casa per anar al bosc del Rull amb la companyia d’en Gadafi. No hi havia passat ni cinc minuts que m'havia endinsat al bosc que a sota d'uns matolls el vaig veure; era un conill que, ben cofoi, no s'adonava que aviat deixaria de respirar. I efectivament, així va ser, el tret de la meva escopeta el va deixar fulminat sota els matolls a l'hora que un polsim blavós s'aixecà al seu voltant. D'on sortia aquell polsim? Em va semblar que sortia dels mateixos matolls, però no estic segur. En Gadafi no s'atrevia a portar-me la peça, i amb la cua entre les potes gemegava esgarrifat. No em vaig emprenyar amb el pobre gos, perquè, la veritat, allò era molt estrany. Fent el cor fort, vaig recollir el conill intentant no respirar el polsim blavenc, però, encara i així, vaig sentir la fortor de canyella que hi feia. I d'aquesta manera, amb el conill mort al sarró vaig tornar cap a casa mentre en Gadafi no deixava de gemegar, com si no es pogués treure l'ensurt del damunt.
»I vet aquí que vaig passar la resta del dia sense donar-li més voltes al petit incident del polsim blavós. Arribada la nit, la Mireia va posar a taula el conill caçat al matí. Estava ben rostit, com només ella sap fer, ja ho saps prou bé. I mentre en Gadafi estava a fora encara gemegant, la dona i jo, com si no passés res, ens cruspíem aquella delícia.
-Què vols dir amb això de que “com si no passés res”? Et refereixes al Gadafi que no parava de gemegar? -vaig preguntar.
-No ben bé, encara que, en Gadafi, quelcom s'olorava. El cas es que va arribar l'hora d'anar al llit i tant aviat m'hi vaig ficar, em vaig quedar ben adormit, ignorant el que m'esperava al despertar.
En aquest punt en Quim em mirà i em preguntà:
-Et recordes de “La metamorfosi” de Kafka que ens van fer llegir a l'institut?
I tant que em recordava. Qui pot oblidar-se d'una lectura així? Et pot agradar o no, però de segur que no et deixa indiferent. Vaig moure el cap afirmativament, esperant-me una bajanada històrica d'en Quim, doncs ja començava a intuir que alguna de grossa deixaria anar.
-Doncs ves per on que, quan vaig despertar, l'ensurt va ser colossal. Jo era un conill al ben bell mig del llit i sentia el meu petit cor bategar a tota velocitat mentre intentava adaptar-me a un angle de visió de més de tres cents graus oferta per els meus nous ullets de lagomorf.
-Para el carro, nano! No voldràs que m'empassi això, oi?
-Anem a veure, Eugeni, deixa que acabi, doncs ja t’ho havia advertit al principi, no et sembla?
En això tenia molta raó en Quim. Així que el vaig deixar que continués amb la seva estrafolària història.
La Mireia no hi era, menys mal, ja havia marxat a la fàbrica. No vull ni pensar que hagués passat si s'hagués trobat amb mi entre els llençols amb el meu nou aspecte. Vaig saltar del llit sense saber què fer i a on anar. A on ha d'anar un conill en una situació així? No et riguis, Eugeni, no és una qüestió fàcil de resoldre. Quin esglai em vaig dur quan em vaig escolar per el passadís i em vaig trobar de front al Gadafi enfurismat i amb la porta de la casa oberta darrera seu. La Mireia mai tanca amb clau quan jo hi sóc a casa i el gos, d'alguna manera, l'havia oberta amb les potes, el molt maricón!
Em pixava de riure, no podia evitar-ho, però en Quim no se'n adonava i continuava:
-Vaig aconseguir escapar-me dels ullals d'en Gadafi de miracle, mai hagués dit que el meu gos pogués gastar tan mala llet. Les meves potes impulsaven a gran velocitat el meu petit i lleuger cos; vaig deixar al gos esbufegant ben enrere -s’està fent vell- i m'hi vaig endinsar al bosc, sense donar-me conta que el meu instint, el de conill, vull dir, em portava de dret cap al bosc del Rull. Vet aquí ja hi era a sota d'aquells matolls d'on sortia el maleït polsim blavenc. M'hi vaig quedar molt quiet allà a sota, em sentia segur, i això em reconfortava. Però el cruixir d'una branca em posà en alerta; les meves orelles es van orientar cap al soroll i horroritzat vaig intuir la figura d'un caçador amb la escopeta a les mans. I l’últim que recordo abans de perdre el coneixement és l’espetec del tret i la dolorosa estrebada a la meva cuixa d'on brollava ara la sang. Estava a urgències quan vaig recuperar el sentit i, per consol meu, em vaig adonar que tornava a ser jo mateix, és a dir: un home...
Just llavors apareixia davant nostre un 4x4 amb remolc a on anaven amuntegats un bon grapat de gossos de caça. S'aixecà de la cadira el meu amic com si tingués una molla al cul i començà a escridassar: «assassins! Assassins!» M'el vaig mirar amb preocupació, perquè una cosa tenia jo clara, en Quim havia perdut el seny, sense cap mena de dubte. Mentre esgaripava al tot terreny vaig pensar en que hauria de parlar amb la seva dona, la Mireia, per esbrinar realment que l'hi havia passat, quin remei, això no podia quedar així.
l´Autor
3 Relats
0 Comentaris
2146 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00