L'amagatall

En Joan es va ficar al forat, va notar la humitat i la fredor de la pedra que penetrava a la roba i a la pell. Va començar a tremolar i les dents repicaven i ballaven al ritme del seu cos. No sabia si era pel fred o per la por. Va pensar que aquells nínxols eren de nova construcció, de manera que no tenia veins ni a sobre ni a sota. Va escoltar les pases ràpides de la Mercè que corrien pel camí d’amunt. Sabia que li agradava amagar-se en la filera de nínxols antics. Deia que allà ningú l’anava a buscar perquè era una zona que feia massa por. Tenia raó. Mai li tocava parar a ella, ja que sempre era la última de sortir.
Va intentar deixar de tremolar per escoltar què passava fora del seu amagatall. Va escoltar el zero d’en Carlos i es fa fer un silenci penetrant que es trencava amb la seva respiració. Va tancar els ulls per tal de concentrar-se amb els sons de la nit. De mica en mica va anar deixant de tremolar, va escoltar les passes d’en Carlos que corrien cap a l’altra punta del cementiri.
No li agradava jugar a amagar allà, però cada divendres acabava anant-hi arrossegat per la Mercè. No entenia com li agradava tant aquell joc a tots els seus amics, ell esperava que algun dia es despertés l’ermità de la casa del cementiri i s’acabés per sempre els rituals dels divendres. Mai havia dit res als pares, sabia que el renyarien i el castigarien. Els altres nens també havien fet un pacte de silenci respecte als adults.
Des del seu amagatall va escoltar la corredissa de’n Sergio i en Lluís al punt d’inici. SALVADOS! En Joan va pensar que aquests dos sempre eren els primers de salvar-se. Pot ser era un bon moment per sortir i córrer. Va escoltar els renecs d’en Carlos des de l’altre punta, i els riures dels dos germans que es mofien d’ell. Escoltà noves corredisses, i nous crits de joia. Si havia fet bé el compte devien quedar quatre persones amagades, la Maria, la Mercè, en Manolito i ell.

En Joan mai sabia si era millor ser l’amagat o el perseguidor. Totes dues coses li feien por. Anar corrent per un cementiri amb la foscor, no li feia cap gràcia; però amagar-se a qualsevol lloc, tampoc. Va escoltar com en Carlos cridava – Maria t’he vist!. Es va alegrar, ja podia sortir del seu amagatall tranquilament. Va començar a notar una suor freda pels peus i després per l’esquena que li va fer giravoltar el seu cos. Notava la tremolor un altre cop i la fredor del lloc. Es va sentir paralitzat. Per la postura que tenia, notava el cos com a dormit. Es va espantar tant que d’un bot va sortir, va caure al terra clavant-se els petits rocs del camí. Ostres quin mal! Es va aixecar de cop i va córrer amb totes les seves forces fins al punt de trobada.
El camí se li va fer etern, no es va adonar que havia perdut l’esperdenya esquerre. No va ser fins que va estar al costat de la Maria qui va ser qui el va informar del seu peu nu. Merda! Hauria de tornar a fer el camí a l’amagatall, s’esperaria a que sortís la Mercè per tal de tornar amb ella.
En Manolito i ell arribaren junts en el mateix moment. Com sempre la última era la Mercè. En Carlos cridà ben fort: Mercè has guanyat! Ja pots sortir!. Silenci. Van esperar que ella digués alguna cosa, però no van sentir res. Òndia aquesta nena cada dia fa el mateix! En Sergio era un impacient. Van esperar cinc minuts més i en Carlos tornà a cridar. El resultat va ser el mateix.
Per la carretera de pujada al cementiri, varen veure que el cotxe de l’enterramorts pujava lentament fins al cementiri. Tots el van veure, i es començaren a neguitejar. Si per una casualitat els veia allà, sabien que tindrien problemes. En Manolito va ser el més ràpid: Nos tenemos ir, ya!. Òndia, i la Mercè sense sortir. No, no, no... Hem d’esperar que surti la Mercè. No la podem deixar sola aquí! En Joan no es podia imaginar deixar allà a la seva amiga. En Carlos va tornar a cridar, però no van escolar res. En Sergio ja desfilava corrents cap a la sortida i tots darrere seu. Van veure els fanals del cotxe que agafava la penúltima corba. Merda. Merda, ens veurà! Tots van córrer cap al seu camí secret per pujar fins allà d’alt.
