LA TRIA

Un relat de: Anna Masip
1910

En Quim de cal Joanet camina pels carrers foscos i empedrats del seu poble, La Pomera, en aquesta nit de juny, càlida i fosca. Ara mateix se sent al cim del món. Potser el menjar i la beguda que ha traginat al seu comiat de solter hi tenen alguna relació, però el cert és que fins-i-tot sembla que no coixegi tant. Passa pel costat de la premsa de vi, d’on surt l’olor penetrant que sempre ha identificat amb el carrer de l’església. Més endavant ve la plaça de l’era, i encara ha de travessar el barranc que quan plou baixa ple, abans d’arribar a la porta del vell casalot que ha estat de la seva família des que es va construir. Ni un sol llum ajuda a dissipar la negror de la nit. A ell tant li fa, en certs sentits és com els gats, i es podria moure per tot el poble a ulls clucs, però pensa que els pomerencs tenen el mateix dret que els habitants de ciutat i d’altres viles a caminar pel carrer amb més seguretat. Ell té plans, tant per al seu propi futur com per al de La Pomera.
No ha tingut pressa per casar-se, en Quim. Tots els altres xicots de la seva quinta es van casar quan tocava. Ell, amb la seva coixesa i el petit patrimoni familiar, no tenia cap possibilitat de triar la mossa que li feia el pes, que es va casar amb un amic seu, en Pep de ca l’Anton.
Anys de treballar la terra que va heretar dels pares, de no aixecar el cap de la feina, d’administrar bé els beneficis i dues petites herències més, li han permès afegir una bona hisenda vora el riu, dues cases dins el poble, i un mas als afores.
Els seus estables són plens. Mules i rucs, per ajudar els treballadors amb les feines de la terra, perquè a ell ja no li cal doblegar l’esquena si no ho vol. Per altra banda, no tenir una família que depengués d’ell li ha permès fer coses que els altres homes no han fet. Ha visitat totes les capitals catalanes, i una vegada va anar a Madrid. El que ha vist li fa pensar que gràcies als descobriments científics i a la feina d’uns quants genis capaços d’imaginar-ne noves aplicacions, el progrés permetrà que cada vegada es visqui millor. Imagina una xarxa de trens que recorrerà el país en totes direccions. Sap que a Barcelona ja n’hi ha un que funciona amb electricitat, i no amb les locomotores de vapor que omplen de fumera negra el paisatge per on passen. Imagina que la il•luminació es pugui fer amb bombetes incandescents, a les cases i als carrers. I també imagina carrers asfaltats i carreteres que duguin a tot arreu i permetin tothom que pugui i vulgui moure-s’hi, conduint l’enginy que més li va agradar quan el va veure: l’automòbil. Tant li va agradar, que va tornar del darrer viatge amb un Ford T, l’únic cotxe sense cavalls que hi ha al poble i als del voltant, i que ara com ara és la seva possessió més preuada.
Des de començaments d’any, fa de secretari de l’Ajuntament, perquè l’alcalde és un amic. De moment no en treu res més que fer un favor a l’amic i a la comunitat. Però va aprenent a manegar els fils. Cada vegada l’alcalde confia més en ell, i també ho van fent les persones que s’hi relacionen. Com què la seva opinió va tenint més influència, li és més fàcil aplicar la seva visió de com han de ser les coses a La Pomera. Està convençut que arribarà el dia en que ho pugui fer sense entrebancs de cap mena.
Tot això el converteix en un bon partit. I ara sí que pot triar.
La setmana vinent, si Déu vol, es casarà amb la pubilla de ca l’Anton. Els seus amics fan broma de la diferència d’edat, però ell sap que l’enveja se’ls menja. Als seus quaranta anys, es casarà amb la Nuri, que en té setze. Filla única del seu amic Pep, i de la Júlia, als dotze anys la van posar interna en un col•legi de monges, d’on només ha sortit per Nadal a visitar la família. Durant els darrers Nadals la va veure a la Missa del Gall i va pensar que s’hi casaria. Va parlar amb en Pep i la Júlia de les seves intencions i els va trobar ben disposats. Quan van arribar a l’acord matrimonial, les monges hi van posar entrebancs. Deien que l’havien preparada per fer els vots de novícia, i que era massa jove per casar-se. Els pares es van fer forts i no els va quedar altre remei que cedir. Ara li broden l’aixovar.
Tot això li agrada, a en Quim. Tot i que ell no és missaire, creu que per a mantenir les dones al lloc que els pertoca, res com les misses. És per això que la va triar, la Nuri. Per això, i perquè quan la va veure per Nadal va pensar que era més maca i tot que la seva mare de jove.
Arriba a casa i mira de posar la clau al pany. Tot el que ha begut no ajuda a encertar a la primera. Quan fa girar l’enorme clau de ferro, el soroll retruny per tot el casalot on ha viscut tants anys en soledat, compadit pel veïns del poble. Pensa que ben aviat algú l’estarà esperant, i que en endavant els que el compadien l’envejaran. Moltes vegades havia pensat que l’edifici de dues plantes amb balcons a quatre carrers era massa gran per a ell tot sol, però ara s’alegra d’haver-lo conservat. La Nuri i ell l’ompliran de criatures, i potser se’ls quedi petit i tot.

