L'enigma

Quin temor m'està vexant
dins de ton ser marginat
que no deixo de costat
aquest sentiment angoixant.

Tot sovint les neurones
em barrinen el cervell
però com si res ets més masell.
Obre els ulls! Som com bessones.

I és que el malson m'aclapara
pel desgavell i la confusió.
Deixa'm sortir d'eixa presó
que dins teu em te encerclada.

Encara no entens el què passa?
ni a que es deu la confusió?
Sovint te'n dono explicació,
però hi tornaré per si desglaça.

Per eixir jo, has de finir tu
com la crisàlide i la papallona,
jo he d'esdevenir una dona
i tu, cercar l'instant oportú.

Apaivaga ja el teu sofriment,
dona sentit a ta vida,
fes cas d'aquesta sincera crida
i, permet enraigar el present.

Si! Ja sento la flaira emergent!
És amb mi i em sento tan lliure...
Des d'ara l'esguard i el somriure
els mostrarem alegrement.


Marta Salvans i Solé