Tots corrien muntanya avall. En Joan es va girar i esperà amb totes les seves forces que la Mercè estigués darrere d’ell. Però no, ella no hi era. Estava en un racó d’aquell cementiri amagada. Va tornar a sentir la fiblada de fredor que havia experimentat dins del nínxol, va veure com es movien els xiprers dansant amb la brisa calorosa d’estiu. Va decidir no tornar a mirar enrere fins que estigués a l’església, corria tant com les seves cames podien. Allà parlaria amb els altres nens per saber què feien.

L’Antonio, sortí del cotxe tranquil•lament. Obrí la porta pesada i l’Enric l’ajudà a deixar el cos a sobre de la taula. Don Francisco l’havia trucat feia una hora, havia anat a buscar el cotxe i posteriorment el cos. No li agradava preparar els cossos a la nit. Però el Sr. Francisco l’havia avisat que aquest era urgent, ja que el cos havia de ser enterrat demà al matí.
Tenia sobre la taula l’Eugeni de Cal Aymerich. Les persones passaven a ser cossos en el moment que els preparava per l’enterrament o bé quan els tenia sobre la taula preparats per una autòpsia. Era la seva filosofia des de feia trenta anys. El pare l’ensenyà els detalls, i amb la seva mort, ell heretà el negoci. Ara ell era qui instruia al seu fill, però a diferència d’ell, l’Enric li agradava aquella feina. Recordava al seu pare que havien de viatjar per tal de saber què es feia fora del poble per millorar els serveis. Però la feina obligava que cada dia estigués disponible, els morts no esperen per ser enterrats.
L’havien trobat a última hora de la tarda a l’hort. Uns veïns el portaven veient des del migdia estirat en una butaca, i es pensaven que estava dormit. Però al passar les hores es van adonar que alguna cosa no anava bé. Es van trobar el difunt dormint placidament fins l’eternitat. Van anar a buscar el mossèn, al Sr. Francisco, i a la filla de l’Eugeni. Fins al moment que l’Antonio havia recollit al cos, la nena no l’havien trobat.
L’Enric va treure-li la roba, i el va començar a rentar. Sabia que era molt important que el cos quedés el més net i real possible. Per les famílies era més agradable passar aquell tràngol si la persona que tenien al davant era la més semblant en vida. L’Enric havia convençut al seu pare d’incloure una mica de maquillatge de la seva mare als cossos, i el resultat havia estat espectacular. Li agradava la seva feina, però sobretot li fascinaven les autòpsies. El Doctor Anselmo li deixava estar present quan les realitzava. L’observava amb deteniment, i el doctor li deixava fer d’ajudant. Per la seva part, havia experimentat amb animalons petits, però res era igual com poder observar els cossos de les persones per dins. L’ermità li havia llogat la caseta annex de la seva casa per tal que ell pogués tenir un espai per ell. Allà era on passava més estones lliures, feia els seus estudis particulars. I llegia tot el que podia sobre necrologies.
L’Antonio va rentar el cos amb delicadesa i amb minuciositat. El va eixugar i li pentinà els cabells negres. Va agafar la roba que havia desada a la bossa que la veïna del difunt havia preparat. Era una pena haver mort tan jove, la seva història era trista ja que la dona havia mort quan la seva filla va néixer. La nena havia agafat les virtuts del seu pare i la seva mare; era maca, forta i intel•ligent.
Entre tots dos van vestir el cos. Van agafar una de les caixes i el van posar dins. Tot i que era prim, els va semblar molt més pesat del que havien imaginat. Deixaren el cos i la caixa preparada per l’endemà venir-la a buscar per l’enterrament. Entre tots dos netejaren l’habitació i tornaran a deixar tots els estris en la seva ubicació original.

Un cop fora i tot tancat, l’Antonio contemplà el poble als seus peus. Li encantava aquella visió. Sabia que l’Enric voldria quedar-se a dormir en el seu racó de món com ell li deia, de manera que al veure que el seu fill no pujava al cotxe no li va dir res. Entre ells hi havia una comunicació no verbal que cada dia els unia més. No li agradava que passés tantes estones sol allà dalt, però tampoc no podia negar-se ja que el noi tenia divuit anys. Engegà el cotxe i començà a baixar cap al poble. Pel retrovisor va veure a l’Enric, quiet observant com el cotxe s’allunyava.