És diumenge, a començaments de juliol. Fa una setmana del casament d’en Quim i la Nuri. En Pep i la Júlia seuen al menjador fent temps fins l’hora de dinar. Han anat a missa de dotze i ara seuen sense fer res prop del finestral que dóna a la plaça. Ella es mostra neguitosa. Seu al balancí, com sempre, però com que es diumenge no té a les mans cap de les labors que normalment ajuden a passar el temps, sobretot des que la nena és casada. Encara no se’n sap avenir, i li agradaria que ja haguessin tornat d’aquest extravagant viatge que en Quim s’ha encaparrat a fer, contra la seva opinió de mare de la núvia. En Pep i ella tenen opinions diferents sobre la conveniència d’aquest viatge que la major part del poble troba ostentós i excessiu.
- On deuen ser ara, Pep?
- Vés a saber. La única postal que hem rebut era del Pilar de Saragossa, i tot i que ens va arribar ahir ja fa uns dies que la van posar al correu.
- No sé què li ha agafat a en Quim per anar a Madrid. Podien haver anat a Reus , o a Barcelona, com tothom de per aquí, no creus?
- Ben fet que fa si s’ho pot permetre. Quan comencin a tenir fills se’ls haurà acabat això de xalar. És millor que aprofitin ara que poden.
- Vols dir que és gaire segur anar tots dos sols per aquests camins de Déu? M’agradaria que tornessin aviat- diu la Julia fent girar la postal.
- Doncs m’estranyaria molt que apareguessin abans de quinze dies.
Per l’altra banda de la plaça se sent l’inconfusible soroll d’un automòbil. I no n’hi ha gaires, per aquells topants. Marit i muller s’acosten a la finestra a temps per veure el conegut Ford T d’en Quim de cal Joanet aturar-se al vell mig de la plaça, davant de casa seva. Es miren interrogativament l’un a l’altre. S’han quedat sense paraules. S’obre una porta. En Quim baixa de l’estrep i obre la portella a la seva dona. La Nuri baixa i mira indecisa la façana de la casa dels seus pares. En Quim l’agafa pel braç i tots dos avancen cap a la porta.
En Pep i la Júlia baixen corrent l’escala, mig alleujats perquè han vist que tots dos estan bé, i mig intrigats per aquesta tornada sobtada. Un cop al primer replà veuen que la minyona ha obert la porta als nuvis, que entren encara junts. D’una empenta, en Quim fa avançar la Nuri, que queda sola a mig camí entre el marit i els pares, amb la mirada baixa i les galtes vermelles, completament immòbil. En Quim, sense dir ni bon dia, es dirigeix als amos de la casa:
- Us la torno tal com me la vaig emportar. I no cal que es mogui d’aquí fins que li hagueu ensenyat quins són els deures d’una dona casada.
La minyona es tapa la cara amb expressió de sorpresa. I la mà davant la boca li permet dissimular el somriure entremaliat que sense poder-ho evitar, se li ha escapat.

