Ràfega

Un relat de: Totitet
Hi ha un lloc on no hi ha lloc per a les lloques que parlen sense parar; parlant... per parlar...
És el lloc d'allò que... … no es pot definir, ni descriure, ni racionalitzar... I els que només tenen raó no veuen més enllà del seu saber... i és ximple, perquè el saber no només rau en la raó; el saber és també la saba que nodreix amb plenitud les fibres del sentir; el sentir en el seu estat més pur, això és, la pura vivència de la vida de l'ésser, com a ésser viu, pulsional.
Sí, n'hi ha d'altres, de sabers, el sentit dels quals no és la raó, sinó la vivència més profunda d'allò que enllaça el que sents amb el que sents, puix l'oïda no és més que un canal, un instrument casual, fortuït, perquè la música arribi, toqui, contacti, penetri les teves entranyes, tot desconcertant-les, tot concertant-les, i connecti en forma i contingut amb el teu fons, que no és més que sexualitat sentida... viscuda... emocionada... anorreadora de les estultícies dels pobres i empobridors tòpics de la socio-persona que ens volem vendre... com a virtuosa.
Sí, pens en aquesta abassegadora abstracticitat que és l'experiència (i sobretot la in-periència) musical. En la música pura -insisteixo, música pura- no hi ha lloc per a l'anàlisi de lloques mestretites que no es permeten sentir sense pretensions d'autocontrol, sense raó, sense prejudici -sense perjudici... per a ells-.
Perquè l'experiència vital més pura parteix d'allò fundacional del temperament, de la trempera, de l'animal viu que ets, allò que t'extasia -i inclús t'embriaga- i que no es deixa corrompre per l'artificiositat del pensament correcte, socialment i superjoica...




I tots m'enteneu perfectament...




Aleshores, quan vosaltres vulgueu, ens podem cagar en els artificis, i començar a alimentar el nostre saber a base d'entranyes, les pròpies, les vertaderes, les que contenen la pura essència vital..; hi som, només cal anorrear les estultícies dels pobres i empobrridors tòpics de la socio-persona que pretenem ser i que, com si fóssim ximples, enzes, obtusos, totxos, ens arribem a creure que som, tot obviant allò que és obvi, que és que nosaltres som vius, i són nostres entranyes les que ens vivifiquen i ens virtuen.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Totitet

5 Relats

6 Comentaris

4570 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc en Totitet.
Barceloní. Músic.
30 anys.

Últims relats de l'autor