La Mercè va veure com marxava el cotxe cap al poble. Estava molt enfadada perquè els seus amics no l’havien esperat, volia donar emoció al joc, però s’havia adonat que s’havia quedat sola. Ja no era divertit. No li feia por estar sola al cementiri, havia passat moltes estones amb el seu pare contemplant el nínxol de la seva mare. Des del seu amagatall podia contemplar-ho tot, era a la part més alta i més antiga, hi havia nens que ni de dia es volien acostar. A ella res no li feia por.
Va començar a baixar pel camí, va veure llum a la caseta de l’entrada del cementiri. Feia uns minuts havia vist sortir dues persones, va imaginar que era l’enterramorts i el seu fill. Havia de passar per allà per poder sortir, però si passava ràpid i de genolls segurament no la veurien. Va accelerar el pas seguint el camí, va mirar el forat on havia estat en Joan i va veure una cosa dins. Va somriure quan s’adonà que era l’espardenya d’ell. La va agafar i la posà darrere dels pantalons. Quan arribés abaix li portaria a casa seva.
Quan li faltaven un parell de passes per arribar a la porta de l’entrada, es va posar el més flexionada possible de genolls i decidí creuar la porta de ferro. La curiositat de mirar per la finestra era més gran que les ganes de marxar. Era conscient que quan arribés a casa el pare la renyaria de valent, no sabia l’hora exacta però estava segura que devia ser molt tard. Es va posar dreta molt suaument, la cara s’il•luminà per la claror de dins. Li van fer una mica de malt els ulls, va veure a l’Enric assegut contemplant un mort. Un MORT! Les paraules sortiren de la seva boca amb forma de xiscle. No va veure el difunt, només la caixa i els peus. Notà el cor accelerat quan es va adonar que l’Enric estava sortint de la caseta. Va intentar córrer però les cames no la van seguir. Els seus ulls es creuaren en el moment just de la fugida.
Què dimonis fas tu aquí? Has vingut a veure el teu pare? La Mercè es podia imaginar que la renyarien però no que li dirien unes paraules tant inconexes. Com? No va saber què més dir. L’Enric li va fer el gest de passar a la caseta, no podia ser que li volgués ensenyar un mort. Tenia onze anys, i tot i que el pare deia que aviat seria una dona, aquell pas era molt important. Però es considerava una nena valenta, i tot i que no havia entès el que li havia dit aquell noi, va decidir entrar i mirar.
El va veure, allà estirat, fica’t dins d’una caixa de mistos, vestit amb els pantalons i la camisa del diumenge, i repentinat. Va notar que les cames perdien les forces, les coses donaven voltes al seu costat, notava una calor immensa... Va perdre el món de vista.

Tot el poble estava buscant la Mercè. El seu pare havia mort, i la nena no la trobaven per enlloc. A en Joan, el van de renyar perquè no sabien on havia estat aquell vespre i molt pitjor per haver perdut una espardenya. Els crits del pare se sentien des del carrer, i mentrestant la mare netejava totes les ferides que s’havia fet al peu nu.
Tots els nens havien pactat dir que estaven jugant a la muntanya, estaven convençuts que la Mercè tard o d’hora baixaria tranquil•lament i a l’endemà es riuria de tots ells per ser uns cagats.
En Joan no va dir res als seus pares del joc que havien estat fent aquell vespre. Però quan va saber que l’Eugeni havia mort, va tenir un impuls de dir tota la veritat. Si ho feia comprometia a tots els seus amics a passar l’estiu castigats, no podia trair la confiança i encara menys que li diguessin nena o poruc. Quan la Mercè s’assabentés de tot allò, li cauria el món a sobre. Però no podia dir res, tard o d’hora, la Mercè sortiria del seu amagatall.
Els homes del poble la buscaren tota la nit i miraren a tot arreu. En Joan no va poder dormir. El pare s’acostà a la casa a toc d’alba per esmorzar, pensà que ja l’havien trobat. S’aixecà ràpidament Pare, ja heu trobat la Mercè? El pare el mirà amb ulls cansats. On vareu estar jugant ahir a la nit? Va ser una resposta contundent. En Joan va decidí respondre amb una mitja veritat Prop del cementiri. La cara del pare no expressava res. El va tornar a renyà perquè aquell no era lloc per fer jocs. Però el va informar que ja havien estat buscant per allà, i res de res.