1925
Mentre camina pels carrers de La Pomera aquesta nit càlida de juny, en Quim de cal Joanet se sent satisfet. Ve de l’ajuntament. Ara és el batlle del poble. Com tots els dilluns a la nit, hi havia reunió del consell municipal. Mai no hi són tots, tret d’en Quim que no falla mai. Però avui s’han trobat sols ell i l’agutzil, que portava excuses del secretari, retingut per un compromís familiar. Han esperat una estona, i veient que no apareixia ningú més, ho han deixat per al dilluns vinent. Ja li està bé. Li agrada fer el camí cap a casa tot sol. És una estona de calma de la que sempre frueix. I avui li ve especialment de gust pensar. Pensar en el que volia que passés, i el que realment ha passat. Aviat farà quinze anys que es va casar. És cert que no haver tingut fills el va decebre una mica al començament. Però no tot són inconvenients. Un cop passat el mal moment inicial, la Nuri i ell s’han entès bé. A ella li agrada tant viatjar com a ell, i al no tenir fills el pot acompanyar sempre que viatja, sigui per gust o per necessitat. Ella aprofita per comprar roba que al poble mai no trobaria, i això la converteix en la dona més elegant dels voltants. A més, encara fa molt goig, i quan passeja amb ella de bracet no ignora les mirades d’enveja de les dones i d’admiració dels homes. I el fa sentir orgullós. I pel que fa als fills, el nou secretari de l’ajuntament és un xicot que deu tenir si fa no fa l’edat de la Nuri. Ell li està ensenyant com van les coses, com fa anys altres ho van fer amb ell. Comparteixen l’entusiasme per la ciència i la tècnica, i junts poden fer grans coses. Per a ell és com el fill que no ha tingut.
En Quim sap que viu en un món convuls, on no paren de passar coses que capgiren les vides de les persones. Però en aquest racó de món, que no interessa ningú més que als que hi viuen, se sent a recer dels daltabaixos que de tant en tant apareixen als diaris.
Avança coixejant per la vorera que ha fet posar a tots els carrers. A cada cantonada, un llum de gas lluita contra la foscor de la nit. Aquest mateix estiu té intenció de començar a construir clavegueres per sanejar els carrers, i fins vol fer realitat el seu vell somni d’un enllumenat elèctric aviat.
Ha pensat que per celebrar el seu quinzè aniversari, pot portar la Nuri a Barcelona, per veure plegats tots els canvis que s’hi ha fet i encara s’hi estan fent amb motiu de la Exposició universal que es farà l’any 29, i parlar amb qui els estigui fent l’enllumenat, a veure si quan acabin allà podrien treballar per a ell, a La Pomera. Avui és un bon dia per donar-li la notícia del viatge. Com que arriba molt més aviat del que té per costum, segur que la troba desperta. Li donarà una alegria, amb el que a ella li agrada anar a Barcelona.
Es treu la pesada clau de la butxaca, i la fa girar al pany. Com sempre, el soroll ressona per l’edifici. A en Quim li sembla sentir passes apressades per l’escala, i el soroll d’obrir i tancar un balcó al cantó esquerra de la casa. En lloc d’entrar, tanca de nou i corre cap al carreró. Arriba just a temps de veure un home girant la cantonada. De lluny i d’esquena hauria jurat que era el secretari de l’ajuntament.

Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • L'he gaudit de principi a fi[Ofensiu]
    Frèdia | 23-10-2011

    M’ha agradat molt aquesta mirada a inicis del segle passat, amb els avenços que es van anar produint de mica en mica i que res tenen a veure amb els canvis vertiginosos d’aquest inici de segle. Bona ambientació i, sobretot, bon missatge: tot no es pot tenir o la riquesa no és sinònim de felicitat o l’amor no pot comprar-se o vés en compte amb el secretari que t’acabarà pispant el lloc. Felicitats per un text tan reeixit! Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Anna Masip

3 Relats

12 Comentaris

2874 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Últims relats de l'autor