Regal de reis

A cada joieria que passava, la Leonor s'aturava a mirar els aparadors. Li agradaven molt les joies. Era com una obsessió que hi tenia. Es quedava sempre embadalida mirant les polseres, collarets, cadenes, arracades, i es recreava contemplant els seus dissenys. N'hi havia alguns amb formes molt agosarades, formant figures geomètriques, flors, o animals mítics. S'atreviria a portar-les?. Això li importava poc. De moment es complaïa observant-les des del carrer estant.

Poques vegades havia entrat en una joieria, i sempre ho havia fet per pura tafaneria, perquè sabia que aquelles peces de tant valor no les podria lluir mai sobre el seu cos. Però, un dia, va entrar decidida en una botiga, amb la intenció de emprovar-se una polsera.

- "Posi's aquesta", li va dir un dependent molt amablement. "Ja veurà que li està bé. Té una capa d'or molt fina, i, cregui'm, és una peça amb molta distinció, que té un acabat molt bonic. Fixi's quin treball, tot aquest trenat, que es veu al seu voltant".

- "A veure", va fer la Leonor amb timidesa, agafant-la entre les mans amb molta delicadesa, i intentant posar-se-la.

- "Vol que l'ajudi?" El dependent li va posar la polsera al canell dret amb molta finor, gairebé amb tendresa.

- "M'agrada, m'agrada!", va fer la Leonor tota excitada. "Però no crec que me la pugui comprar. Deu ser molt cara!". I es va mirar el dependent amb ulls interrogants, esperant una resposta encoratjadora.

- "Dona, no pensi ara amb el preu!. Jo ja la veig a vostè lluint aquest preciós braçalet en el seu braç. Miri-se'l bé! No veu com resplendeix? Toqui'l, i veurà quin tacte més agradable!, li deia el dependent mentre la guaitava tot complaent.

M'hi trobo bé en aquesta botiga -pensava la Leonor -. Ja no sabia si era per la joia que lluïa en el seu braç, que ja la considerava mig seva, o per l'atractiu que aquell home li transmetia. Els ulls li brillaven, i els ulls d'ell també. Ara ja no parlaven de la polsera, no parlaven de res. Es va fer un silenci suggestiu.

Estava tota desconcertada. Es va treure la polsera i la va dipositar molt suaument entre les mans d'aquell home, i una esgarrifança li va recórrer el seu cos. Feia temps que no notava una sensació semblant. Les relacions amb el seu marit feia anys que s'havien marcit. Era un bon home, molt bo, però incapaç de fer-la feliç. Amb el pas del temps ell havia esdevingut un home gris, amb poques il·lusions i ella continuava sent una dona amb molta vitalitat.

La Leonor tenia un cos esvelt, i prou que ho sabia. Pensava que encara feia goig per seduir un altre home, ja que amb el seu marit havia perdut tota esperança. Però aquest pensament li feia una mica de por.

L'endemà no es podia treure del cap aquell home, que li havia fet reviure moments de felicitat. "I si passés novament per la joieria, amb l'excusa de emprovar-me altra vegada la polsera?", es preguntava la Leonor. Però no, no ho faria. Intentava posar la raó per sobre dels sentiments.

Una idea fantasiosa va passar pel seu cap. Escriuria la carta als Reis, i l'aniria a lliurar personalment. Prop de casa seva havien posat una carpa amb els tres Reis. Faria la cua que fan tots els nens fins arribar a un dels Reis. I ho faria tota convençuda, sense cap vergonya. S'inventaria una excusa. Diria que portava la carta del seu nét, que no podia venir perquè tenia la grip, i es quedaria tan tranquil·la.

Va començar a escriure la carta:

Estimats Reis:

Fa anys que no us escric, potser us tenia una mica oblidats, però us estimo com quan era petita.

Aquest any us voldria demanar un parell de coses. Sé que vosaltres em comprendreu.

Ahir vaig veure en una joieria una polsera d'or que m'agrada molt. Fins i tot aquesta nit l'he somiada. És tan bonica, i m'està tant bé!. Em fa elegant, sabeu?. Gairebé m'estic ruboritzant de demanar-vos-la. Vosaltres, estimats Reis, esteu acostumats amb les peticions innocents dels nens. Però sapigueu que per mi aquesta polsera seria com una joguina. La joieria on l'he vista és en un lloc cèntric de Barcelona, al carrer de la Felicitat, núm. 5. No us podeu pas perdre. Tothom la coneix.

L'altra cosa que us vull demanar, és..... Com us ho diria. No és cap objecte. Es refereix als sentiments. Jo m'estimo molt en Joan, el meu marit i ell també a mi, però fa temps que les relacions entre nosaltres dos s'han refredat. Ell ja no és el noi d'abans que jo vaig conèixer, afectuós, delicat, generós. Jo trobo a faltar el joc de carícies i mirades que tant ens satisfeien els dos. Des de fa un temps em noto trista, apagada, malgrat que dins meu hi ha com un volcà en plena activitat. Per tant, estimadíssims Reis, us demanaria, que féssiu el possible perquè a la nostra llar pogués tornar a regnar l'alegria i la joia de viure. Ja sé que això és una cosa que no es pot comprar, no la trobareu en cap botiga, però vosaltres, que sou poderosos, ho podeu aconseguit tot.

Us abraço amb totes les meves forces,

Leonor





El dia de Reis, ben d'hora, la Leonor va sentir passes a la saleta. Va saltar del llit sobresaltada, perquè el seu marit no era a la habitació. Va fer un crit de sorpresa i d'esglai pel que va veure. A la saleta hi havia el Rei blanc, el mateix a qui ella havia lliurat la seva carta.

El Rei li va fer un petó molt afectuós i li va donar una caixeta. Tota tremolosa la va obrir, mentre el Rei se la mirava amb ulls expectants. Ella no podia creure el que veia. Era la tan desitjada polsera. El Rei es va treure la perruca i la barba, i sota d'aquella disfressa va aparèixer el seu marit. Una forta abraçada els va entrellaçar.



Barcelonina