L'ALTRA CARA DE LA LLUM

Les sirenes ignoren que, més enllà de la seua condició amfíbia, podrien desenvolupar ales i volar.
La plàcida vida a l’alqueria del Pou, entre les vinyes i el fenollar, havia fet un gir sobtat. Blanca sanglotava i s’estirava dels cabells en conéixer la decisió del seu espòs. Ho donaria tot, excepte una petita part per a ella i els seus fills, i marxaria. Estava farta de la seua cara de babau, sempre cogitant, contemplant, tipa d’escoltar les fosques sentències que el foll de Ramon li etzibava, de les quals no entenia ni un borrall. No cessava de parlar de les raons necessàries que el portarien a demostrar que la fe de Crist és superior a qualsevol altra. Tu no ho entens, muller, he vist la llum, he estat elegit per il•luminar amb la torxa de la fe vertadera el món dels infidels. Sols necessite un instrument, un Art que, en el moment que nostre senyor ho considere, em serà dat.
Sempre tancat a la cambra escrivint eixes trobes del dimoni, totes eixes fembres pecadrius a les quals adreça eixes falses ficcions, ja sabia jo que eixa vida dissoluta no tindria bona fi…
Randa, tu seràs la inspiració, al teu cim raó i fe podran fondre’s i comprendre el bosc de la veritat.
Tenia el seu fill Domènec als braços alletant-lo mentre Aixa endreçava la casa, com cada dia. La bonegava sovint perquè no feia les coses com ella volia. Aquesta sarraïna del dimoni, no sap fer res bé. Les jerarquies s’havien capgirat a l’illa arran de la conquesta, s’havia generat un mosaic de cultures on ells eren els nous amos i el dret de conquesta per la gràcia de Déu els donava carta blanca per a crear un nou món convertint els infidels.
Una ciència de totes les ciències, compilar el saber acumulat, estructurar-lo, fixant-ne l’essència i principi i la jerarquia que se’n desprén segons l’ordre diví.
I ella què, què seria d’ella? Ningú en parlarà, viuda sense ser-ho, casada sense amor, vida de silenci, solitud i recapte…? Potser ara tindria l’oportunitat de ser ella, sols ella, ser Blanca Picany.