L'any de l'I.B.I.

Val a dir, que també va ser l'any de les Olimpíades d'Atlanta, de les inundacions terribles de Biescas, al Pirineu d'Osca, i de tot un seguit d'altres situacions que - com quasi tot a la vida - eren bones o dolentes, en funció únicament del color del mirall, amb que s'analitzessin.

Per la Consol que havia nascut a Sant Llorenç de la Muntanya l'any 1930, l'efemèride més notable, va ser la l'augment brutal i desproporcionat de l'I.B.I. un 10,50%, i les repercussions de tota mena que això va comportar en la seva vida, i en la de moltes persones que coneixia.

La Consol nascuda a Sant Llorenç de la Muntanya, de pares també nascuts a Sant Llorenç de la Muntanya, era allò que els forànis en deien de " pata negra ", val a dir però, que per la seva vida de relació i treball, mai havia exercit com a tal.

La seva infantesa i adolescència havien transcorregut entre el poble, i el Col·legi de les Germanes Dominiques de Castellar del Plà; tenia d'aquella etapa moltes i bones relacions a Castellar del Plà, amb les que regularment continuava veient-se. També del seu pas, per l'Escola EPIONE d'infermeres, que la Caixa d'Estalvis de Sabadell, havia endegat a la Clínica Infantil del Nen Jesús, tenia i mantenia moltes relacions; la seva vida laboral lligada sempre a la Mútua Sabadellenca, primer a la Clínica del carrer de la Creu, desprès a la Clínica Santafé i finalment en la darrera etapa laboral, al Consorci Hospitalari del Parc Taulí, li havia enriquit més si cap encara, l'univers de les seves relacions; potser doncs on menys relacions tenia, era a Sant Llorenç de la Muntanya, tot i que mai havia volgut deslligar-se'n de forma definitiva, i malgrat els inconvenients evidents - la carretera entre Sant Llorenç de la Muntanya i Sebadell, era temuda, encara avui, amb les indubtables millores, que el regim democràtic havia dut a terme- mantenia la seva residència a la casa vora el pont i l'església, on havia nascut ara feia 66 anys.

Del període de guerra en tenia pocs records, però recordava amb claredat, la mísera existència de la postguerra, i a tots i cadascun dels seus veïns, que havien assumit amb indisimulat entusiasme el triomf del General Franco; recordava també l'exili forçat de moltes famílies, per raons econòmiques o polítiques, o per ambdós ;d'entre algunes de les seves companyes d'escola, i no deixava de sentir esgarrifances quan veia tornar-se radicals, esgrimint la seva condició de " pata negra ", als cadells d'aquells que havien cridat al cel, que eren ESPAÑOLES, perquè segons semblava aleshores, SER ESPANYOL, ES LO MAS IMPORTANTE QUE SE PUEDE SER EN ESTE MUNDO.
Viure, per veure !

Havia però al llarg dels seus 66 anys, nedat i guardat la roba, de forma que com la major part dels ciutadans, ningú coneixia clarament quines eren les seves tendències polítiques, Avui encara la gran majoria dels seus amics i coneguts, mantenien aquesta posició de Laissez-faire, que tant havia ajudat al manteniment del Regim Militar , i sense cap dubte constituïa el que s'anomena " la majoria silenciosa ".

Amb la jubilació, la Consol va recuperar les relacions del poble, i va viure més directament els problemes d'una població , que per imperatius de la logística s'anava empobrint any rera any, i és resignava a perdre els seus joves, que cercaven l'aixopluc de Castellar del Plà, de Sebadell, o fins i tot de Barcinuya. Els telers havien deixat progressivament de fer soroll - de fet encara n'hi havia algun -, la carretera de muntanya n'era culpable en gran mesura, però també i no cal oblidar-ho el fet de que a l'Àsia o a l'Àfrica, legions d'afamats, feien la mateixa feina amb la meitat del sou.

