El Casual Incident Premeditat del Pati de l'Institut

Un relat de: eddie

Sí, ara que l'he vist em ve al cap. Va ser ara fa tres anys, érem als bancs de la gespa, darrere l'institut, i feia un sol molt agradable. Fins i tot em vaig deixar el jersei als penjadors, i poc que el trobava a faltar. Despistada que era i sóc! Sempre deixant rastre. El fet és que estàvem allà, ell i jo, parlant de les víbores de la fila del darrere i dels comentaris que feien últimament sobre la Xènia. Mai havíem anat amb aquell grup de gent, el nostre cercle d'amistats era simplement nosaltres, amics a jornada complerta des del que jo anomeno "el casual incident premeditat del casal d'estiu". Em va vessar un pot de pintura a sobre poc dissimuladament, es va repenjar a sobre meu descaradament "per netejar-me" i em va clavar el petó més ridícul de tots els temps. No m'hauria imaginat mai que jo i un noi esclataríem a riure després de besar-nos, però l'ocasió bé s'ho va valer. I m'ho vaig passar genial, no em vaig enfadar, però el nostre futur com a parella es divisava tan efímer que, de mutu acord, ens vam fer amics. Millors amics, i així fins al que m'ocupa. Ens aclaríem molt bé, teníem interessos semblants, passàvem dels que profetitzaven que ens acabaríem embolicant i junts dominàvem el món. Però al que anava, que em desvio. Estàvem entre diàlegs inocus i "butlletins de premsa rosa local", que en dèiem, i va deixar anar que es volia fer un tatuatge. I, pobre de mi, vaig canviar de tema deduint que allò era un altre d'aquells comentaris bromistes que no venien al cas i dels que no era necessari estar-ne gaire atent. Res més lluny de la realitat, fins i tot es va treure de la butxaca de darrere dels pantalons, en la que no s'hi pot ficar la mà per por a mirades indiscretes i per tant la més segura, una llista amb les raons que el portaven a prendre tan estranya decisió. Estranya per a mi, és clar, a quin dimoni de núvol psicoil·lògic estava per a voler fer-se un tatuatge? Ell era dels meus, dels autònoms que raonaven sense influències, dels que fugien de la moda, dels agradables per a conversar, per compartir pensaments interiors i exteriors. I les raons deien així: els jugadors de bàsquet en van plens i donen un aspecte fantàstic, indescriptible amb paraules; el seu ídol el cantant en duu un al braç i li dóna un toc sensual que enveja; s'ho ha estat mirant uns dies i creu que, definitivament, un tatuatge al braç (i aquí va especificar: entre l'espatlla i el colze) no només li agradaria sinó que el troba necessari, i per últim, que el disseny és una frase de la "nostra" cançó i que ho haig d'interpretar com una dedicatòria molt especial. Es va guardar els apunts i em va mirar orgullós i expectant, desitjant que una resposta plaent sortís de la meva boca. I se'm va escapar el riure, res més. Vaig vomitar rialles. No vaig trobar necessari explicar-li que els tatuatges eren taques per a tota la vida i tots aquests tipus de discursos, era prou grandet i centrat com per saber-ho, i també prou decidit i capgròs com per a no escoltar-me. Va marxar enrabiat, rebotat, i em va sobtar, em va entrar algun nervi. Ben pensat, bromes més grosses i més ben preparades m'havia fet abans. Però no deixava d'estar preocupada un cop vaig arribar a casa. Sí que podia ser un dels seus capricis, com el piano que tant bojament demanava a cada instant i que ara reposa a les tenebres del traster, o la càmera digital sense la qual semblava que no podia viure i a la que va condemnar a l'austeritat perpètua a les poques setmanes. Però això, no ho sé, això no ho podia deixar de banda quan ja no el satisfés. Al final vaig dormir com un àngel gràcies al cansament que portava acumulat, i gràcies a que em tranquil·litzaven anys d'experiència com a bona amiga. I m'aixeco, m'encamino a l'institut i me'l trobo presumint amb una ridícula samarreta sense mànigues entre una manada de curiosos i envoltat del "cercle obscur" de la classe, que és com anomenàvem a aquells quatre babaus que presumien de cigarretes fumejants i de les presumptes "gestes" a les festes del cap de setmana. Un cop em va veure, es va limitar a dirigir-me una mirada orgullosa que em va ferir, molt. Primer pensament, és un malson, o una broma. Segon pensament, me l'han canviat. Tercer pensament, com es pot ésser tan estúpid? Quart, i últim, pensament, i ara jo què faig.

Va estar uns dies portant aquell tipus de samarretes, i movent-se per aquells cercles de gent. Estic segura que tots aquells poca-soltes el van absorbir amb els seus móns en tecnicolor i les seves promeses que jo sempre comparava amb els discursos electorals, plens de palla però sense suc. Li van rentar el cervell, n'estic convençuda, perquè pràcticament em va deixar de parlar dia rere dia. Es va convertir en una altra persona totalment diferent i, pel propi pes de la lògica, vam deixar de ser carn i ungla. El que també em va ferir molt va ser que al final no es fes aquell disseny que em va comentar, o pràcticament prometre. Es va fer una flor, prou interessant. Jo no volia el tatuatge, però que canviés això, ja ho va dir, era tot un símbol, una dedicatòria especial. Tant es va enfadar aquell dia? Tant el vaig fallar? Què esperava de mi, passava per un mal moment? Encara ara no ho entenc, el que sí sé és que ni es va convertir en jugador de bàsquet, ni en cantant de rock, ni tan sols en algú popular. Ni tan sols li va millorar l'atractiu. Ja ho era d'atractiu, confesso que m'agradava un pèl. Sempre pensava que acabaríem de lluna de mel, com tots deien i com sempre negàvem. Me l'estimava, molt. Era la meva base, la meva estructura i el meu terrat, ho era tot. Però jo, jo què havia de fer? Bé sí, dir-li alguna cosa i aclarir el tema enlloc de riure, que per això em tenia com a una germana. Però sabent com era, què havia de pensar jo? En fi, els del "cercle" el van deixar de banda com feien amb tothom al cap d'un temps i va acabar (ha acabat) vagant per la seva existència sense pena ni glòria. Encara ara em punxen els remordiments abans de tancar els ulls per dormir, cada nit, què hagués passat si li arribo a comentar allò de que els tatuatges eren marques per a tota la vida. I, ironies del destí, el tatuatge el va marcar per tota la vida.
Avui l'he vist pel carrer, de lluny. Estava assegut, solitari, en un banc. I amb l'estúpida flor al braç, pansida ja de tanta ombra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer