Les Claus

Sóc molt despistada, sempre m'ha passat. Per molt ordre que vulgui tenir, sempre perdo totes les coses. Puc tornar-me boja buscant les ulleres i portar-les posades, i les claus, quantes vegades les he deixat posades a la porta per la banda de fora! I és que no n'aprenc dels meus errors, sempre em torno boja buscant-les, agafo la jaqueta, miro a les butxaques, res, després he de pensar quina bossa duia i remenar i treure-ho tot fins veure que no hi són. Repasso tot el que he fet des que he entrat a casa i les busco pels racons, però res. I finalment, quan ja no em queda cap lloc on buscar penso "altre cop?" obro la porta, són allà, penjades. Algun dia em passarà alguna cosa, penso quan les agafo. M'imagino a la banyera, a les fosques amb espelmes i un home que entra a matar-me. Tanco la porta i poso les claus al pany, dono dos voltes i em juro que no tornarà a passar. Però sempre hi torno.
L'altre dia, era a casa assentada al piano, amb els auriculars posats, intentava acabar una composició. M'agrada fer-ho a les fosques, quan es fa tard em poso els "cascos" per no molestar el veïnat, estava ben encallada, pitjava tota l'estona la mateixa tecla, no acabava d'encaixar-me aquella nota, tocava l'últim que havia escrit i m'encallava en aquell sí bemol, no, definitivament no hi quedava bé. El vaig tocar diverses vegades, el piano estava desafinat, allò era el que passava, aquella tecla no sonava bé, i per això tocava i tocava la mateixa tecla tota l'estona quan de cop i volta em vaig sentir angoixada, m'observaven, vaig tombar-me cap al balcó, les cortines estaven passades, no em podien veure. L'única llum que hi havia era la que tenia sobre el piano, la resta de l'estudi era a les fosques, al menjador tampoc hi havia la llum oberta, havia començat a tocar que encara era de dia i no m'havia aixecat en un parell d'hores. Començava a tenir gana però volia acabar la composició. L'agència l'esperava l'endemà a primera hora. Aleshores el vaig veure. La sang s'em va parar a les venes, el cor va fer un cop i va començar a bategar a molta velocitat però la sang semblava haver-se tornat espessa, la notava passar pels braços i les cames, feia mal, i el cap em donava voltes. No vaig poder reaccionar. Vaig quedar-me allà asseguda amb el dit polsant la mateixa tecla i tombada cap a l'arcada que separava el menjador de l'estudi. Ell era allà de peu mirant-me, parat, no li podia veure la cara però no es bellugava, per un moment vaig pensar que ell estava tant espantat com jo. Era alt, però no em va semblar corpulent, tenia les cames lleugerament separades i els braços caiguts als costats, duia una jaqueta o un abric fins als genolls i a contrallum es veia prou clar que li anava gran. Era prim, molt prim, vaig observar. De cop i volta vaig sentir un calfred a l'esquena, m'havia tornat a deixar les claus posades. Formigueig als dits dels peus, m'havia d'aixecar, fer alguna cosa, però no podia, per no parlar de la veu, era incapaç de produir so, em sembla que ni tan sols respirava, no podia. Però ell seguia allà plantat. Potser no ha passat tanta estona, potser és la por la que em fa pensar que el temps passa, però no. Passava, perquè finament vaig aconseguir aixecar-me, les tecles del piano van sonar estridents dins les meves orelles, les havia aixafat per aixecar-me, al tombar-me vaig notar el cable i em vaig treure els auriculars. Ell seguia allà palplantat.
