Les plantes i els nens.

Maleit el dia en que em vaig ficar a professora! pensava la Gemma. Es sentia abatuda i frustrada. Es en aquests moments en els quals es mira al mirall i es troba horrorosa. Baixeta, una mata de cabells rissats i pell rosadeta...
Mentre amb una ma es retiraava els cabells enrere amb l'altra es treia les ulleres, i, aprofitant la inersia, s' eixugava les llagrimes amb la maniga. Mira que es bleda...

-Mira que soc bleda! cridava.

La veritat es que em feia pena veure-la d'aquesta manera. Aixi que sense fer soroll vaig tencar la porta amb suavitat perque no s'adones que l'estava espiant i es sentis encara mes humiliada. M'en vaig tonrar a la classe deixant-la sola en el lavabo amb els seus pensamnets .

-Marrecs! Putus marrecs! Em superen! No, Gemma, no son ells, soc jo! He de ser mes ferma, fer-me respectar! Fora de tot tenen 6 anys els molt parvuls... 6 anys... i em superen!
(Cops de cap)

A classe hi havia un silenci incomodo, els meus companys semblaven conscients de que les coses no anaven be. Per sort el Miquel i l'Eloi ja havien fet les paus. Unes nenes recollien els llapisos i les restes de material que la petita batalla campal havia escampat pel terra. En un raco la Irene plorava per la professora. La resta es mantenia neutral. Vaig sentarme a la meva taula, o cadira, o pupitre per comensar a pintar amb colors el dibuix que havia d'acabar, ben mirat era millor acabar-lo abans que la Gemma tornes, aixi estaria contenta.

(cops de cap)
La situacio no pot continuar aixi, no puc ser tant fleuma! He de pensar en alguna solucio. Decidit. Pero... millor torno a l'aula abans que algun aprofessor s'adoni de que he deixat els nens sols, o el director! que em diria? encara els hi passara algu!. Oh! que he fet?? Tonta tonta tonta!

Ja estava a punt d'acabar el colorejat quan vaig sentir uns passos accelerats, a punt de correr. Ja tornava. En un colorit spring final vaig fer apareixer el sol darrere les muntanyes. Quin poder qui tinc amb aquests colors! Un paisatje molt bonic m'ha quedat!
La Gemma va entrar esbufegant just quan omplia l'ultim raig de sol en el dibuix. Pobre dona, estava feta pols, potser mes alterada que quan ens ha deixat deu minuts abans. A part d'algunes rialletes la classe es va comportar en silenci. Quinze angelets.


Mire'ls ara, maleits, tots callats i en silenci, com si no hagues passat res. Em fan sentir ridicula, burra! I ara aquest que vol?
-Ostres! un dibuix molt macu Dani. ...Sera hipocrita..
Que em dius Gemma?
- Que un dibuix molt macu Dani, ves a penjar-lo al suro

Com que per sort no sabia que em deia m'en vaig anar satisfet a penjar el dibuix. Vaig arrancar un que portava molt temps alla i vaig servirme d'unes xinxetes que aguantaven uns altres papers per enganxar be el meu. Feia goig!
De cop pero, la Irene es va posar a plorar perque li havia despenjat el seu dibuix. Que en son de tontes les nenes! No tenia cap altre remeique tirarli un plastidecor al cap, que no la va tocar, pero si al nen del seu costat...

I es aixi com la Gemma es va pendre un mes de vacances . Deixant pas a un professor nou, forsa simpatic, que ens posaria en practica el seu curios metode de correcio, reafirmacio i recomportament per a mini-menors. Fora de tot, una experiencia fantastica!


(continuara)