Les Petites Coses

De tant rutinaris i tant freqüents, els problemes deixen de ser-ho. La vida és subjectivament feliç i tranquil·la. La feina va bé, el compte del banc no pateix i els fills l'esperen a casa. L'americana està sempre acabada de planxar i brillant per molts núvols que amenacin. El somriure engominat i el cabell postís, la corbata color grana i els mitjons blanc lleixiu. L'oficina de vicepresident l'espera a la planta 26 juntament amb la secretària i el cafè. Exteriorment, pot semblar un home sense escrúpols, amb la ment fixada als bitllets. Interiorment, tot ho menysprea i res l'importa excepte quants zeros tenen els xecs a cobrar. Creua el carrer, fent aturar tots els cotxes que van tard -i els que no també- i escridassa la secretària afamat de notícies fresques. Factures a pagar, rebuts a cobrar, reunions importants, reunions avorrides, queixes, índexs de borses, política... Estava la bona dona explicant-li el sobtat augment del preu del petroli quan la va frenar en sec. Com si li hagués fet punxar pneumàtic, vessa el cafè. Arreglat el desgavell, l'executiu amb xalet a la urbanització i plaça de pàrquing reservada pel seu BMW insta a la secretària a repetir l'irrellevant notícia recitada feia uns segons. Amb la sorpresa als ulls i la cremor de la tassa encara coent a la mà dreta, explica amb cert desinterès -esperant el rutinari refús del seu cap- que una recent ordenança municipal a punt de posar en pràctica anuncia que gairebé tots els passos de peatons de la ciutat es suprimiran degut al generalitzat ús del cotxe i del transport públic dels seus ciutadans, que estava deixant obsoletes les mítiques ratlles blanques dibuixades al terra a cada cantonada. Bé, reconeixia que ell també era vianant a gasolina, i que rarament usava les cames, però la sensació que li provocaven els passos de zebra el tenia meravellat. Amb tan sols mirar un parell de conductors estressats, aquests deixaven al marge les presses, l'odi al peató i el nervi acumulat per donar-te pas, mentre recorries, pas a pas, amb majestuosa calma, els quatre metres (eterns per alguns) que et separaven de l'altra vorera. Dins els cotxes reprimien les ganes d'arrencar o donar un bon crit al vianant per complir la llei i deixar la consciència tranquil·la, i l'ànima gaudia mentre el món es parava al teu pas. I els motors esvalotats, el colesterol de les avingudes, es desesperaven a una velocitat inversament proporcional a la dels teus peus. En aquest moment va adonar-se de que mai s'havia parat a pensar sobre els passos de peatons, insignificants arbustos dins la jungla urbana. Al aixecar-se de la seva migdiada diària, va córrer cap a la finestra de l'oficina, que oferia unes vistes de vertigen. Va abaixar el cap, i allà estaven, com sempre, les ratlles blanques, contínuament trepitjades per centenars de rodes furioses. Va sospirar alleujat, tot era al seu lloc.