Cercador
La Soledat
Un relat de: chimay- Compartir:
Aquell dia la Soledat es va aixecar d’hora, com sempre. Es va arreglar i es va mirar al mirall, pentinant-se els seus cabells grisos. Es va posar a lloc les ulleres de pasta gris, a través de les quals brillaven dos ulls petits i negres, sempre inquiets. Va triar de l’armari encastat un vestit de tons grisencs i es calçà unes espardenyes completament grises.
No solia sortir al carrer tan d’hora, però feia un dia tot humit i ennuvolat, i li va venir de gust anar a passejar. Va agafar el paraigua gris i va sortir fora. Inicialment va pensar en baixar al metro, però al veure tantes línies de colors s’ho va repensar, i decidí anar a peu, caminant per les grises voreres de la ciutat. Tot badant pels carrers es va fixar en un pijama gris, exposat a l’aparador d’una botiga, però unes ratlles blaves verticals no la van convèncer, així que no el va comprar. Va seguir el seu passeig tranquil·lament fins arribar al mar, aturant-se de tant en tant per contemplar alguns edificis moderns, d’estructura gris i uniforme, objecte de la seva curiositat.
El mar era aquell dia una catifa gris platejada i la Soledat, emocionada, va seure a la platja a gaudir del panorama, amb la mirada perduda entre l’horitzó i el trencar de les ones a la sorra. Un parell de coloms es van apropar i van interrompre el seu astorament, picotejant entre els grans d’arena. Se’ls mirà recreant-se en els seus moviments aparentment aleatoris, doncs els coloms eren els seus ocells preferits. Li encantaven les tonalitats grises de les seves plomes.
La calma d’aquells instants va donar pas a la son, i la son als somnis. La Soledat sempre somiava en colors, normalment pot recordar-los i deixa anar un somriure quan ho fa, doncs la alegria acostuma a ser la nota dominant en ells. Al despertar però, no li va donar temps de pensar en somnis, l’esperava per dinar un amic, i es va afanyar per arribar al restaurant.
Van demanar un arròs negre, “Que no sigui molt negre”, va puntualitzar ella. La conversa, distesa, va arribar al punt culminant quan ell li va recordar, “Estàs segura de donar aquest pas?”. “Si, vull fer-ho”, va replicar ella mentre separava les rosades gambetes i el pebrot verd del arròs.
La Soledat tenia una particular anomalia dins el seu cap, que li feia distorsionar la realitat. Concretament, allà on el gris dominava sobre tots el altres colors, ella percebia una explosió cromàtica impressionant. Moltes vegades, per exemple, es quedava bocabadada mirant una paret nua, o agafava un llenç, l’omplia de color gris i el penjava a la paret.
El seu amic és metge, un eminent neuròleg, un home meticulós i respectat, amb les idees clares. Aprecia molt a la Soledat, però no creu en les seves peculiaritats, així que es va posar a investigar. Finalment havia detectat una espècie de taca al cervell, “Amb una petita irradiació n’hi haurà prou”, deia. La Soledat va acceptar la cura, pensant que vestint amb roba estampada de colors i deixant de veure pel·lícules en blanc i negre la seva vida seria més intensa i més real.
La intervenció es va realitzar amb èxit, i la Soledat diu que li ha anat molt be, ara somia en blanc i negre però gaudeix d’una vida més activa i plena, segons diu. Fa poc però, la vaig poder veure en un dels indrets per on solia perdre’s abans, estava mirant un paret nua, gris, i una llàgrima li relliscava entre les galtes.
No solia sortir al carrer tan d’hora, però feia un dia tot humit i ennuvolat, i li va venir de gust anar a passejar. Va agafar el paraigua gris i va sortir fora. Inicialment va pensar en baixar al metro, però al veure tantes línies de colors s’ho va repensar, i decidí anar a peu, caminant per les grises voreres de la ciutat. Tot badant pels carrers es va fixar en un pijama gris, exposat a l’aparador d’una botiga, però unes ratlles blaves verticals no la van convèncer, així que no el va comprar. Va seguir el seu passeig tranquil·lament fins arribar al mar, aturant-se de tant en tant per contemplar alguns edificis moderns, d’estructura gris i uniforme, objecte de la seva curiositat.
El mar era aquell dia una catifa gris platejada i la Soledat, emocionada, va seure a la platja a gaudir del panorama, amb la mirada perduda entre l’horitzó i el trencar de les ones a la sorra. Un parell de coloms es van apropar i van interrompre el seu astorament, picotejant entre els grans d’arena. Se’ls mirà recreant-se en els seus moviments aparentment aleatoris, doncs els coloms eren els seus ocells preferits. Li encantaven les tonalitats grises de les seves plomes.
La calma d’aquells instants va donar pas a la son, i la son als somnis. La Soledat sempre somiava en colors, normalment pot recordar-los i deixa anar un somriure quan ho fa, doncs la alegria acostuma a ser la nota dominant en ells. Al despertar però, no li va donar temps de pensar en somnis, l’esperava per dinar un amic, i es va afanyar per arribar al restaurant.
Van demanar un arròs negre, “Que no sigui molt negre”, va puntualitzar ella. La conversa, distesa, va arribar al punt culminant quan ell li va recordar, “Estàs segura de donar aquest pas?”. “Si, vull fer-ho”, va replicar ella mentre separava les rosades gambetes i el pebrot verd del arròs.
La Soledat tenia una particular anomalia dins el seu cap, que li feia distorsionar la realitat. Concretament, allà on el gris dominava sobre tots el altres colors, ella percebia una explosió cromàtica impressionant. Moltes vegades, per exemple, es quedava bocabadada mirant una paret nua, o agafava un llenç, l’omplia de color gris i el penjava a la paret.
El seu amic és metge, un eminent neuròleg, un home meticulós i respectat, amb les idees clares. Aprecia molt a la Soledat, però no creu en les seves peculiaritats, així que es va posar a investigar. Finalment havia detectat una espècie de taca al cervell, “Amb una petita irradiació n’hi haurà prou”, deia. La Soledat va acceptar la cura, pensant que vestint amb roba estampada de colors i deixant de veure pel·lícules en blanc i negre la seva vida seria més intensa i més real.
La intervenció es va realitzar amb èxit, i la Soledat diu que li ha anat molt be, ara somia en blanc i negre però gaudeix d’una vida més activa i plena, segons diu. Fa poc però, la vaig poder veure en un dels indrets per on solia perdre’s abans, estava mirant un paret nua, gris, i una llàgrima li relliscava entre les galtes.