Cercador
La solitud amb Nyman... emoció de pluja càlida al meu cor
Un relat de: Marc Freixas- Compartir:
la solitud...
tal vegada les hores
sovint a remolc de la tendresa,
d'altres
rera les meravelles creades al voltant del preciós piano
que escolto aclucant els ulls, plorosos,
deixant-me portar pel regal sensible de les mans,
dels dits de nyman recorrent cada tecla... indescriptible
la solitud...
tal vegada les hores necessàries
per escriure sense pressa
reflexions a cau d'orella de la música
amb ella sóc poema,
emoció de pluja càlida al meu cor,
amb ella sóc cançó...
cançó de lluna blanca dins la sorra del meu cos,
cançó estelada dins del roig del meu amor inabastable
amb ella sóc l'ocell pianístic
que vola més amunt de les estrelles,
més enllà del cel de la nit més plàcida i romàntica
per deixar-me prop de nyman, de les seves mans...
dels seus dits :
emoció incontrolada,
melodia càlida de pluja dolça,
cor de poema
que embolcalla una cançó de lluna blanca dins la sorra del meu cos...
cançó d'amor inabastable dins del roig del meu estel
la solitud...
tal vegada les hores
sovint a remolc de la tendresa,
rera les mans,
els dits de nyman
i el piano
Comentaris
-
Nyman, no cal res més a dir[Ofensiu]gypsy | 30-06-2006 | Valoració: 10
sentit homenatge.
Felicitats!
gypsy -
Ai.....[Ofensiu]Ze Pequeño | 30-06-2006 | Valoració: 10
Em sembla que no estic en els meus millors moments però, d'altra banda, estic apunt de fer realitat un dels somnis que tenia pendent. Així que, en aquest desgavell d'estat d'ànim, intentaré centrar-me en el teu poema, ja que sento fins i tot vergonya per haver trigat tant. Et demano mil disculpes.
A primer cop d'ull, em fa la sensació que s'explica la solitud, però no la solitud habitual, sinó una solitud especial, fins i tot gosaria dir cercada. Aquella que a vegades el cos o l'ànima (potser més aviat l'ànima) ens demana a crits.
Se'm presenta davant com una fusió de poesia, música i solitud. Descrius moments de solitud que per a tu són essencials, vitals. Ah, meravellosos moments, què fariem sense ells.... Al mig de la fusió, tu. La teva ànima, gaudint d'aquests moments tan íntims, d'aquesta comunió amb la música i la solitud. Amb la poesia. Amb ells, ets música, ets poema...
L'estructura del poema... lliure de lligams, sense una rima fixada, m'encanta. Sóc amant dels poemes "lliures". Els punts suspensius que hi poses cada vegada que escrius "la solitud...." donen un toc necessari pel sentit que m'ha semblat treure del poema. Potser sense ells, semblaria més cru. No sé si m'explico. Ajuden a crear una atmosfera lleugerament etèria, musical i sensible, envoltada d'una agradable solitud (que no soledat!).
M'ha agradat especialment aquest poema. Més que els altres que t'havia comentat. No sé què té, però entra dins meu, com un cuc. M'ha encantat. De debó.
Un cop més, bon poema Marc. Un barret per tu, ple de tecles i soroll de mar.
Salz.
P.S. Puc recomanar-te "Thanksgiving", de George Winston? En la meva opinió, una meravella. I un cop més, disculpa el retard.
l´Autor
725 Relats
1414 Comentaris
872524 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.