LES MANS DEL CIRURGIÀ

Estirada damunt la taula d’operacions, amb aquell estrany estat de consciència que li fa anar els pensaments al ralentí, repassa mentalment la seqüència dels fets: la relliscada fortuïta, el cop sec contra el canell, l’entrada a urgències, la radiografia i, finalment, la consulta al traumatòleg que va sentenciar el pas pel quiròfan.

Mentre observa els focus enlluernadors, pensa en aquelles mans del cirurgià que són la seva esperança. Unes mans avesades tant a fer talls fins i precisos, prement amb suavitat el bisturí contra la pell, com a posar ossos a lloc i subjectar-los amb cargols.

Recorda com fa uns dies, a la consulta, aquelles mans amables van agafar un bolígraf i un paper per dibuixar-li la seva fractura i, amb la facilitat de qui traça unes línies, li van explicar l’objectiu de la intervenció. Malgrat que va estar atenta, no va poder evitar encuriosir-se per aquella polsera de boletes minerals que portava el traumatòleg: potser era un regal d’alguna persona estimada, potser el record d’un viatge...

Aquell mateix matí, abans de la intervenció, quan el metge ha passat per l’habitació i ella ha emmudit paralitzada per la inquietud de la incertesa, aquelles mans li han fet un gest de confiança, una lleu pressió consoladora que ha agraït infinitament. Tot anirà bé.

I ara, al quiròfan, tot depèn de la destresa d’aquestes mans que dolçament li han agafat el canell anestesiat i, amb decisió i precisió, han trencat unes soldadures de tres setmanes mal alienades, crec, crec, crec, com qui parteix una rajola de xocolata. Confia que aquell home d’intensos ulls negres, que en algun moment de la seva joventut va decidir consagrar-se la medicina, fa el millor per ella i, estirada sobre la taula d’operacions, es relaxa. Escolta la conversa distesa entre els metges, que denota com de rutinària n’és aquesta activitat per ells, fins que veu com aquells ulls negres busquen els seus: “Ja estem. Ha anat molt bé”. Les mans hàbils i eficients han acomplert la seva funció.