La sargantana i el grill.

El grill anava deixant les seves petjades mentre avançava. Entre nit i nit en cantava belles tonades. La sargantana prenia el sol, i el sentia mentre gaudia. Un dia es trobaren pel camí, i feren un dibuix plegats, mentre cantaven cançons de pirates i mags.
La sargantana un bon dia va haver de marxar, per poder els seus fills alimentar.
El grill seguia cantant. Cada nit pensava en la sargantana. Sabia que estava bé, però li dedicava totes les cançons.
Un bon dia va sortir a passejar, i al veure-la va fer un tímid gest amb el cap, ell volia apropar-se i el seu cos donava mitja volta... Tenia els ulls tristos i no volia que ella ho veiés.
La sargantana, que no entenia res, va dir-li:
- No cal que t’amaguis jo et sento de lluny, i no és pas timidesa, és tristesa dels teus ulls.-
El grill la va mirar i va pensar:
Tu respires mentre parlo, i jo sempre segueixo igual.
S’abraçaren i cantaren, i tornaren a somiar, en les festes i les vagues, i en les ganes de dansar.

Gener 2012