La súplica

Els congregats deicidiren anar a cercar-lo. Sabien on era: com cada vespre seria a casa seva, o si més no, a la vora. Era una casa petita, aïllada i desposseïda de tota bellesa, situada a l'altre cantó de l'entrada del poble, de la carretera, de la connexió de la localitat amb la resta del món. A partir d'ella, darrera d'ella, encara més enllà, el terreny s'enfilava, i a través d'ell, un estret camí de terra ascendia imparable cap a un barranc immens que feia morir al seu cim qualsevol camí de sortida.

Aquell grup de vilatans, uns quinze, iniciaren el camí que els duria del bar a la casa petita, aïllada i lletja. Sota la foscor del vespre, caminaven a mitja velocitat i en silenci. Alguns imaginaven quina cara faria quan li haguessin dit el que li havien de dir. D'altres recordaven recents converses que havien tingut amb ell, quan, sol, com sempre, s'atrevia a entrar al bar i, amb poca fortuna, intentava caure bé a tothom, somrient, oferint amistat, afecte i idees positives als seus veïns... Com per integrar-se... D'altres rumiaven, simplement, què farien després, o com resoldrien aquell petit afer quotidià que havien deixat a mig fer.

En la petita reunió recent, d'uns tres minuts de durada, no havien decidit qui parlaria ni les paraules que emprarien per a convence'l... De fet perquè admetien, tàcitament, que la iniciativa la duria algun dels dos que caminaven davant: els dos que, durant els cinc anys que feia que corria pel poble, hi havien tingut més relació. En algun moment s'hauria pogut dir que eren amics seus... Dir, però, només.

Arribaren davant la casa. El trobaren assegut, sobre l'herba, a l'esplanada que li feia de jardí. Al seu costat jeia una guitarra mentre ell escrivia alguna cosa en uns folis relligats. Quan no escrivia aixecava el cap, i observava la volta celestial, com si els astres visibles l'ajudessin a trobar les paraules justes.

En adonar-se que un grup de persones es dirigien cap a ell s'alçà, tímid, i content que algú el vingués a veure o a dir-li alguna cosa.

Els vilatans s'aturaren a uns 6 metres davant d'ell. Alguns, els menys agosarats, es mantenien col.locats al darrera dels altres, i conduïen la mirada cap a l'entorn, o cap a terra.

L'esdevingut portaveu es dirigí a ell i pronuncià les paraules. Mentre ho feia els ulls se li obriren i les celles se li alçaren, el que donà honestedat i netedat a la seva mirada. També inclinà lleugerament el cap a un costat, aportant així un reforç de tendresa i compassió al conjunt de l'expressió. Parlà a poc a poc. El to semblà un suau reny maternal, tendre, franc, però, alhora molt directe, clar, intens i amb un punt de desesperació. De tot plegat en resultà una súplica. Una incisiva i sentida súplica que, apel.lant a l'última esperança, donava veu al clam de tot el grup:

-Si us plau,... deixa d'existir!




Oí el missatge... Abaixà la mirada, esquivant la d'ells, que esperaven la seva reacció. Es prengué un parell de segons per assimilar el que li deien; i aleshores, prement els llavis, abaixà al cap, submís, com per fer-los saber que ho havia entès.

Els visitants féren mitja volta i s'anyullaren calmadament cap al poble. Ell s'assegué on era abans, on escrivia. Hi restà immòbil durant dos minuts, amb el cos lànguid i la mirada clavada al no-res.

Tot seguit, s'aixecà i entrà a casa. Endreçà lleument algunes coses, apagà tots els llums i sortí. Amb pas lent i feixuc es dirigí cap al caminet i s'enfilà cap amunt. Caminava amb la mirada a terra i la gola un poc nuada. Plorava poc. Quan arribà a mig pas del precipici féu una inspiració i expiració profundes. Clavant el peu esquerra, féu una passa enrera amb el dret, flexionà les cames per agafar impuls, i amb força, saltà cap endavant, cap allà on ja no hi havia sòl. La gravetat féu el fet: al cap d'uns segons, el cos s'esmorrava secament contra una roca, dos-cents seixanta metres més avall.

Alguns dels vilatans, ja al centre del poble, xerraven de futbol dins del bar. D'altres arribaven a les seves llars i comentaven amb llurs famílies les coses viscudes durant el dia.

Al cap de dos dies algú trobà el cos, un jutge en féu l'acta d'aixecament i uns operaris se l'endueren.