L'altre cantó

PRIMER CAPÍTOL: Un final.

La gent m'està envoltant, els seus caps no em deixen veure aquest cel tan blau i sense núvols. Es un dia igual que altres dies en que he sortit de casa amb la intenció de anar a treballar com sempre, pensant en el que tindria que fer després al tornar. Quantes coses encara no he acabat o no he pogut fer encara, no pot ser que tot allò quedi per fer.
Els crits de aquelles persones i el soroll de l'ambulància els sento com si estigués dins l'aigua, llunyans, ressonant, la policia fa apartar a la gent i els infermers s'atansen preguntant-me coses que no se que respondre, ni sé si puc respondre. La meva veu no surt de la meva gola i la cara d'aquells infermers em fa pensar en el pitjor, quan fa tan sols vint minuts anava tan tranquil amb el meu cotxe, qui anava a pensar tot això!
Aquell cotxe ha sortit del altre cantó de l'autopista i ha anat directament cap a mi, ha sigut un moment, encara que l'escena la recordo com a camera lenta fotograma a fotograma, segon a segon i després un "colage" de sensacions, olors, sabors, colors, sorolls, dolors i el silenci tan sols uns segons per després sentir les mateixes sensacions altre cop però amb més força si cap.
Ja estic dins de l'ambulància el llums em ceguen i els tanco per veure si puc descansar, ara no sento cap dolor tan sols els batecs del cor com canonades que ressonen en el meu cap, arrítmiques, alguna cosa no va bé, obro els ulls i els infermers estan a sobre meu cridant, no se que diuen degut al soroll de la sirena de l'ambulància. Sembla que estigui veient una pel·lícula i sigui el camera. Estic en aquest lloc però al mateix temps estic distant, com si el que està succeint no anés en mi, pot ser un somni i de cop em despertaré, altres cops he tingut somnis com aquests i m'he aixecat suat i amb una arítmia que semblava que el cor m'anés a sortir per la boca, però aquesta vegada es massa real, del tot real.
Sento i veig com el meu cor es para i el soroll del xiulet de la maquina fa que tots els de la ambulància encara corrin més i la pel·lícula s'acaba de fer més real, quan veig els aparells de electro-xoc aterrar sobre el meu pit i la sensació de que em volguessin arrencar de la llitera, jo tan sols els vull dir que em deixin i de mica en mica les seves cares, suades i amb una expressió de resignació es van relaxant, fins que sento com para el soroll de la sirena de la ambulància i em tanquen els ulls i "un tot ha acabat" dels infermers em confirma el que em temia, estic mort!.
El soroll es va tornant llunyà i sembla que estigui caient en un pou, tot es fosc i veig passar com si fos una pel·lícula tota la meva vida, dia a dia, veient els errors, els moments tristos, les alegries, els desenganys, tan de pressa però a la vegada amb nitidesa, sense perdem ni un sol instant, fins el moment del accident.
De cop es com si tornés a obrir els ulls i torno a veure al interior de l'ambulància i els infermers asseguts als costats de la mateixa i vull cridar i dir que no estic mort, però ningú em fa cas. Sembla que estigui flotant i crido "socors" i segueixen sense fer-me cas, miro a una banda i l'altre i el meu cos no toca el terra i es llavors quan me'n adono i em veig a mi mateix estirat sobre la llitera amb els ulls clucs i tapat fins al coll amb un llençol.
Em miro les mans, son lluents casi transparents així com la resta del cos i veig com de la meva panxa surt com un cordó umbilical també lluent casi transparent que va a parar al meu cos estirat damunt la llitera.
Tot es estrany, hauria d'estar desesperat però estic tranquil, casi es pot dir que es com un descans estar així, la meva pregunta es, que em passarà ara ?, estic lligat a un cos que més tard o més aviat l'enterraran, i hauré de estar tota l'eternitat en aquest estat sense poder fer-hi res ?
De cop veig com el cordó umbilical de llum de mica en mica es va apagant fins que deixa d'existir i em sento alliberat, soc lliure i puc volar al volant de l'ambulància i sense voler travesso les seves parets i em trobo volant pel carrer. No sé a on vaig però alguna cosa em fa recordar a la meva família i sense adonar-me'n em dirigeixo cap a casa, els obstacles no son cap problema per mi, tan aviat travesso una paret com travesso un edifici i en línia recta als pocs moments estic davant de la casa a on vivia i entro travessant la paret.
Allí està la meva dona que encara no ha anat a treballar, cridant als nostres fills perquè s'aixequin del llit, sinó faran tard un a l'institut i l'altre a La universitat. Estic flotant per l'habitació i voldria abraçar-la i dir-li que no es preocupi que estic bé, però no poc tocar-la, les meves mans travessen el seu cos per molt que m'hi esforço i es en aquell instant quan sona el telèfon...
Es l'hospital que la truquen per explicar-li el que ha passat, puc sentir la veu de la noia que està al altre costat i puc veure el canvi en el rostre de la meva dona, com es va desencaixant i jo voldria consolar-la, abraçar-la, però no puc i veig com les llàgrimes rodolen i com la seva veu tremolosa demana el com, el perquè i no se'n sap avenir i al final renuncia a les explicacions per anar a veure si es veritat el que li diuen.
Crida als nens i amb un conjunt de crits, plors i anant a munt i avall els explica el que li acaben de comunicar per telèfon i donant pressa per anar cap el cotxe, ja que fins que no hagi vist si es veritat no s'ho creurà.
Des de d'alt els segueixo però alguna cosa em crida, tinc la necessitat de veure a les persones que m'importen mentre la meva família va de camí al hospital. I amb una rapidesa exasperant vaig recorrent la ciutat veient els meus amics, els meus oncles, els meus germans, fins i tot els companys que estan a altres ciutats allunyades, fins que el meu esperit sembla tranquil·litzar-se i retorna a l'hospital a on està el meu cos tombat sobre una freda taula d'acer.
Estic tapat amb un llençol i m'han posat un braçalet al peu amb el meu nom que em recorda aquelles pel·lícules del cine negre.
La meva dona entra a la sala, els nens s'han quedat a fora, comprenc que no els deixin entrar i vaig un moment al seu costat i intento abraçar-los i acaronar-los però sense èxit, tan sols els dic a cau d'orella que estic bé i que no estiguin tristos i torno a dins la sala a on la meva dona està veient que en realitat soc jo el que està estirat sense vida. Sento el seu dolor, la seva incredulitat, la seva ràbia i la vull tranquil·litzar i també li dic que no estigui trista.
Però ara estic sentin una sensació estranya, l'habitació es va allargant, allunyant-me tan de persones com de coses i les seves veus les sento cada cop més i més lluny fins que tot al voltant es fosc. Ara no sento res no veig res, però de cop es com si darrera meu haguessin engegat un focus que m'il·lumina, ara em giro i veig el que havia sentit tantes vegades i que no creia, un túnel de llum molt intensa però que no em molesta i com si estigués flotant em dirigeixo cap a ell...


