LES HORES ES FAN LLARGUES

Les hores es fan llargues, quan t'espero, molt llargues. Cada minut, cada segon... és etern.
No vull neguitejar-me, però no puc evitar-ho.
I si no ve ?
No vull pensar-ho. Per+o ho penso.
I si no ve?
Torno a mirar el rellotge. Només han passat uns minuts.
Segueixo esperant.
Les hores són llargues, cada minut, cada segon...
Els pensaments es tornen foscos.
La gola es reseca.
El neguit creix.
Perqué no hauria de venir?
Intento donar-me explicacions a mi mateixa. Explicacions que jo mateixa sembla que no entenc.
i les hores segueixen passant lentament.
El rellotge antic penjat a la paret, sembla que s'enfot de mi.
Intento no mirar-me'l.
Tanco els ulls intentant no obrir-los fins que soni el timbre de la porta.
Tal vegada si no miro l'hora, el temps passi més depressa.
Finalment, caic a la temptació de tornar a obrir els ulls.
Torno a mirar el rellotge.
M'adono que em costa respirar.
Una crisi d'angoixa?
Respiro fons, intentant normalitzar la respiració.
No passa res !!
Ja vindrà.
Despenjo el telèfon per si s'ha espatllat i no ha pogut avisar que vindria tard. Però el telèfon te línea, com sempre.
Potser m'he confós i no era avui que ... però no, segur que és avui quan va dir que vindria.
Noto les ungles clavades a la ma. M'estic posant massa nerviosa.
Fa una hora que hauria de ser aquí, però no se sap mai, si tindrà problemes a darrera hora.
Torno a respirar ...
Torno a tancar els ulls...
Torno a pensar si tardarà gaire.
Quan els ulls guspiregen, i em costa veure l'hora en el rellotge, finalment sona el telèfon.
Contesto ràpidament.
A l'altre banda una veu, que conec molt be, m'avisa que te problemes de feina i no sap quan vindrà.
No et preocupis, li dic.
Penjo.
Miro el rellotge.
I comença de nou el compte enrera.