les matemàtiques de la vida

Mai m' ha importat gens ni mica, la trigonometria, la aritmètica i el calcul estadístic, i encara això, els meus pares es van emparrar en que hauria d'estudiar "les coses dels números", per que ells seran el futur. Caray, com si saber que la arrel quadrada de 81, m' obris les portes de qualsevol empresa de treball temporal.

No obstant, el dia que van decidir posar-me una professora particular un dia a la setmana, vaig pensar que seria un mal menor, i com a mínim si el destí m' era favorable, m' entretindria parlant de tot menys de les malaides equacions.

No se pas quin dels meus tutors van contactar amb l' Ainhoa, però estic segur que la meva mare no va ser. Ainhoa, era la perfecta expresio de una fantasia portada al terreny de les sumes i les restes.

Mentras ella amb tractava de convencer de que la suma de dos angles rectangles era igual a no se quina fórmula matemàtica, jo em convencia cada vegada mes que els seus pits, que solament intuïa per sota de la seva transparent brusa, eren els triangles mes perfectes que mai havia vist.

Com que ella estava asseguda de esquena a la única finestra de la meva habitació, el sol que per les escletxes s' anava colant, s' havia empenya't en ficar-se entre la seva camisa i els seus mugrons, perfectes i petitets, com tots els números que anàvem desenvolupant en infinitat de formules.

El primer dia de classe, em vaig passar tota l' estona, intentant esverinar si el color caoba dels seus cabells, sortia per art de màgia del seu cap, o si per el contrari era la suma de milers de factors elevats.

Per suposat que seguia sense entendre res de circunferencias, ni triangles trapezoïdals, però ja començava a tenir ganes de tornar a estudiar les formules, la setmana que ve.

Ainhoa, conscient de la força dels seus números, va venir el segon dia, mes espectacular que la primera vegada, i el blanc total de les seves robes, li resaltaban mes encara el fort color dels seus gruixuts llavis carmesí. No vaig poder veure la seva llenceria, dons potser, en un descuit, se la havia deixat a casa seva, però si que me abstreia contemplant el reflectir del sol que despullava tot el que la seva camiseta de tirants no deixava veure. Tenia una veu dolça, aterçiopelada, sensual fins l' infinit, i els seus gestos lents, del-licats, meticulosament programats, la convertien en el resultat exacte de les meves fantasiàs.

Suposo que la meva cara de imbecil·litat total, li va donar peu a Ainhoa per dir-me, -" a vegades crec que t´excito"... I mentrestant , les meves mans van deixar de tocar la calculadora, i li vaig estampar un peto en aquells sensuals llavis, que ella no va defugir. Vaig canvia el tacte dels llàpissos, per el tacte del seu coll, mentres l' aroma del seu cos, m' anava obrint el camí de sota la seva camiseta.

Allà mateix, entre quaderns i formules matemàtiques, vaig aprendre l' única formula que de veritat m' ha servit en la vida. La llei de gravetat es fenomenal. I desafiar-la encara mes.

Vam fer l' amor, be millor dit, Ainhoa em va fer l' amor, i jo només em deixava portar, conscient de que estava aprenent molt. Encara no habiem acabat una forma de acoplament, que ella ja estava preparant la següent, incansable, com una calculadora infinita de formules i números.

Avui, a classe, al cridar a una de les meves alumnes per el seu nom, Ainhoa, m' he en recordat de la meva primera professora particular. I al fer-la sortir a la pissarra, per que amb desenvolupes el teorema de Pi, he pensat, que potser, aquesta alumna, algun dia, tingui un professor particular, que li ensenyi que les matemàtiques son mes que números. I que amb el pas del temps, acabi com jo, ensenyant a qui tingui ganes d' aprendre.

Sempre seguiré desitjant aprendre mes de la meva jove professora. Sempre la seguiré desitjant.