SEGON CAPÍTOL: El Retorn.

Em sento lleuger em miro les mans i son transparents i continuo pel túnel a on al fons es veu llunyana la ombra d'una figura que sense sentir-la amb crida pel meu nom "Joan, no tinguis por, vine que t'estic esperant". De mica en mica la figura es va fent real i la seva fisonomia cada cop es pot distingir més i més, fins que m'adono amb estranyesa i al mateix temps amb alegria que la figura que està davant meu es la meva mare, que fa uns anys va morir i que la vaig trobar molt a faltar. Quantes vegades havia somiat en tornar-la a acaronar, quants cops havia pensat i desitjat poder retrobar-me amb ella, i ara la tenia al meu davant amb els braços oberts, esperant abraçar-me de nou.
Tot sembla un somni, i es el que deu ser un somni tan real que em plantejo seguir somiant el màxim d'estona possible. M'acosto a la figura de la meva mare i l'abraço amb tota la força que puc, intentant que l'abraçada tant forta faci que no ens puguem separar mai més, i ella m'acarona el cap i soc feliç.
La nostra abraçada en silenci s'allarga fins que em parla a cau d'orella, "Hem de parlar Joan, encara que tu sembli, això no es cap somni, es la realitat i es una nova vida la que acabes de començar". Em separo d'ella a poc a poc sense deixar-la per por de que desaparegui i la miro al ulls i el seu rostre hi ha un resplendor de tranquil·litat, de serenitat, de dolçor, d'amor que em fa relaxar-me i de mica en mica sense deixar-li les mans miro tot el que m'envolta...
Vine em mi em diu ella, però a on si tot es blanc, no hi ha ni davant ni darrera, ni d'alt ni baix. Em deixa una ma i amb l'altre em porta cap un punt fosc al fons de tanta claror...
No tinguis por, ara ho començaràs a entendre tot, deixat portar!
El punt negre cada cop es més gran i es va convertint amb una porta immensa, es així la porta del cel? Espero si, li dic amb la veu tremolosa.
No fill, no es la porta del cel ni del infern, no existeix ni una cosa n'altre, son tan sols coses que s'han creat a la terra per fer anar pel camí recta a les persones, però la veritat es que no fan la por que feien en altres moments de l'existència del home.
La porta s'obre poc a poc i nosaltres entrem...a l'altre banda torno a veure el cel blau, estem en un prat a on tot es verd i un rierol baixa de la muntanya. El silenci fa que pugui sentir els cants dels ocells i el remor de l'aigua rodolant de pedra en pedra. Miro enrera i la porta ja no hi es, tan sols estem la meva mare i jo agafats de la ma en mig de la natura.
T'he d'explicar moltes coses, em diu, no son senzilles d'entendre, però no tenim pressa, has començat una nova vida, i has de saber, d'on vens, a on vas i el que t'esperarà a partir d'aquest moment. Anem a seure allà sota aquells pins a on hi ha aquella taula de fusta i t'explicaré d'en mica en mica, el gran pas que has donat, i que ara encara que no t'ho creguis has tornat a casa.
El vent m'acarona la cara suaument i el sol em dona la seva escalfor mentre arribem a sota els pins. No estic gen
s neguitós, estic tranquil i no hi ha res que em preocupi, sé que estic amb la meva mare i ella tindrà cura de mi. La miro amb ulls del que vol saber i ella comença el reu relat...
T'explicaré una historia molt antiga d'un poble que va començar del no res com la gent que està a la Terra, es feien dir "saks", en un principi eren uns petits sers que estaven en l'Univers des de l'inici dels temps, però el seu mon va evolucionar i es van anant transformant en altres més complexes, moltes de les espècies es van perdre pel camí, tan sols van poder evolucionar les més fortes. Res de això es estrany per tu ja que en la Terra ha passat el mateix, però en aquell poble antic al passar milers i milers d'anys van anar canviant, i de mica en mica van anar perdent sentits per incorporar-ne d'altres més sofisticats fins a no tenir cos, s'havien convertit en uns sers transparents amb una capacitat intel·lectual extraordinària, no tenien les necessitats elementals dels seus avantpassats, però els faltava quelcom.

