AVARIES

AVARIES

Tota la meva vida m’he tingut per una persona realista, que toca de peus a terra, gens inclinada a les fantasies. Tanmateix ara...
Però abans d’entrar en matèria millor que em presenti: em dic Pere i treballo d’empleat de banca. Quan fa cinc anys em vaig comprar el pis on visc, em vaig fer amic de l’inquilí del pis del costat, que es diu Albert. Tots dos som solters, vivim sols, tenim una edat similar, ens agrada el futbol i som seguidors del mateix equip. Deu fer cosa d’un any es va instal•lar en una altra planta una noia que es diu Sílvia. Des d’aleshores l’Albert i jo tenim una altra cosa en comú: que ens agrada la Sílvia.
Tot i les semblances tenim un tarannà ben diferent. L’Albert creu que el seu cap li té mania, i els seus companys de feina l’envegen. Que no és casual que cada dia quan baixa corrents les escales per agafar el metro aturat a l’andana li tanquin les portes abans de pujar-hi. Fins i tot es pensa que si s’ha posat la jaqueta nova i plou, el fenomen meteorològic obeeix a alguna mena de conspiració en contra seva. De manera que no em va estranyar gaire que m’expliqués que l’ascensor li jugava males passades, i no en vaig fer cas.
El nostre ascensor no és res de l’altre món. La cabina fa la mida suficient per pujar-hi quatre persones ben avingudes, però insuficient així que has de pujar un estri gaire pesant. En compliment de la normativa li varen afegir unes portes interiors que es pleguen sobre elles mateixes i que a vegades donen problemes. També disposa d’un mecanisme d’estalvi energètic que fa que quan està en repòs la il•luminació interior es redueixi al mínim.
Tot normal, pensava jo. Però l’Albert relatava tot d’incidents segons ell inexplicables.
Que quan el veu arribar apaga deliberadament el llum interior perquè ell es pensi que no hi és i pitgi inútilment el botó per cridar-lo. Que un cop a dins ha d’aguantar per la força les portes interiors tancades si vol que es posi en marxa. Que tot i no ser programable, s’ha aturat al pis de la Sílvia de camí cap al nostre si ella surt del pis i pitja el botó mentre l’Albert s’espera dos pisos més amunt.
A l’agost l’Albert va haver de treballar tot el més. Els primers dies, altres veïns com jo mateix encara no havíem agafat vacances. La setmana del quinze es va trobar tot sol a l’edifici Va haver de pujar i baixar a peu, perquè l’ascensor tenia una avaria. Consistia a anar de la planta baixa a l’últim pis, obrir les portes interiors, tancar-les i engegar de nou cap a la planta baixa on repetia la maniobra sense aturar-se. En el silenci nocturn el podia sentir perfectament del llit estant viatjant amunt i avall inútilment tota la nit. L’Albert va deixar un missatge diari al contestador automàtic del telèfon de l’empresa que s’encarrega del manteniment i no va tenir cap resultat.
Misteriosament el problema es va resoldre per si sol el dia que els vellets del segon primera van arribar del poble carregats de paquets.
Sense haver pres la decisió de fer-ho, em vaig anar fixant en les coses que passaven cada vegada que volia agafar l’ascensor, i he de dir que he observat algunes coses curioses. Per exemple si arribo tot sol i l’ascensor és a la planta baixa, el llum interior es manté en la modalitat d’estalvi energètic fins que hi pujo, però si la Sílvia m’acompanya, s’encén abans d’hora, com si la saludés, cosa que no fa amb cap altra persona.
La setmana passada, l’Albert va venir a casa per veure el partit, i em va explicar l'última jugada que li havia fet l’ascensor. Es va trobar la Sílvia i va decidir intentar l’acostament que feia temps que duia de cap. Així que va provar d’agafar-li la mà, la cabina es va disparar cap amunt a una velocitat mai no vista, parant al pis de la Sílvia amb un sotrac que els va enviar un a cada punta. Ella va sortir corrents, i a hores d’ara encara no se sap si es va espantar per l’actuació de l’Albert, per l’ascensor o bé anava apressada per algun motiu.
L’endemà del partit, vaig trobar la Sílvia camí de casa, la vaig convidar a una cervesa al bar de la cantonada, i un cop a l’ascensor m’hi vaig acostar a veure que passava. Ella em va somriure, jo m’hi vaig acostar més, i mentre ens fèiem un petó l’ascensor es va aturar entre el tercer i el quart. Al final ens va deixar suaument al quart pis, on viu la Sílvia, sense que ella s’adonés de res.
Enmig de l’eufòria per haver-me lligat la Sílvia, hi ha dues cosetes que m’inquieten.
Primer: li he de dir a l’Albert. Segon: cada vegada que pujo a l’ascensor, una de les bombetes s’encén i s’apaga com si em fes l’ullet, i jo... li responc.