A les quatre de la tarda, enterraran al senyor Eugeni. La preocupació era més gran que la pèrdua. Va assistir tot el poble, no se sap si per pena o bé per xafarderia. La nena no havia aparegut per enlloc. Va ser un acomiadament trist, però sorollós pels xiuxiuejos. El fet que la nena no aparegués era sospitós d’alguna cosa, ningú sabia el què, però alguna cosa no anava bé.
En Joan va assistir amb els seus pares. Va veure els seus amics amb les mateixes circumstàncies que ell. Només va poder intercanviar dues paraules amb els germans. Joan, sabes algo de Mercè? - No, jo, no! - Que le debe haber pasado? - No ho sé.
La missa com totes va ser molt llarga. I un cop els pocs familiars i els més íntims es desplaçaren al cementiri per donar sepultura al difunt, els homes tornaren a la recerca de la nena.
La feina s’allargà durant dies, al cap d’unes setmanes les recerques només es centraven als diumenges. Ningú entenia res. Però la nena no hi era per enlloc. Havien regirat cel i terra, cases i estables, i la nena o el seu cos, no apareixia. Algunes persones van pensar que potser havia marxat del poble buscant fortuny en algun altre indret, però les persones que la coneixien sabien que aquesta opció no era possible.

En Joan va passar el pitjor estiu de la seva vida. No podia deixar de pensar amb la Mercè. Va estar tot l’estiu malalt amb febrades que el portaven al deliri. Els pares havien consultat tot tipus de metges, i fins i tot, havien visitat especialistes de Barcelona. Li havien atribuït moltes malalties, però només un li havia dit la veritat. Este niño padece de estrés post-traumático. Evidentment els pares no van entendre res, i la recomanació de passar uns dies a la platja encoratjà tota la família i va semblar un bon remei.
Quan tornaren de les vacances, en Joan estava millor, i va decidí acompanyà al seu pare un diumenge a les recerques. Va insistir moltíssim anar pels camins que portaven al cementiri com tot el voltant. El pare no va poder negar-se en veure que el seu fill agafava forces per sortir del llit.
Van marxar a trenc d’alba. Hi havia també en Pedro, el pare d’en Sergio i en Lluís, els seus dos fills i dos homes més del poble. Portaven el menjar per tot el dia, semblava més una excursió a la muntanya que una recerca d’una nena perduda. Van caminar tot el matí, van revisar tots els voltants així com el cementiri. Al migdia pararen a dinar al costat de la casa de l’ermità, el qual els va saludar de bon grat i els va convidà seure al jardí.
En Joan li agradava la vista que hi havia des allà d’alt, podia contemplar les muntanyes i el poble. Els nens demanaren permís per jugar una mica sense sortir del terreny de la casa. Sabien que encara estaven castigats de manera que no era qüestió d’acumular càstigs. Les converses entre ells ja no giraven al voltant de la desaparició de la Mercè, potser creien que era veritat que realment havia marxat. Només en Joan, mostrava una obsessió envers el tema. En Sergio i en Lluís ara eren aficionats a fer petites figures amb trossos de branques que trobaven pel bosc. Tots dos disposaven d’un ganivet, de manera que en Joan la única cosa de profit que podia fer era buscar les branques més gruixudes.
Observà com a la part del darrere de la casa hi havia una caseta petita, va veure a l’Enric i s’acostà. Ell estava assegut al primer esgraó llegint un llibre. El nen el va saludar. A en Joan li agradava parlar amb la gent, però des de que havia passat l’incident de la Mercè era molt més reservat. Va seure al seu costat. Què llegeixes? - Coses de la feina. T’agrada llegir? – Si, però no m’agrada estudiar. Ell va somriure. – Quin tipus de llibres t’agraden? En Joan va pensar quins llibres li agradaven, no ho sabia del cert. Sempre havia llegit les lectures que els salesians li havien manat. Va quedar callat i contemplà el jardí.