Van passar el segles i les seves ànimes s'enfosquien i els suïcidis es van anant estenent, ja que al no volgué viure desapareixen, augmentant l'energia negativa del planeta i creant un caos que amenaçava en acabar amb tota la vida coneguda.
Molts van intentar mil i una cosa per aconseguir parar aquesta bogeria, però res va donar resultat fins que un dels sers mes joves va tenir una extraordinària idea...
"Ens falta les emocions que van tenir els nostres avantpassats i que gràcies a elles van poder evolucionar, pot ser hem arribar al nostre sostre, pot ser ja es hora de la nostra extinció, ens estem transformant en energia i aquesta energia donarà vida a altres formes i farà que l'Univers evolucioni i continuí el seu camí".
Aquelles paraules van aterrir als demés que feia tants milers d'anys que eren vius que ja no recordaven els seus principis. A on quedaven les pors, les malalties, la manca de menjar, la por de morir, de perdre els sers mes volguts. A on quedaven les emocions, l'amor, l'odi, l'enveja, la venjança i tantes i tantes coses que potser eren bones o dolentes, però que els feien sentir-se "vius".
I va continuar, "ens podem quedar quiets, deixar que tot segueixi i que el destí ens porti a on ell vulgui, o pel contrari podem intentar fer alguna cosa per tornar a tenir la il·lusió de viure".
Les seves ments estaven connectades i per això podien escoltar si volien al mateix temps cada un dels pensaments projectats pels altres, i aquest pensament va recórrer totes les ments dels saks, ho veien tan clar que havien de fer alguna cosa, però desprès de tants intents, tots van pensar quina podia ser la proposta del jove Markus...
"Em direu boig, estic segur, qui sap si desprès d'explicar-vos el que he pensat m'aïllareu, però crec que no s'ha fet mai i pot ser la nostra salvació..."








TERCER CAPÍTOL: Els Saks

Tots els saks li van demanar que els expliques en que consistia aquella proposta tan estranya i ell els hi va explicar.
"Com tots sabeu, hem explorat al llarg del temps molts sistemes planetaris i sabem que n'hi ha que s'estan formant i hi ha vida, no com la nostra però si semblant. En un sistema no molt lluny d'aquí hi ha un planeta que els sers primitius que hi habiten dintre d'un milions d'anys seran com nosaltres quan vam començar a evolucionar. I proposo que podem fer que la seva projecció sigui molt més ràpida que la nostra i ajudar-los a arribar al principi del coneixement i a llavors entrarà el meu pla..."
Tothom va quedar en silenci, esperaven saber en que es convertiria aquell episodi de ciència ficció i en que els ajudaria fer tot allò que estava dient.
"Ja sé que no sabeu encara que em proposo, fins ara tan sols veieu un planeta amb sers que han evolucionat i que estan en un estat primitiu, es podria dir que son bèsties evolucionades, i seran les que millor s'adaptin les que serveixin al nostra propòsit, tornar a sentir tot el que ens feia venir ganes de viure!"
Però com?, van respondre milions i milions de pensaments?
"Ara ve el que més us sorprendrà. Viurem en els seus cossos!!"
Els rumors i els pensaments de que estava boix van recorre cada un del saks. Rebaixar-se a viure com un ser inferior, estava boig del tot, i com ho podria fer això?
"Encara que no us ho creieu, em fet proves amb alguns sers inferiors d'altres sistemes solars, i els resultats ha sigut excel·lents, el ser no sent res i la voluntat es sobreposa al seu instint i el nostre esperit controla tot el ser. Però hi havia un problema. L'aprenentatge d'un cos que no es conegut, i d'uns espais que no son els nostres van provocar un rebuig amb conseqüències fatals pels dos sers, fins que vam veure que si un de nosaltres entrava en el cos d'un ser acabat d'engendrar no hi havia aquell rebuig i l'aprenentatge era perfecte i les ganes de lluitar i viure dels saks que ho van intentar van ser espectaculars."
Tots pensaven que allò era impossible, que ells no ho farien mai d'entrar en el cos d'un altre ser, per molt inferior que sigues...però ell va continuar.
Hi ha un altre problema afegit que sembla molt important, però després de donar-hi voltes ens em adonat que més que un problema es una solució. El sak que pren posició del cos, perd la consciència de qui es i viu una vida completament plena amb el cos que ha colonitzat, per dir-ho d'alguna manera, neix, creix, es reprodueix i mort, té tot el que pot arribar a tenir l'espècie colonitzada, malalties, amors, odis, fam, fred, tot el que va fer que els nostres avantpassats tinguessin il·lusió per anar endavant, o sigui viure..."
Alguns pensaments li van demanar...però si ens hem de morir quin benefici tindrem, no es una solució definitiva ja que el que entri en un altre cos morirà amb ell, quant de temps podrà viure? Un dia, un mes, un any, cent anys?...
Ell ja sabia la contestació i els va deixar especular, per donar el seu cop de gràcia final...
"Amics meus, el més bo de tot us ho diré ara..."
Va deixar que passés un curt espai de temps, que va semblar tota una eternitat i va explicar-ho tot.
"El ser colonitzat, quan li arriba la seva hora es mort, però l'esperit del sak no es mort amb ell sinó que es separa del cos, torna a aquesta realitat i després d'un curt temps de readaptació se'n oblida de tot el dolent que ha passat i viu amb un esperit renovat i amb ganes de fer coses noves".
El silenci es va fer en tot aquell món...
"Ho he provat, va dir amb fermesa, i aquí estic parlant amb vosaltres, us he de dir que no es pot explicar amb paraules les sensacions que vaig experimentar, va ser com retrobar tot el que en un temps havia perdut. Passions tan fortes, tan salvatges com el dolor, el plaer, l'amor, la tristesa i moltes més que ja havia oblidat"...
I així va ser el començament, els saks de mica en mica van anar provant la nova vida que se'ls obria al seu davant, tots tornaven fascinats igual que t'ha passat a tu i el més estrany de tot es que molts d'ells van volgué repetir l'experiència, i com més vegades tornaven més vegades volien marxar altre cop, la vida a aquesta realitat se'ls feia avorrida, sense cap expectativa de millorar, en canvi en aquell món hi havia una evolució, cada cop que tornaven el món havia canviat, havia evolucionat...
























