El meu robot Emilio

Un relat de: Ina

Tota aquesta història, va passar, un dia a la classe de 6è, quan la nostra professora ens va dir:
- Heu de fer una redacció del vostre millor amic o amiga. Ha d'estar feta el dilluns.
Jo, com sempre, m'ho vaig apuntar a l'agenda.
Vam obrir el llibre de llengua catalana, i vam començar a llegir una història. Però jo no llegia. Estava pensant en la redacció: no sabia de quin amic fer-la!!!
Vaig ficar el cap entre els braços i vaig començar a pensar.
I llavors, vaig tenir una idea:
<<- És clar!! El meu amic Emilio!! >>
Aquell robot, que sempre anunciaven per la tele, que el desitjava tant, m'encantava…
Jugàvem a casa, al jardí, anàvem junts al parc, fèiem moltes coses junts.
Ell, ell era el meu millor amic!!!
Era encantador, amb els seus braços, que ho agafaven tot, els seus ulls de color marró, plens d'alegria, el seu somriure….
Era únic. No hi havia cap d'igual. Ell era així.
Sempre estàvem junts, m'ajudava a fer els deures, si estava avorrida, ell em feia divertir amb algun dels seus jocs, si tenia problemes ell m'ajudava a resoldre'ls, etc.
Estàvem al parc quan va passar una cosa:
Ja no escoltava bé l' Emilio, sentia crits. Però ell no estava cridant. Vaig recórrer tot el parc amb els meus ulls, però no hi havia ningú. Tampoc el veia bé. L' Emilio se n'anava corrents i em deia adéu amb la mà. Jo corria d'arrera seu, però no l'atrapava. Cada vegada corria més i no el veia bé.
- Emilio!! Siusplau, no marxis, per favor… EMILIO!!!!
- Adéu Marina. Ho sento, haig de marxar. Passa-t'ho bé, ADÉU!!!
I, va marxar, jo estava molt trista i cansada, molt cansada….
Però, llavors, vaig tornar a sentir els crits. Em vaig seure a la tendra herba per escoltar els gemecs, que semblaven venir de molt lluny…
No ho escoltava molt bé: semblava que cridaven algú, em semblava que era a mi, però no veia a ningú.
Llavors vaig sentir uns cops a l'espatlla. I vaig sentir millor els crits, que deien :
- Marina, Marina, desperta't !!!
Vaig obrir els ulls, i una fina llum em va donar a la cara. Vaig tornar a tancar els ulls. Desprès d'uns quants segons vaig obrir els ulls, i vaig aixecar el cap. Era a la classe, sentada a la meva cadira, amb els braços a la taula: estava la meva professora davant meu i els meus companys al meu voltant.
No tenia a l'Emilio, va ser tot un somni!!!
No tenia ganes de quedar-me a la classe amb tots els meus companys mirant-me i vaig dir:
- No em trobo molt bé, professora.
- Ves a secretaria i que et mirin si tens febre, que estàs molt calenta -em va dir ella.
I allà hi vaig anar, i em va alegrar molt tenir febre, perquè vaig poder marxar a casa i no em van renyar.
Ah, i vaig fer la redacció de l'Emilio, el meu millor amic. No vaig dir que era un robot, que era un amic que coneixia des de feia molt de temps, i…
La meva redacció va ser la millor de la meva classe, i pel meu aniversari, em van regalar el robot Emilio, encara que no era igual de com m'ho imaginava, em va encantar. Vaig ser molt feliç, amb el meu nou amic.
I, així acaba la meva història, que segur que penseu que és fantasia, però no és fruit de la meva imaginació. És veritat que em va passar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ina

Ina

6 Relats

23 Comentaris

10460 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
Vaig nèixer a Barcelona l'any de les Olimpiades. (potser es per això m'agrada tant la gimnàstica...) Va ser un dia de maig, exactament el 7.

Diuen que no paro mai i que sóc un cul de mal seient. Sóc taure, (així que si n'hi ha algun, segur que ja sap una mica més el meu caràcter ;P). Sobretot sóc tossuda i si em fico una cosa al cap no hi ha qui m'he la tregui. Així sóc de caràcter.
Fisicament sóc rosseta, ulls marrons, bastant alta i prima. Així sóc per fora, per dintre tinc uns pulmons, un cor que no para mai de bategar, uns ronyons, i molts ossos i musculs, venes, artèries, etc.

Apa, ara ja sabeu com sóc.

Ja se que només tinc 13 anys, segurament els meus relats no estaran a l'alçada dels que hi ha per aquí, però faré el que podré.

Moltes gràcies a tots/es.