La sabata

LA SABATA


Aquell matí de dilluns, jo estava passejant el meu gos pel Parc de Can Mulà. Després de donar algunes voltes, perquè el Sainet s'esplaiés, vaig decidir seure i deixar-lo lliure una estona. Jo ja el vigilaria des del meu lloc. Mentrestant podria llegir el diari tranquil·lament.

Al cap de poc, un home, d'uns 80 anys, es va asseure al meu costat. Venia coixejant. Em va dir bon dia, amb un filet de veu. Se'l veia cansat i com si alguna cosa el preocupés. Li vaig contestar amb un altre bon dia, però ni em va mirar. Tenia la vista fixada en el terra. Alguna cosa l'intrigava.

Vaig continuar amb la meva lectura, però un lladruc del Sainet, va fer que m'aixequés per anar a veure que passava. Sense adonar-me'n, el diari es va quedar al seient. Vaig tornar enrera per recuperar-lo, i vaig veure que l'home l'havia agafat i l'estava fullejant. No em vaig atrevir a dir-li res. Vaig seure al seu costat en silenci. Anava passant fulls. A mi em feia l'efecte que no llegia res, sinó que només mirava. Se'l veia capficat.

- Què busqueu bon home?. Us puc ajudar?

- No, no. Busco una sabata. Ho veu? Només en porto una, la del peu dret. L'altra no l'he trobada.

Vaig girar la vista cap avall i vaig veure que, realment, només anava calçat d'un peu. A l'altre només hi portava el mitjó.

- Però, com? Dieu que busqueu una sabata.........

- Sí, si. He pensat que potser a "Objectes Perduts"...... Una vegada hi vaig trobar un coixí, el meu coixí de dormir, sap?. No sé com hi va anar a parar.

- Sí, però el cas de la sabata..... potser és diferent.

- No s'ho cregui pas!. Escolti bé!. Jo visc sol i ahir va venir a veure'm un dels meus néts, l'Oriol. Té dotze anys, però sembla que en tingui sis. Fa coses inesperades. Va agafar les meves sabates com qui agafa una joguina, i jo no li vaig dir res. Hi ha una mena de complicitat entre ell i jo.

- I on les va deixar?.

- No ho sé. Una la vaig trobar sota el llit, però l'altra potser se la va emportar a casa seva per jugar o vagi a saber si la va deixar abandonada en algun lloc. M'ho puc esperar tot de l'Oriol. Però no penso pas renyar-lo per això. La sabata ens uneix, compren?. És igual que la tingui ell, o que la tingui jo. Li agrada jugar amb les coses de l'avi. No li sembla bonic això a vostè?.

- Sí, és clar que sí!. Quin nét més maco que té! Estic segura que la sabata no la perdrà, ja ho veurà!.

Enmig d'aquesta conversa, vaig veure el Sainet que s'acostava corrents cap a mi. Portava alguna cosa a la boca. Quan se'ns va apropar, l'home va fer un crit d'alegria. Era la seva sabata.


Barcelonina