QUART CAPÍTOL: Integració

Amb mirava la meva mare mentre m'explicava tot això i en els seus ulls es podia veure la fascinació per tot el que deia...
Bé ja saps el que t'ha passat i ara tornes a estar entre nosaltres i ara has de saber l'altre part de l'historia. Té de dir que aquesta imatge meva com pots comprendre es tan sols una il·lusió, el meu cos com el teu ha quedat en aquell planeta i ara tan sols tornem a ser esperits que vivim en el nostre planeta, que no es diu Terra sinó que es diu Ventra. Des de la Terra el trobaríem a la constel·lació d'Orió, entre els dos estels de major magnitud, Betelgeusa i Rigel, pel que tenim dos sols i ens mantenim en una primavera constant.
Aquesta conversa m'està deixant bocabadat, potser que estigui somiant, però les explicacions de tot el que ha passat son tan reals i me'n adono que m'està preparant per endinsar-me a un nou món, a on oblidaré el passat i tornaré a viure amb els meus.
Ella m'està mirant callada com si sabés el que estic pensant, no en va m'ha explicat que hi ha una connexió entre tots els saks, ara somriu i la seva veu entra en el meu cap sense obrir la boca.
Si estimat, no necessitem paraules per sentir els nostres pensaments, no podem tenir cap secret, no ens es necessari, tots som un i cada ù forma part del tot, ara encara no pots sentir als demés perquè seria molt fort per tu, primer t'has de veure tal com ets i m'has de veure tal com soc...
Les seves formes es comencen a diluir-se, la seva cara, els seus ulls, tot es transforma, tot el seu cos es torna transparent, es igual que el meu, però les seves formes son diferents, la seva cara no té orelles es estilitzada i els seus ulls tan sols son dos rodones brillants, la seva boca es com una fina línia i el seu cos no té cap signe del que podia haver sigut un home o una dona, sense vestits, pura essència. Per un moment em resulta estrany, però quan miro els seus ulls estic en la tranquil·litat, en la pau i sento que els seus pensaments em relaxen.
Veus estimat, així soc jo, mirat a tu mateix i veuràs el teu petit canvi, ja es deixat el teu cos a la Terra i ets transparent com jo, tan sols has de canviar el teu aspecte per ser un sak, has de deixar la imatge que tenies d'on vens i ser tu mateix, mirat al rierol, ell et donarà la resposta.
M'acosto al rierol, i en el lloc a on l'aigua està tranquil·la em veig tal com soc. Em toco la cara, em miro les mans, em costa pensar que aquell ser soc jo, però me'n adono que aquesta es la realitat, vull parlar però els sons ja no surten de la meva gola sinó del meu cervell, estic connectat i els meus pensaments neixen lliures per ser rebuts per altres, però quan podré veure als demés?, es així aque
st planeta o tan sols es una il·lusió?, tantes i tantes preguntes em venen al pensament...
Joan, espera no ets facis tantes preguntes, de mica en mica t'aniré explicant la resta de coses que has de saber. Ja has endevinat que aquest paisatge es també una il·lusió, el món Ventra es diferent a la Terra, els dos Sols ens donen ombres diferents, la llum d'en Betelgeusa es d'un color blavós i la d'en Rigel es tirant a groguenca el que fa que el cel del nostra planeta sigui d'un color verd clar, i tots els objectes tenen dues ombres una allargada que la dona Betelgeusa ja que sempre té l'òrbita molt baixa i l'altre potent i depenent del hora del dia es molt semblant a la que pot fer el Sol de la Terra.
També trobaràs diferents els edificis de les nostres ciutats, si es poden dir ciutats, ja que ocupen tot el planeta, si ja sé que el primer que has pensat es en el oceans i els mars, però aquí em fet ciutats submergides i ocupen casi tot els fons marí, les plantes floreixen tot any i els nostres jardins son espectaculars amb totes les gammes de colors que et puguis imaginar. Els animals que hi poden haver no tenen cap problema amb nosaltres ja que no necessitem menjar, ni beure.
L'energia solar ens dona la força que necessitem per viure.
I quan es de nit? , he pensat ràpidament...
No hi ha mai nit, sempre un dels dos sols està present, i hi ha hores del dia que estan els dos, i es l'hora en que ens trobem més forts.
Estarem molt avançats, ja que a la Terra s'està evolucionant molt ràpid...
La nostra evolució ja no té comparació amb la Terra, ara allà a la Terra es quan es comença a evolucionar, però aquesta es la primera fase a on vam arribar nosaltres, i d'això fa uns deu milions d'anys. En un principi vam necessitar naus i objectes per fer les coses, per viatjar per l'espai, però ara no necessitem res d'això, amb el nostre poder podem estovar les pedres, tallar-les al nostre gust fer edificis i tornar a fer que les pedres es tornin a enfortir-se. Separar les aigües per pogué fer les ciutats submarines. Viatjar per l'espai sense necessitat de cap nau, ens podem traslladar per l'espai i pel temps sense cap problema, només hem de pensar a on volem anar i hi som. Aquesta gran evolució es la que va fer que els saks es morissin, els faltava il·lusió, perquè sabem coses que no t'ho podries imaginar, però que ja aniràs comprenent a mida que tornis a la vida amb normalitat...
Aquests pensaments em diuen coses que no puc entendre encara, ara estic confós.
Bé Joan, una vegada explicat tot això crec que ja estàs en condicions de veure realment com es el nostre món. Et resultarà una mica estrany al principi però ja veuràs com no tardes gens en acostumar-te. Donem la mà i entra en el món d'on vas venir…
Em dona la mà i per ultima vegada contemplo un paisatge de la Terra que de mica en mica es va diluint i un color blau molt suau entre en joc i en dirigim a una espècie de arcada a on a l'altre banda es pot veure una claror també blava però més intensa.
Travessem l'arcada i no sé com descriure el que estic veien. Acabem d'entrar en una cúpula immensa, miro cap al cel i a uns cent metres d'alçada, hi ha el sostre de cristall que deixa veure un cel tirant a verdós amb uns núvols blaus que passen ràpidament, a davant meu a uns deu metres hi ha una barana i es tan llarga que es perd de la meva vista a un cantó i l'altre. I quina es la meva sorpresa quan miro a un costat i veig que d'altres arcades estan sortint altres sers lluminosos i resplendents agafats de la mà d'altres com ells, tots som nou vinguts!
