La revolució dels indignats

Dissabte 31 de maig, a la plaça de la Constitució de Sóller – que hi ha la intenció de batejar-la de bell nou, com s’ha fet amb la plaça d’Espanya de ciutat de Mallorca, actualment anomenada plaça d’Islàndia, per a celebrar el moviment i totes les consecucions que s’ha assolit en aquell país- es va celebrar la primera assemblea dels indignats de Sóller.
Unes dues-centes persones, en el moment de màxima assistència, ens reunirem per a expressar lliurament el nostre, no tan sols descontent, terme massa suau, si no indignació amb la situació actual, tant econòmica, social com política.
Una persona de l’acampada de la plaça de ciutat de Mallorca, Carolina, fou qui exposà els principis del moviment “15 M per una Democràcia real ja” i posteriorment es va fer un debat on tots els que volguérem interveníem amb les nostres crítiques i propostes.
Durant l’acte se’ns van entregar unes fotocòpies on hi havia escrita la motivació del moviment i el que es pretenia fer, escrita per Enric Duran a Barcelona el dia anterior, del qual, transcric i tradueix la primera part.
“Qualque idees per a passar de la indignació a la consolidació d’aquesta revolta social”
“Fruit de la indignació en front d’un sistema capitalista que està esgotat, corrupte, esbocinat.
Un poder executiu que està controlat per la banca i dels grans poders econòmics.
Un poder legislatiu format per unes elits polítiques que no ens representen.
Un poder judicial igualment corrupte, mogut per interessos polítics i personals.
Uns drets socials desballestats totalment, els drets civils vulnerats repetidament pels propis dirigents polítics.
Una crisi ecològica i energètica, de cada vegada més greu i devastadora”
Això és el que ha provocat la creació del 15 M, afirmant que aquesta indignació popular s’ha cuinat a foc lent aquests darrers tres anys.
La frase “No ens representen” aporta en el document, que el moviment no vol esser tan sols de denúncia, si no de modificació i per això s’abroga per una gran fermesa organitzativa, tot a base d’accions ben pensades, ben meditades i ben votades.
Es concreta les places com a un punt de connexió de la mobilització, com a referent simbòlic fins que la capacitat organitzativa del moviment estigui consolidada i això és contemplat com a una estratègia fonamental.
Les accions han d’esser concretes, defensant uns drets, i jo afegeix que molts d’ells constitucionals, en relació a les hipoteques i desnonaments, del dret a un habitatge digne, fins a parlar d’una possible desobediència civil i fiscal.
El moviment no té cap conformació política, tipus partit, associació, etc si no assembleària, cada persona un vot i es fa transparent i a mà alçada. No existeix protagonisme absolut, molt habitualment dins les formacions polítiques. A mode d’exemple com s’ha gestionat dins el PSOE, que Rucalbaba s’ha convertit en hereu de Rodriguez Zapatero, i li han pegat una petita cosa al cul a Carme Chacon, que bastava veure-li la cara de pomes agres, quan feu les declaracions, dient que era lo millor pel partit. També ha passat dins altres partits i com el llegat de Fraga Iribarne, dins d’AP, i posteriorment PP, fins que trobà el delfí adequat Jose Maria Aznar.
La primera assemblea va acordar: la concentració a la plaça el dissabte i quan surti publicat això ja s’haurà feta i posterior assemblea de diumenge, on hauran estat debatudes les propostes recollides el dissabte. També s’haurà portat una camiseta amb el lema del moviment “Indignats de Sóller”, per donar a conèixer el moviment.
Consider que la participació directa ciutadana en la democràcia no és tan sols anar a votar cada quatre anys. Tenim el dret i el deure de demanar als polítics i gestors, el compliment de les prioritats ciutadanes i si així no es fa emprar tots els sistemes possibles, i pacífics, per pegar-los una bona estirada d’orelles, inclusiu si es tracta d’accions reivindicatives en el carrer.
El cansament i la indignació sembla que és mundial, ja que aquest moviment i d’altres d’escaire semblant s’estan desenvolupant a molts països.
Acab, l’article, amb la consecució del poble Islandès, que voldria que crees un precedent. Un banc Islandès ha tornat a devers setanta mil ciutadans i ciutadanes el vint per cent dels interessos de les seves hipoteques pagats durant un dos o tres anys. Tot fruit de la seva mobilització. Exemple de la força que pot tenir la ciutadania, quan s’organitza i reclama els seus drets.