I amb aquestes, l'Ajuntament aprova l'any 1995, un augment de l'I.B.I. del 7%, amb l'argument de que s'havien endarrerit i calia posar els números a l'hora, els comentaris del poble, eren sucosos " l'Alcalde s'ha posat un sou de Ministre, vatua aquí els endarreriments ! ". La Consol coneixia a l'Alcalde i malgrat la seva afiliació política radical, que jutjava com instrumental, no podia pensar que aquestes i d'altres afirmacions més gruixudes fossin mínimament fundades. A Castellar del Plà, havien aprovat un augment del 3,75% amb els vots en contra del grup Radical, i encara amb una manifestació de que si l'Estat definitivament feia pressupost, i acordava algun augment que afectes l'I.B.I., l'augment és reduiria en aquella mateixa proporció - 1995, va ser l'any dels grans escàndols dels socialistes espanyols, que va deixar petita la llista d'escàndols que sota la promesa de 100 anys d'honestedat, havien ensorrat la credibilitat dels socialistes, GUERRA, FILESA, NAVARRA ,l'HOSPITALET DE LLOB,.. eren fites en aquell camí cap a l'oblit, en que el socialisme s'anava ensorrant - finalment no hi va haver Pressupost General de L'estat.

A darreries de Juny, els diaris parlaven de que a Castellar del Plà, l'Ajuntament havia acordat aplicar en l'exercici de 1997, la reducció de l'increment de l'I.B.I., que la Llei de Acompañamiento, havia finalment decidit d'aplicar. El Cap Radical, President Comarcal dels Radicals, havia posat el crit al cel, però la repercussió en l'I.B.I. de Sant de la Muntanya, que havia fet pujar fins al 110,5% l'import del rebut, va silenciar-se tant a la premsa comarcal, com a la revista FRAJO, que és publicava a Castellar del Plà, i que segons sembla estava sota el control dels Radicals.

A Sant Llorenç de la Muntanya, tothom deia que la culpa la tenia el President Comarcal dels Radicals, però estava clar, que la decisió l'havia de prendre el nostre Ajuntament, el nostre Alcalde i els nostres Regidors, i designar com a culpable al President Comarcal, que tenia en la seva contra no ser un autèntic " pata negra ", semblava una sortida un xic covarda.

La Consol, no tenia - ho havia dit abans - cap significació política, però malgrat els seus 66 anys, tenia el cap clar, i cap mena de por. Així doncs, va començar a reclamar també a Sant Llorenç de la Muntanya, la compensació en l'excés de l'I.B.I, l'argument de que arreu d'Espanya havia passat, no treia cap força al gest honest i valent, de l'ajuntament de Castellar del Plà. aviat li van arribar els primers avisos, "mira que podem canviar la qualificació urbanística del teu sector, per permetre un millor aprofitament del riu ", " mira que els Radicals, no gasten bromes i una dona sola, i vella pot tenir algun ensurt ", " mira que ja saps, que no tens gaires amics a Sant Llorenç "; lluny d'acovardir-la aquestes paraules van esperonar més si cap, el seu desig de justícia, i un bon dia va anar a veure a l'Alcalde; noi, si no fas el que has de fer, em caldrà mobilitzar tothom contra vosaltres, no cal dir que si em passa alguna cosa, encara que sigui per accident, o fins i tot, per causes naturals, els vostres dies a Sant Llorenç de la muntanya s'hauran acabat, hi ha hores d'ara massa persones, que saben que he estat objecte d'amenaces, així que actua com és de justícia, o en cas contrari, assumeix la teva responsabilitat. L'Alcalde, la va tranquil·litzar,- o almenys ho va intentar- respecte de la seva integritat física i de la indemnitat dels seus bens materials, però li va dir, que en aquesta qüestió de retornar l'excés de l'I.B.I., no hi podia fer res, i que li calia seguir les instruccions del seu Partit.

La Consol, va començar a demanar signatures, a trametre cartes als mitjans de comunicació de Barcinuya, i fins i tot de Madrid, i finalment va interposar una querella criminal contra l'Ajuntament que la Fiscalia va admetre i qualificar, com un possible delicte d'exaccions il·legals; el Partit Radical, va actuar ràpidament, el President Comarcal, va estar expulsat del Partit, assumint d'aquesta manera com una acció personal, el manteniment de la posició de resistència a la devolució de l'excés, l'Alcalde va tornar a la seva feina anterior, que sobtadament demanava la seva presència inexcusable, i el grup Radical de Sant Llorenç de la Muntanya, és va dissoldre, com un sucre dins un got d'aigua. La gestora que provisionalment va substituir la Corporació, va prendre l'acord de retornar en l'exercici de 1997, l'excés en la recaptació de l'I.B.I.

La Consol, un cop feta la feina, va posar en venda la vella casa, entre el pont i l'Església, i va fitxar la seva residència a Castellar del Plà. Malgrat la poca distància que hi ha entre una i altra població, la Consol, mai més va tornar a posar els peus a Sant Llorenç de la Muntanya.


(c) ANTONIO MORA VERGES