“La Torre dels dimonis”

Conten que contaran els vells habitants de Roses del Llobregat, que temps era temps, a prop de la via hi havia una gran mansió amb un gran jardí magnífic i dues edificacions majestuoses. En una d’elles hi vivien uns dimoniets eixerits i juganers i a l’altra una bruixa amargada i solitària.
Vet aquí que als dimoniets els hi agradava tocar la pera a la bruixa sempre que podien i la bruixa ja cansada d'aguantar el xàfec va decidir posar-hi fre.
Així és que la bruixa va posar fil a l’agulla i va preparar un encanteri. Els dimonis al endevinar-li la intenció, van fer via i cames ajudeu-me, corrent com ànima que porta el diable es dirigiren cap a la paret que donava a la via del tren i que estava coronada d’una reixa, en el moment que l’estaven escalant, perseguits per la malcarada bruixa, quan s’agafaren a la reixa..., ella alçà la vareta màgica i els dimonis es van transformar per sempre més en figuretes de ferro forjat, i així varen estar anys i panys.
La bruixa encara va estar un temps vivint a la casa i es podien sentir els seus riures i xiscles des de dalt de Sta. Creu a baix del riu, tenint a tot el poble esparverat, fins que un dia de sobte ja no es sentiren mai més.

Diuen les males llengües que una nit fosca sense lluna va parar un tren, deuria ser un de càrrega, o potser un màgic, o un que provenia de l’infern, o del país de les bruixes. El fet és que sols va parar un moment davant la mansió i a l’endemà, havia desaparegut tot: els dimonis, les reixes, la bruixa, les cases i fins i tot els arbres i plantes que adornaven el meravellós jardí; des de llavors ha quedat un paratge estèril, arrasat, i polsegós. Això conta la gent d’aquí.


Imma Cauhé