De mica en mica, s’adonà que el jardí d’aquella banda de la casa no era igual que la part del davant. No tocava gaire el sol, no tenia tanta herba i no hi havia flors. Donava a la part posterior de la filera antiga del cementiri. Aquella observació li va provocar un calfred. S’aixecà i passejà per davant de les finestres. Contemplà l’espai de fora, i es disposà a mirar la part de dintre.
Totes les coses estaven molt ben endreçades, podia veure les llibreries plenes de llibres, una taula amb objectes a sobre i un llençol blanc que ho tapava tot. S’olorava una olor diferent a les que ell podia identificar. Era com de net, però no podria especificar-la. Va veure una gran col•lecció d’eines en un altra taula. Què hi ha sota del llençol? No podia reprimir la seva curiositat. L’Enric el mirà. Si vols t’ho ensenyo. Dissecciono animals. En Joan pensà què era una afició estranya per un home, això normalment ho feien els nens. Però no va dir res, simplement va fer un gest afirmatiu.
A dins, l’Enric li ensenyà els seus animalons. En Joan se li obriren els ulls com plats al veure tot allò. Era molt meticulós. Res a veure amb el que havia fet ell amb les granotes que havia caçat amb els altres nens. Va estar amb ell fins que els seus amics el varen anar a buscar. Els homes havien decidit acabar la recerca per avui i tornà cap a casa. Va ser llavors quan va veure la seva espardenya, estava allà com amagada amb una bossa de roba. Va notar que les forces les perdia de les cames, només va fer un senyal amb la mà als seus amics. Van entendre de seguida aquell objecte era del Joan. L’Enric va reaccionar, agafà la bossa i va extreure l’espardenya. És teva? me la vaig trobar.
Els pares entraren a la casa buscant els nens, el pare veié la cara d’en Joan i s’espantà. L’esforç de tot el dia caminant, li havia passat factura. Calia que marxessin cap a casa el més ràpid possible. Veié l’espardenya del seu fill a les mans de l’Enric. Li va donar les gràcies per haver-la trobat i disculpà als nens si li havien molestat. Sortint de la casa, el pare no va poder sinó mirar la taula i tots els estris que tenia endreçats a la taula annex. El pare agafà al Joan en braços, i el portà cap a fora. Sempre havia pensat que l’Enric era un noi estrany, però cadascú tenia les seves manies i rareses. No es podia jutjar a la gent a la lleugera.
En Pedro sempre de la conya va concloure la trobada amb Òndia nano, podries ser carnisser! La cara de l’Enric emblanquir. Però ningú s’adonà de la seva reacció.

Al cap d’un any, la casa del Cal Aymerich es va vendre a fill de la senyora Paquita. Un home molt baix que festejava amb una pubilla del poble del costat. Tot el poble pensà amb la Mercè i el Senyor Eugeni. La nena no havia aparegut, i de mica en mica, la gent s’havia oblidat d’ella.
En Joan, però no podia oblidar-la. Havia millorat la seva salut, però no era el nen que havia segut. Els pares ho sabien. I al cap d’uns anys, decidiren deixar les terres, la feina i la casa per marxà a viure a Barcelona. D’aquesta manera creien que podrien tenir un futur més prometedor per tos.
Ningú es va adonar que de mica en mica que l’Enric, el fill de l’enterramorts, cada dia es feia més ric. Quan el seu pare li deixà les regnes del negoci, l’amplià, apostà i guanyà. L’extensió arribava a tota la comarca, i de dues persones treballant van passar a vint en poc més de dos anys.
L’Enric invertí una part de la seva fortuna en la compra de la casa sencera de l’ermità. Tot i que era propietat de la parròquia li feren un bon preu i li cediren el terreny. La reconstruí. El soterrani va passar a ser un despatx quirúrgic. Molt poca gent sabia que el Senyor Enric disposava d’aquella cambra. Els paletes que van fer l’obra de la casa, els va anar a buscar a Girona. Dormien i menjaven a la casa durant la setmana, i el cap de setmana, marxaven a les seves cases, de manera que no van xerrar gaire amb la gent del poble. Com sempre, era un home solitari. Cap dona ocupava la cuina i ni tampoc el seu llit, i molt poca gent visitava aquella casa.
Ningú va veure els pots de vidre amb formol amb granotes, esquirols, gossos, rates, mans, dits, peus... que el Senyor Enric amagava a la prestatgeria de ferro sota l’escala del soterrani.