-Què vols, qui ets? Per fi podia parlar. Però ell no va dir res, no li veia la cara, tenia el cabell bastant llarg, gairebé li arribava a l'espatlla. Continuava parat al mig de la porta, bé la porta no, de fet vaig decidir separar un tros de menjador amb l'arcada per fer-me l'estudi, hi vaig penjar una cortina i al peu de les columnes unes plantes, m'havia quedat molt bé. Però aquest no era el tema, el paio seguia al mig de la meva arcada mirant-me sense fer res. Li vaig observar les mans, seguien penjant al costat dels malucs, i tot i que les mànigues eren llargues veia prou be que no portava cap ganivet ni cap pistola, tampoc un tornavís. Vaig tornar a preguntar què volia. En moments com aquells em feia ràbia no tenir telèfon. Com podia ser tan burra?. M'havia emprenyat un dia amb una empresa que no parava de trucar, ho feien durant la nit cada cinc minuts quan despenjava sonava l'horrorosa senyal del fax. Vaig trucar a telefònica però em van dir que ells no hi podien fer res, que no em podien facilitar el número des del que em trucaven, que necessitava una ordre, vaig pensar que em prenien el pel, i potser si hagués insistit o si m'hagués comprat un identificador de trucades ho hagués solucionat, però no, la quarta nit m'en vaig cansar i vaig desconnectar el telèfon. No vaig donar de baixa la línia per Internet, però havia llençat el telèfon. Fins ara no l'havia trobat a faltar. Però avui si, no tenia el telèfon a la llibreria del costat de piano, ni tampoc el mòbil, l'havia deixat a la bossa a l'armari del rebedor, era un dels meus intents per tornar-me endreçada. No volia que em molestessin de manera que havia deixat el telèfon allà dins sense veu per no sentir les trucades. Segurament m'havia trucat el producer diverses vegades, era un impacient. Encara mancaven tres dies per dilluns. Era un pesat, un histèric, em perseguia i em deia que no em demanava mai mes res, i ben pensat hauria de ser jo la que no hi treballes mai més per aquella agència, sempre amenaçant-me, pressionant-me. Els meus jingles funcionaven molt bé i per això em trucaven però mai ho deien, sempre em feien sentir culpable, com si fes la feina malament. Aquell seria l'últim cop, si m'en sortia d'aquella, em vaig dir, no hi treballaria mai mes per ells, diversificaria, buscaria altres coses. No m'havia adonat però reflexionava en veu alta, mirant aquell tio parat allà a l'altra banda de la sala mirant-me. Què podia fer? Vaig fer un pas per trepitjar l'interruptor del llum de peu que il·luminava l'estudi. Ell va tancar els ulls i es va protegir la cara quan va encendre's . Era molt jove, i prim vaig constatar de nou. Era alt i prim i la roba li anava molt gran. Però no semblava que seguís cap moda, més aviat semblava un drogaaddicte. Tot i que era molt jove per ser un ionqui. Encara n'hi havia a Barcelona, però la gent jove no prenia aquell tipus de droga, però potser tenien el mateix aspecte. No podia para de pensar, i cada cop em posava més nerviosa veure'l allà parat sense fer res. Quanta estona va passar? Si com a mínim s'hagués bellugat… potser era el que esperava jo per reaccionar, era com una mena de calma controlada, jo gairebé no m'havia bellugat i ell, gens ni mica. Tret del gest de cobrir la cara que havia fet al encendre el llum. Va baixar el braç poc a poc, i em va mirar, tenia una expressió estranya, semblava un conill quan el persegueix un gos, semblava espantat però no estava a l'aguait, no esperava que arrenqués a córrer i marxés.
S'ha acabat, això no pot seguir així, m'hi vaig acostar. Ell, per fi, va fer una passa enrera, va aixecar una mà per enretirar-me, però jo no pensava acostar-m'hi tant. Tot i que si volia sortir de casa o agafar el mòbil havia per força de passar pel seu costat. Ell va anar reculant fins que va arribar al sofà. Va caure i s'hi va quedar assentat. Aleshores el vaig veure mirar-ho tot, amb una mirada interrogant, va mirar cap a mi. Ara era jo sota l'arcada, va mirar a la dreta cap a la porta del balcó i al sostre a les làmpades, després em va tornar a mirar a mi i va aixecar les espatlles com si em preguntés. Potser era estranger i no parlava el meu idioma. Ho vaig intentar amb el castellà, qué quieres? Quien eres? Qué haces aquí? Me entiendes? Després ell va mirar cap a l'esquerra a la porta i la taula, què feia jo intentant parlar amb un home que havia entrat a casa meva? M'estava tornant boja? Segurament, per que podria haver marxat tranquil·lament. Ell ja no era entre jo i la porta o el mòbil, però mirant-lo bé no era més que un nen, semblava un nen espantat, no podria tenir més de 15 anys. Era molt blanc de pell, estava molt pàl·lid i tenia, efectivament cara de malalt, però potser no de ionqui. No sabia que li passava ni què feia allà assegut, però m'hi vaig asseure a prop al terra. I ens vam mirar sense dir res una bona estona. Ja era de nit del tot, i ens havíem tornat a quedar gairebé a les fosques, la llum de l'estudi no feia meravelles al menjador. Em vaig aixecar i ell es va tornar a protegir, va arronsar les cames i va posar els dos braços tapant la seva cara, però els va abaixar molt ràpid. Era com un gos, quan el vas a tocar i pensa que li pegues, s'enretira durant un segon però després ell mateix posa el cap sota la teva ma, t'olora i posa el cap per que el toquis. Ara faltava que ell m'olorés, i que jo m'atansés a tocar-lo. Però vaig anar a obrir el llum.