Si Joan, son com tu i hi han milions d'arcades i milions de persones que retornen cada dia per retrobar-se altre cop, con hi han milions de saks que cada dia marxen d'aquí per gaudir d'una nova vida a la Terra, però això tu ensenyaré més tard.
Segueixo agafat de la mà, m'acosto a la barana i puc veure com tan sols estem a un pis i a sota nostre hi han al menys deu pisos més, al davant a uns cinquanta metres hi puc veure arcades i un altre barana. Al fons passa un canal amb rescloses que fan que al caure aquell líquid blavós suaument s'escolti una mena de música que et relaxa.
Hi han deu plantes que deuen tenir uns dos quilometres de llargada cada una i a cada planta hi han unes mil arcades per banda o sigui hi han dues mil arcades per planta i un total de unes vint mil arcades per cúpula…
Però que hi han més cúpules?
Hi tan, aquí n'hi han unes cent de les mateixes característiques o sigui que poden suportar un trànsit de dos milions de sers…
Mentre anem caminant pel costat de la barana i vaig veien com altres sers es van afegint i també puc veure les seves expressions al contemplar aquell espectacle i si em concentro puc sentir el que estan dient i el que estan pensant, ja que de les seves boques com de la meva no surt cap mena de soroll.
No paro de mirar a una banda i l'altre mentre cada cop som més els que ens dirigim al fons de la cúpula…
Cap a on anem?
Ara ens dirigim cap el exterior, perquè us volem ensenyar la ciutat. Aquestes cúpules estan a d'alt d'una muntanya i des de l'exterior es pot veure casi a vista d'ocell tota la ciutat, que es la més important del planeta, Vestris. Com veuràs es una macro ciutat, però espera que ja saps que una imatge val més que mil paraules…
Aproximadament hem caminat un quilòmetre, quan veig al fons el final de la cúpula, que una fenomenal columna central surt del fons de les deu plantes per arribar fins el sostre i a banda i banda tot de cristall, encara que no puc veure res més que el cel i el núvols. Seguim caminant sense deixar-me de la mà i veig que al cristall no hi han portes, tothom si dirigeix i sembla que no volen pas aturar-se i ara veig com el cristall els deixa passar al exterior com si desaparegués al seu pas, ens falta poc per arribar-hi i a poc a poc ens hi anem acostant, em dona la sensació al veure'ls passar al altre cantó com si travessessin una cortina d'aigua i ara em toca a mi…
No tinguis por el cristall no et farà cap mal…
M'acosto al cristall de la paret exterior i quan em sembla que vaig a topar, sento com si el cristall i jo fórem un sol ser i el travesso sense cap problema.
Com es això?
Es tan sols una protecció del exterior, existeix però no existeix, sinó fossis un sak no t'hauria deixat passar, es com una projecció mental formada d'energia, ara et sembla difícil d'entendre però dintre d'una estona tot et serà revelat…
Veia que de mica en mica anava coneixen coses que em semblaven impossibles i pel que em deia la meva mare ens coneixeria altres encara més sorprenents.
Ara ens trobem a fora de la cúpula i davant nostra hi ha una immensa terrassa, de la paret de la cúpula a la barana exterior hi han uns cinquanta metres i uns cinc-cents metres de banda a banda, la barana es tan llarga que podrem estar tots uns al costat del altres davant de tot i encara sobrarà espai. M'acosto cap a la barana i a mida que em vaig acostant ja puc anar veient la immensitat d'aquella ciutat, els edificis es perden a l'horitzó, no son edificis com els de la Terra, tot son cúpules com la del Palau Sant Jordi però pel lluny que estan deuen ser grandioses. No es veu la pol·lució que hi hauria a qualsevol ciutat del món, el cel es d'un verd clar i els núvols son blau cel barrejat amb verd, fent que els colors de les coses no siguin com serien a la Terra, les tonalitats son diferents i em costa d'identificar els colors. Mentre estic mirant això me'n adono que la barana està baixant poc a poc i cada cop es més baixa, em tiro enrera mentre veig com queda a ran del terra. Davant meu no hi ha res tan sol el vuit i allà baix la ciutat…
No tinguis por, les baranes hi son tan sols per els sers que retornen de l'altre vida, no volem que tinguin por als espais vuits, però ara entendràs que aquest mon es diferent i nosaltres no necessitem cap barana ja que som eteris i no podem caure com podia passar a la Terra degut a que eres un ser material i estaves presoner per la gravetat. Tinguis confiança amb mi i acompanyem…
Ens acostem al vuit i veig de reüll que els demés també ho estan fent, ja casi estic a la vora de la terrassa i puc veure l'estimball d'un cents de metres sota els meus peus, tinc la sensació que cauré sense cap mena de dubte i m'esclafaré contra el fons ple de roques…
Si et fa por no em deixes de la mà i ara fem el primer pas…
Faig el primer pas al mateix temps que la meva mare i no noto la pressió de la gravetat que em xuclaria cap el fons, ara faig el segon, em quedo flotant en l'espai i puc veure sota el meus peus els centenars de metres d'estimball, la sensació visual al primer moment es terrorífica, però la sensació de ingravidesa em relaxa…
Ho veus et pots quedar aquí sense cap esforç l'estona que tu vulguis i si ho desitges pots traslladar-te d'un lloc al altre en una fracció de segon, o pel contrari i es el que farem ara assaborir el paisatge, passejar a poc a poc i sense pressa…
Miro al voltant i veig que els demés comencen a moure's amunt avall en davant enrera, provant les noves qualitats, penso que també puc fer-ho i ma mare em diu que endavant que li deixi la mà, que no cauré, que tingui confiança amb ella, jo la crec, em deixo de la mà i no passa res. "Pensa que vols enlairar-te" em diu ella, ho intento i funciona, estic anant cap amunt. "Intenta baixar" em diu, ho torno a intentar i estic baixant fins arribar al seu costat. Això es més fàcil que conduir un avió, i si intento anar endavant, oh! Es fabulós no tinc cap problema, ja m'atreveixo a donar tombarelles semblo un trapezista.
Ara torno al costat de ma mare donat que ella m'ha cridat i em diu que encara falta un altre ensenyança i em diu t'has de fixar en un punt, el que tu desitgis i pensar que vols estar allí, mira com ho faig, ara penso que vull estar a d'alt d'aquella cúpula i…
Al moment com un raig de llum veig com apareix com un punt sobre la cúpula i el segon següent torna a ser al meu costat…
Ho veus es molt senzill, prova-ho!









