L'adopció

No fa gaire temps, el 21 de juliol, exactament, a la ciutat de Moscú, Rússia, un nen d'onze anys, estava a l'aeroport. El seu avió sortia a les dotze en punt, per anar a Espanya. Una parella de joves l'havien adoptat. El nen es deia Kóstia. Era una mica baixet i esquifit. Els seus ulls, d'un color negre brillaven més que mai. Era una mica prim, el cabell el tenia negre com el carbó. Portava un jersei de llana, una bufanda i un abric de segona mà. Van anunciar el seu vol. Un home gros, molt alt, va empènyer el seu carret fins a la porta de l'avió. Va pujar les escales tot sol. Una dona, el va acompanyar fins al seu seient. En Kóstia, amb els ulls plorosos, va mirar per la finestreta de l'avió, fins que es va enlairar. Una noia jove molt simpàtica, li va portar un got de llet ben calentet. Se'l va beure, i es va posar a dormir. Quan va arribar a Catalunya, Espanya, va veure per primera vegada la seva nova família. La dona, era bastant jove. Tenia els cabells rossos, els ulls marrons, empapats d'aigua. Va somriure i una filera de dents blanques va aparèixer. El seu home era alt, amb els cabells foscos i els ulls feien joc amb el cabell. L'home va anar fins al Kóstia, el va abraçar i va començar a plorar. El Kóstia no va poder aguantar i es va posar a plorar, perquè fins ara vivia en un orfenat. Ell no havia tingut mai família, o al menys no se'n recordava d'ella. L'home, en Jaume, va agafar les seves maletes i va portar-les al cotxe. La seva nova mare, la Sandra, el va agafar de la mà i van marxar cap al cotxe. En arribar a la casa nova, la Sandra, li va ensenyar la seva habitació: era molt gran, tenia uns armaris molt grans i un llit. En Kóstia es va asseure sobre el llit, però va saltar de cop, cridant i assenyalant el llit. La Sandra ho va entendre: Ell sempre havia dormit en un matalàs molt dur. Desprès, en Jaume, li va ensenyar molts llibres, però a ell no li van agradar gens. Tampoc les joguines que li van comprar. Només li agradava pintar. Tenia molts colors, retoladors, ceres, blocs de fulls, etc. Es passava hores i hores pintant. Poc a poc, en Kóstia anava aprenent coses noves d'aquell lloc, i també, paraules en català.
Un bon dia, el seu pare, li va dir que havia d'anar a l'escola. En Kóstia no sabia què era l'escola. La seva mare, aquell mateix dia, va anar a comprar tot el que necessitava per l'escola. Al matí, la Sandra el va despertar molt aviat. Es va vestir, es va rentar la cara, va esmorzar i van anar cap a l'escola. A les nou, ja era a la porta de l'escola. Va entrar, i la mestra el va presentar a la seva classe nova. Ell va agafar la taula que hi havia al final de tot. Va treure les seves coses i es va posar a pintar. Quan va sonar el timbre, va recollir les seves coses, va agafar el seu entrepà, i va sortir al pati. Va desembolicar el seu esmorzar, i va començar a menjar. Llavors una nena de la seva classe el va saludar. La noia li va dir com es deia, en Kóstia no l'entenia molt bé, però alguna cosa si. La noia, el va agafar per la mà i el va portar fins a la pista del futbol. Un nen va llençar la pilota molt amunt i tot just anava a parar fins al cap d'en Kóstia. Ell, molt ràpid, va fer un xut impressionant, i la pilota va quedar al fons de la xarxa. A l'hora de tornar a les classes, tots els jugadors el van felicitar: fins i tot els de l'altre equip. Desprès de la última classe, la mare d'en Kóstia ja l'esperava a la porta de l'escola. En Kóstia, en poques paraules li va dir que es volia quedar al menjador. Perquè es quedava la Marta. Es va asseure al costat de la Marta, i van conversar. Al final del dia, en Kóstia va aprendre quatre o cinc paraules més en català que li havia ensenyat la Marta. Desprès en Kóstia intentava explicar qui era i com era la seva amiga, la Marta. Al dia següent, en Kóstia es va asseure al costat de la Marta, i li va ensenyar els dibuixos que havia fet el dia anterior. Cada dia, la Marta ensenyava al Kóstia una mica de català, i també, l'ajudava a fer els deures. Van ser molt bons amics.