D'alguna manera em vaig convèncer que no em volia fer mal. Més aviat semblava al contrari, però no sabia si trucar a la policia, potser s'espantava i reaccionava violentament amb mi. Vaig tornar al sofà. El llums eren tots oberts, i el veia perfectament, anava brut, i mal vestit, això ja ho havia notat abans però no podia veure-hi res més. Seguia tenint mirada de conill espantat i vaig ajupir-me per seure al seu davant. Ell es va quedar totalment quiet aquest cop. El silenci era angoixant, jo sentia el meu cor. Havia recuperat el ritme però semblava que ressonés per tota l'habitació. Al cap d'una estona ell es va moure, es va tocar la panxa i em va mirar. Va aixecar la barbeta i les celles i es va tornar a tocar la panxa. Tenia gana? M'estava demanant menjar? No tenia gaire cosa, per menjar. Només les pastanagues bullides amb les que pensava fer-me un puré. Jo i els meus règims, feia una setmana que no menjava res que no fos algun tipus de verdura o peix bullit. Havia aconseguir apartar-me de les galetes, la xocolata, les magdalenes... tot i que també tenia un tetrabrick de xocolata desfeta per fer-me un homenatge l'endemà al matí. No podia més i sabia que aquell règim seria ll
arg. Juntament amb el desordre havia decidit perdre alguna cosa més, vint o trenta quilos. M'en sobraven molts més, però no volia posar-me metes gaire altes. Si arribava als vint, ho seguiria intentant fins als trenta i si podia ja en perdria 40. Tot i que sé que no és possible, si em quedo amb 60 quilos podré estar-ne ben satisfeta. Sempre he sigut grassoneta, però els últims dos anys m'he engreixat una barbaritat, amb la conya que m'era igual, que a mi la imatge no m'importava m'he posat fins al cul de xocolata i he fet la vida més sedentària que he pogut. Moltes vegades ni tant sols vaig a les agències ho envio tot per missatger o internet, depèn del que em demanin. I justament ara, que semblava que tornava a posar ordre a la meva vida, em passa això, pensava jo. I el nano no parava de mirar-me.
-Està bé, et portaré la xocolata, però no tinc res per sucar-hi, m'ho he pres molt en serio això de la dieta, i no em diguis que no cal, que ja sé que soc una gorda fastigosa. No et pensis, jo no em faig fàstic a mi mateixa, la imatge no m'importa, però es que em costa un munt pujar les escales i això no pot ser bo de cap de les maneres.
Vaig continuar parlant des de la cuina, cridava per que em pogués sentir,
-si, de debò que me l'he pres seriosament la dieta, he pensat que baixaré vint quilos, de fet m'estic matant de gana per fer-ho, la idea és perdre pes per recuperar una mica la mobilitat i després apuntar-me a un gimnàs- vaig obrir el brick de xocolata i vaig agafar dues tasses, un dia era un dia, no es qüestió d'anar al gimnàs a aprimar-me i no poder ni pujar a la cinta per caminar, que jo no aspiro a córrer, eh!
I aleshores el vaig sentir un soroll, com un esternut. Vaig tombar-me i allà el tenia, a la porta de la cuina, somrient.
-seu- li vaig assenyalar la taula de la cuina- jo t'acompanyo, un dia és un dia. Vaig treure les tasses del microones i un parell de culleres del primer calaix. Al seure em va mirar interrogant- és que no sé què vols. Què puc fer per tu?- Definitivament ja no n'estava, d'espantada. Digueu-me boja, però tenia un munt de curiositat per aquell noi.