CINQUÈ CAPÍTOL : La Cú
pula

Em fitxo amb una roca que hi ha a la muntanya que te forma d'ou, vull ser a sobre d'ella i ja hi sóc. Puc contemplar la cúpula immensa d'on he vingut i els punts de llum dels sers que estan aprenent a traslladar-se per aquell planeta. Penso en tornar al costat de ma mare i al moment hi sóc…
Es extraordinari!! I podria pensar en estar a la Terra i al moment hi seria?
La veritat es que si que podries fer-ho, però abans tindràs que aprendre algunes coses més. Bé ara ja no tens por a estar en el vuit, saps que no pots caure a menys que tu vulguis anar fins el fons del estimball, però tampoc et podries fer mal, pensa que no tens cos, ets pura energia.
I així quan ens morim?
No hi ha cap manera de morir, a menys que nosaltres mateixos vulguem, i això com t'he explica't abans era el que passava abans de que en Markus trobes la solució, ell va ser el que va idear les cúpules de benvinguda i que el nouvinguts tinguessin un ser conegut que els ajudes a fer el pas del retorn. T'hauria d'explicar moltes coses més d'en Markus però dintre de poc ja ho sabràs tot sobre ell.
Ara veuràs com es la ciutat, sense presses, com son els seus habitants, que encara que no els vegis, no es què no existeixin sinó que quan arriben els nouvinguts s'esperen a sortir per no complicar les explicacions ni el aprenentatge.
Però la gent a la Terra es mort en qualsevol moment, aquí deuen arribar milers de persones i no deuen acabar mai les arribades dels nouvinguts, la gent no deu poder sortir mai.
No es tant difícil Joan, però anem cap a la ciutat i ja t'explicaré com funciona a mida que vagis veien les coses. Ara ja no necessites agafar-me de la mà oi?
Em sembla que no, seguiré al teu costat.
Pausadament anem baixant com si planegéssim cap a una de les cúpules d'aquella ciutat que a mida que mi acosto encara em sembla més immensa. Les cúpules s'estenen quilometres i quilometres fins al horitzó, trobo a faltar la sensació del aire a la cara, no tinc cap mena de sensació, ni fred, ni calor, estic en un estat de tranquil·litat absoluta. A mida que ens anem acostant a la cúpula la seva immensitat em resulta aclaparadora, tot d'un cop totes les cúpules s'encenen com si tractes de faroles de llum i als pocs moments es tornen a apagar.
Que passa?
No passa res, es que ja s'ha donat per acabat el temps de aprenentatge i ja es pot anar d'una banda a l'altre sense cap problema.
Però encara he d'aprendre moltes coses, que es que em deixaràs?
No et preocupis, es tan sols que s'ha acabat l'aprenentatge del desplaçament, hi han encara moltes coses que aprendre i també encara no heu fet el pas definitiu per tornar a ser uns saks com nosaltres, però no tardareu molta estona a ser-ho, segueix-me!
Des de que hi hagut la senyal puc veure com línies de llum surten i entren de les cúpules i passen tan a prop meu que puc sentir el seus pensaments.
Poden xocar amb nosaltres!
Això no passa mai, quan siguis de veritat un sak ho comprendràs, però encara que passés no et passaria res, has de metal·litzar-te de que el teu cos l'has deixat a la Terra, ara ets com t'he dit abans, energia, ets una entitat pròpia dins d'un global, els teus pensaments i tot el que ets també ho viuen els demés i el que ells viuen també ho vius tu. Tan sols quan estem a la Terra, es quan ens desconnectem parcialment i tenim unes vivències úniques, que després quan tornem i som altre cops saks de veritat, compartim amb els demés…
Es sorprenen, tot el que sé també ho sabran els demés, i la meva intimitat…
Puc sentir les sensacions de sorpresa de la que havia sigut la meva mare, un somriure es dibuixa a la seva cara, i comprenc que estic pensant bestieses…
La cúpula es de cristall com ho era la que fa un moment hem deixat enrera, i ara ja sé que el cristall em deixarà passar, però la sensació de que he de xocar encara la tinc, uf! Ja he passat.
L'interior no es igual que la primera cúpula hi deuen haver cents de pisos, son també de cristall i els saks passen d'un al altre sense cap problema, les separacions son merament un formalitat, son de cristall, qualsevol pot veure el que hi ha al altre costat, travessar-ho sense demanar permís i sense cap mena d'entrebanc.
Perquè hi han les separacions?
Com molt bé es pensat son una formalitat, per dir que aquest es el teu lloc que tens encomanat, ja que tothom té vivències que compartir, noves sensacions i nous coneixements que experimentar. Ara anem a una secció que es la que es dedica a fer el traspàs cap a la Terra. Un sak vol tenir unes vivències noves, demana permís i si ha passat un temps raonable i a compartit tots els nous coneixements, se'l deixa tornar a la Terra, n'hi han que cada cinquanta anys tornen i com hauràs pogut comprovar els avenços son espectaculars en aquest termini de temps, i més que ho serà, ja que anem deixant de mica en mica nous coneixements a fi i efecte que a la Terra s'evolucioni el més aviat possible.
Però perquè es vol que evolucionin tan ràpidament?
