L'agonia del món

El món,
el nostre món,
esta patint, està malalt,
esta plorant.
En un cel furiós
que trona espantós,
el vent porta el llunya so de la pluja,
però, la tempesta no arriba mai.
El món,
el nostre món,
Agonitza, mentre veu
com
la vida, l'esperança,
la natura,
està morint,
l'estem matant;
amb les nostres guerres,
la contaminació, el racisme
i
el consumisme.
Nosaltres
hem creat la violència,
l'hem fet entrar en decadència,
empresonant la natura,
omplint-lo d'egoisme,
fent-lo entrar en un abisme
de misèria,
d'histèria
i xenofòbia.

I mentre plou en el sòl gris,
aquest es pregunta trist:
Amb quin dret,
es crea un desert,
amb quin permís
s'ha vist tot el que s'ha vist
i s'ha fet tot el que s'ha fet,
en el món,
el nostre món.

Però en la seva mirada plena d'agonia,
encara l'hi queda una esperança
en que algun dia
surti el sol sense recança
i amb aquest
reneixin la pau i la natura
pel món
el nostre món,
on tots siguem iguals,
només persones.
i pugui
de nou aparèixer
la natura, la pau i la vida.
Aconseguir-ho, està a les nostres mans...