Al dur-me la cullera a la boca ell em va tornar a somriure, i va fer el mateix. Ens la vam prendre molt lentament, mirant-nos l'un a l'altre. De cop vaig veure el rellotge del menjador, eren les dues de la matinada! Jo havia segut al piano cap a quarts de vuit i podria haver-ne passat dos hores, com el temps em passa volant vaig decidir que tres o fins i tot quatre, però tot i així, allò volia dir que portava vora tres hores en aquella situació. Llepava la cullera amb desfici cada cop que se la posava a la boca, com jo suposo, ens miràvem mentre gaudíem de la xocolata. Era una situació ben estranya. Quan la vam acabar es va aixecar, el vaig seguir volia veure què feia, va sortir de la cuina i va anar directament al bany. Va passar la porta del rebost, just al costat de la cuina, la de la habitació on hi havia la rentadora i un munt de trastos i va obrir la porta del bany. Em va mirar i s'hi va ficar. El vaig sentir tirar de la cadena. Després va obrir la porta de la bugaderia, així m'agrada dir-li, i va fer un pas enrera com espantat. D'acord el desordre era generós, però a ell que l'importava? De cop i volta va parlar. Va apuntar amb el dit a dintre l'habitació i va dir :
-nen- i em va tornar a mirar.
-com ho saps?-li vaig preguntar jo. Sabia on era el lavabo, també sabia que allò havia estat una habitació infantil.
-nen- va tornar a dir, i em va mirar suplicant.- nen.
-Un moment...-vaig dir jo, decididament pensava que m'havia desquiciat del tot- tu no seràs...? no, no pot ser fa molts anys. Però...
Fa uns anys tenia un nòvio, no era ben be un nòvio, era un amic amb qui quedava i m'hi embolicava de tant en tant. Ell tenia parella, jo creia que no s'atrevia a deixar-la per vergonya, què feia ell deixant a la seva nòvia per una gorda? Però vaig continuar quedant amb ell fins que s'hi va casar, ell volia seguir veient-me però el meu orgull ja no m'ho va permetre, el vaig deixar i em vaig tancar a casa a engreixar-me mes i mes. El fet és que ell treballava a un banc, es dedicava a dur a terme l'embargament de vivendes i de portar-les a subhasta. Ell em va aconseguir aquest pis, el pago jo, però ell em va ajudar a aconseguir la prioritat per comprar-lo. Durant un temps em va donar llargues em va dir que era complicat, que sabia de gent que feia aquestes coses però que ell no estava en possessió de fer segons què i que els pisos que ell tenia havien d'anar forçosament a subhasta i que no serviria de res, fins que un dia, em va explicar no sé què d'algú que li devia un favor, i que tenia un pis fantàstic, la veritat és que no el vaig poder ni veure, ell m'el va explicar, jo el mirava mentre dibuixava i em deia que seria meravellós que deixés aquell piset de ciutat vella i anés a viure a l'Eixample. És un principal, enorme, té una sala que ni t'imagines, podries posar-hi un piano de veritat, un de cua, i un pati fantàstic que dóna a la cuina i les habitacions, té uns sostres altíssims segur que això és bo per la ressonància de la teva música, seràs una gran compositora algun dia, em deia, i així somiant a tenir-ho tot vaig comprar el pis. La veritat és que és ridícul el preu que vaig pagar-ne i que d'hipoteca pago molt menys que de lloguer. Al final si que n'hi vaig treure una cosa bona d'aquell capullo. Quan hi vaig anar a viure no hi havia res, ni una trista bombeta, però l'habitació del nen tenia un munt de dibuixos a la paret. Un dia, em vaig preguntar què havia fet que una família amb un nen petit perdés el seu pis d'aquella manera i li vaig preguntar al meu amic.
-fa set anys van perdre el seu fill.
-Va morir?- vaig preocupar-me.
-No, eren a un centre comercial i el van perdre, el van buscar durant hores, dies, va sortir per la televisió, va deixar de sortir a la tele, la policia va deixar de buscar i ells ho van seguir fent a tota hora, dia i nit, van deixar la feina, al final ho van perdre tot. Al cap de tres anys ja no podien afrontar les despeses i van hipotecar el pis, van aguantar tres anys mes, i al final els vam haver d'embargar. Entre unes coses i d'altres han passat sis mesos més aquí, però al final l'has comprat tu.
-Quants anys tenia?
-Quatre.
Per tant, si no calculava malament aquell nen hauria de tenir ara disset anys. Jo en feia sis que hi vivia.