T'he de dir que fa un milió d'anys els saks van cometre un error i volem veure que hauria passat si no l'haguéssim comès, per això fem evolucionar la raça terrícola i quan s'arribi al punt oportú veurem que hauria passat.
Però que va passar?
Ja ho sabràs en el seu moment, ara hem arribat a on t'havia dit i t'ensenyaré el magnífic treball d'en Markus, ja que ell va ser el que va idear el sistema de trasllat.
Acabem de traspassar una de les parets del cinquè pis i en una sala grandiosa, hi han com a mínim dos-cents saks davant d'unes pantalles de cristall amb uns signes molt estranys que s'encenen i s'apaguen canviant per altres tan estranys com els anteriors…
Que son aquests signes?
Son les identificacions de cada sak, cada un de nosaltres i tu també, tenim una identificació genètica perquè cada un de nosaltres som únics dintre del conjunt, som com la sorra de la platja, si la veus de lluny sembla que sigui una cosa compacta, però si la trepitges i la toques te'n adones de que està formada per milions de grans de sorra i cada gra es únic e irrepetible.
Però perquè els estan mirant?
Aquests signes son dels saks que estan fent el seu trasllat a la Terra, ara t'explicaré com funciona.
Quan un sak demana per tenir una vivència a la Terra, es mira primer si té dret a tenir-la, una vegada li es concedida passa a una espècie de llista d'espera, ja que no pot anar-hi sinó hi ha una concepció d'un nadó.
Com se sap quan s'ha concebut?
En Markus va veure que el problema, com te explicat era que sinó hi havia l'acoblament en els moments següents a la concepció els efectes secundaris eren molt greus, per el que va modificar el ADN dels sers de la Terra i hi va introduir una espècie de avisador, que quan una femella de la terra es concebuda ens avisa del fet i així es pot fer immediatament el trasllat del sak.
Hi quan es fa in vitro o amb les noves tecnologies?
No hi ha cap problema mentre hi intervingui una cèl·lula humana, ja que al mateix temps que es va modificar el ADN amb un avisador, també es va codificar, pel que podem enviar a un sak infal·liblement a la cèl·lula en qüestió, ja que sabem el seu codi genètic.
Hi si com s'està intentant, no hi participa cap cèl·lula humana?
Esperem que no s'arribi a aquesta aberració, sinó els efectes poden ser desastrosos.
I els records i totes les vivències que té el sak, que passa quan es traslladat?
Bé ja has vist la sala que coordina els trasllats, ara anirem a la sala de trasllats.
Travessem uns pannells de cristall al costat mateix de la sala de coordinació i arribem a un altre sala a on hi ha unes pantalles de cristall iguals a les de la sala de coordinació i al costat mateix com una espècie de porta però de cristall obscur que no deixa veure el seu interior.
D'aquí surten per anar a la Terra?
No, aquí es tan sols el pas intermedi, es a on es comprova la identificació de cada sak que està a punt de sortir cap a la Terra, si tu ara volguessis travessar la porta no ho podries fer, si vols intenta-ho!
M'acosto a la porta de cristall obscur, intento passar i no puc, es com si em donessin una empenta i rebotés, ho intento dues o tres vegades i al no aconseguir-ho torno al seu costat.
I després?
Quan s'entra a aquesta estança es perden tots els coneixements i les connexions amb els altres saks, d'aquesta manera s'arriba a la Terra amb afany de rebre sensacions, coneixements sense està manipulats per res.
Com totes les coses, hi ha un petit truc, hi això també ho va descobrir en Markus, si volem que la Terra evolucioni més ràpid hem de fer alguna cosa, sinó l'evolució seguirà el seu curs i pot ser que no sigui el que nosaltres volem, per això de tant en tant, quan es creu oportú enviem un dels saks amb coneixements que faran que l'evolució del planeta doni un pas endavant, sense esperar a que per si sol el faci. D'aquesta manera hem aconseguit avançar l'evolució de la Terra en un milió d'anys.
Son personatges que han sobresortit sobre els demés i ara em diràs que si els dolents també, et diré que si. No està fet res a l'atzar, tot té un explicació i si ha passat es perquè era necessari que passes, no té perquè tenir repercussió immediata sinó que poden passar tres generacions perquè aquell fet per més insignificant que sembli a primera vista, doni els seus resultats…
Però en Markus es un ser menyspreable penso jo, està fent servir uns sers que en el seu moment eren inferior als saks, però que no podem saber si haurien evolucionat, per dirigir la seva evolució a no sé a on, i si sigues necessari es destruiria la Terra, pels saks no seria cap problema, es buscaria un altre planeta i es podia començar de nou…
No t'enfadis amb el Markus, ell va ser el que ens va salvar d'una mort segura, els saks es morien, desapareixien, perdien la seva identitat i passaven a formar part de l'energia del Univers, sinó hagués sigut per ell ara no existiríem…
I si el nostre destí hagués sigut deixat d'existir, es que som déus i hem de existir sempre?
No saps el que dius, ara estàs enfadat perquè està
s en un estat intermedi, però ara anirem a la sala de renovació i ho comprendràs tot, segueix-me…