El vaig mirar, podria ser ?
No sabia el nom d'aquella família, ni del nen. La veritat és que em va semblar una història trista i horrible però no hi havia pensat més. Quan m'ho a explicar jo ja havia pintat l'habitació de verd de manera que no n'havia tingut ocasió.
I ara el tenia allà al davant. Potser sí que tenia disset anys.
-com et dius ? t'ajudaré a trobar-los, ho has de saber, com es diu la teva mare ? tu has arribat fins aquí tot sol? T'hi ha portat algú?
No em quedava mes remei. Pensant com ho explicaria, vaig anar a buscar el telèfon. El vaig agafar del braç, feia estona que li havia perdut la por del tot, i el vaig acompanyar al sofà.
-Bona nit, veurà. Com li explico ? Aquest vespre ha entrat un noi a casa meva, jo tocava el piano.
-L'han agredit? Està vostè bé ?
-Si, el cas és que m'agradaria que vostès vinguessin. Amb un psicòleg si pot ser.
-La té segrestada? Està bé?
-Si, senyoreta estic bé, miri, no és més que un nen, no em prengui per boja, ell ha entrat perquè jo m'he deixat les claus a la porta ni tan sols ha forçat l'entrada, i de fet li ha anat de perles perquè podria haver vingut i que fos un d'aquells dies que no les he deixat posades, és que em passa molt sovint, sap?- ella va estossegar, s'impacientava, ja m'estava tornant a passar, em poso nerviosa i no paro de parlar- bé el fet és que ell ha entrat per que fa molts anys va viure aquí.
-I?
-Que penso que és un nen que va desaparèixer fa 13 o 14 anys, i a part de conèixer casa meva com si hi haguès estat em fa la impressió que és ell.
-Dongui'm la seva adreça.
Li vaig donar. En deu minuts éren a casa meva. Hi havia una psicològa, portaben àlbums amb fotos, nens desareguts. El vam trobar de seguida. Molt blanquet de pell, ulls blaus fosc intensos i el cabell ven negre. Tenia una expressió totalment diferent. Però era ell, sens dubte. Aleix Mascaró, desaparegut fa 13 anys. Es va posar nerviós quan el van intentar portar a comissaria i la psicòloga va convenir localitzar als seus pares i decidir depenent d'on fossin, no hi figurava res a l'àlbum i van trucar a comissaria, ell em mirava i somreia, no crec que pensés que jo era la seva mare, però suposo que li resultava més familiar al viure a casa seva. Els pares del nano vivien a prop, i no van ni tenir temps de penjar el telèfon que ja els teníem picant a la porta, l'Aleix es va posar nerviós i va començar a plorar, semblava que reaccionava, la mare va entrar cridant el pare dos passos enrera s'ho mirava sense fer res, ella el va agafar i ell es va deixar. Plorava, però semblava calmat. El pare s'hi va atansar poc a poc. Es van abraçar tots tres i gairebé sense adonar-me'n s'en van anar tots, els mossos, la psicòloga, l'Aleix i els pares.
Em van trucar al cap d'una setmana, un cop més jo començava a oblidar l'historia, continuava sumida en el meu règim sever i les passejades pel parc. Em van demanar que anés a explicar altre cop el que havia passat. Jo ho vaig fer, i vaig demanar que m'en diguessin com se n'havia sortit el nano, al cap i a la fi l'havia tingut a casa una bona estona i si jo no ho hagués vist qui era? I si l'hagués acusat de robatori? Em van explicar que semblava que l'havien segrestat. I continuava en estat de xoc, encara no parlava. Només deia nen, i mama. Però en traurien l'aigua clara.
Els vaig demanar que em tinguessin informada. Em van dir que ho farien però després vaig pensar que no tenien per què fer-ho. Els pares havien demanat no fer-ne publicitat.
Pobre nano, vaig pensar jo. Millor que els deixi tranquils una temporada.

Un dia vaig anar a veure'ls, els pares em v
an rebre amb fredor, està millor, ja han passat uns mesos, la teràpia està anant bé, però diuen que mai no es podrà recuperar.
Em van donar les gràcies pel que havia fet però tal i com es van acomiadar vaig entendre que no em volien veure més.
I el fet, és que tot i que ha passat força temps, de tant en tant encara hi penso. Estarà bé l'Aleix ?