SISÈ CAPÍTOL: Markus

Anem pujant pisos travessant les separacions de cristall com el que puja per un ascensor, els saks com raigs de llum circulant ràpidament d'un pis a l'altre, tan sols nosaltres i altres nouvinguts passegem tranquil·lament, mirant, veien coses que no gosem preguntar, doncs dintre de poc em diuen que ho entendre tot. Devem estar a mes de setanta pisos del terra i ens parem.
Aquí hi han unes cent portes negres com en el pis que hem visitat abans i al costat de cada una de elles una pantalla molt més petita de les que hi havien al altre pis. Davant d'ella esta un sak com si estigués esperant alguna cosa o algú i sento el seu pensament que ens diu que hem d'anar a la porta cinquanta-dos i penso com sabrem quina porta es la cinquanta-dos si no les comptem, a d'alt de les portes hi han signes però no els entenc…
No et preocupis Joan quan arribis a la teva porta, la pantalla s'il·luminarà.
Miro al meu costat i veig a un altre ser que ha arribat al mateix temps que jo, que al passar pel costat de la porta, la pantalla s'il·lumina.
Però això que es? Que ens torneu a traslladar a la Terra?
No, aquesta secció es la sala de renovació, ja t'ho he dit abans.
I que passa en aquesta sala?
Pensa que quan arribeu de nou aquí, encara teniu totes les sensacions de la Terra, encara ets en Joan i les teves vivències les has donar a conèixer a tots els demés al mateix temps que tornaràs a ser el sak que eres quan et vam traslladar.
Però no me'n recordaré de res?
Oblidaràs tan sols que vas ser en Joan allà a la Terra, com que hauràs donat ets teus coneixements i vivències a tots, també tindràs accés a ells, però no sabràs que has sigut tu el que les has viscudes.
I tu perquè te'n recordes?
No me'n recordo pas de qui he pogut ser a la Terra, la imatge de la teva mare, l'has creat tu, necessitaves com tots una referència, però jo només tinc cura de rebre als nouvinguts, una vegada soc una germana, l'altre un pare, l'altre un marit, soc el que necessita el nouvingut.
I la meva família de veritat?
No sabràs mai qui son, a demés una vegada surtis de la sala de renovació no te'n recordaràs d'ells.
I si no vull entrar a la sala de renovació?, tinc molts records, meravellosos records que no vull oblidar.
No hi pots fer res Joan, sinó entres en la sala de renovació els records s'aniran esborrant i dintre de poques hores tornaràs a ser un veritable sak, però el pas serà molt traumàtic i dolorós per tu.
Potser cal arriscar-s'hi, no creus?
Pensa que les teves vivències i els teus records no es perdran si entres a la sala, però sinó hi entres si que desapareixeran per sempre més i la teva vida a la Terra no haurà servit de res, ni per tu ni per nosaltres.
Miro els altres sers i poc a poc van entrant a les sales que els hi son encomanades, als pocs moments tan sols he quedat jo, miro a la que pensava havia sigut la meva mare i accepto.
He arribat a la conclusió que la menys dintre dels meus coneixements hi hauran les meves vivències, encara que no sabré que han sigut meves.
Davant meu tinc la porta negre com la nit, hi poso la mà i em deixa travessar-la, la torno a treure i m‘acomiado…
Et recordaré?
No em recordaràs, però sabràs qui soc quan tornis a sortir.
Entro a la porta tot es fosc, sento una sensació de fred, cosa que no havia sentir fins aquell moment, es com si tornés a ser a la Terra, el meu cos està tremolant. Ara com si vingués del fons de tot es va il·luminant tot, la llum es cada cop més forta, em sembla que el cap m'ha d'explotar…


La pantalla de la porta cinquanta-dos s'apaga, de la negra porta surt un sak, l'estan esperant impacients un comitiva de benvinguda i ell els parla…
Hola! Tracis, Valc, Murt, com esteu?
Molt bé i tu Markus, com ha anat tot?
Molt bé! com sempre.










Es el FINAL
ó
tan sols el començament ?