La Reina XVII Capítol (Sakkara)

No ha passat ni mitja hora quan el Felip es desperta sobresaltat...
- Hem de marxar d’aquí! Crida als altres que es desperten sense saber que està passant.
- Què et passa? Li diuen amb cara de sorpresa.
- No estem segurs. Serè idiota, segur que saben l’adreça del Mohammed i dintre de poc els tindrem aquí per acabar amb nosaltres. A on tens els cotxe.
- Al carreró del darrera.
- Doncs anem a buscar-lo, hem de marxar ja!
Tots sense saber ben bé perquè l’hi ha vingut de cop aquesta dèria, el segueixen cap a fora del pis del Mohammed. Però quan estan a punt de baixar per l’escala escolten veus de gent que estan pujant.
- Per on podem sortir sinó és per l’escala? Li pregunta al Mohammed tot fent un gest de silenci.
- Les terrasses de les cases es comuniquen i podríem baixar pel carreró a on tinc el cotxe.
Sense fer soroll pugen escales amunt fins arribar a la terrassa. En Mohammed tanca la porta que comunica la terrassa amb l’escala i continuen terrassa enllà seguint-lo fins que entren a l’escala d’una casa i els du fins al carreró a on veuen el cotxe.
Ràpidament entren a dins i posant-lo en marxa surten al carrer principal per veure de reüll com surten del portal de la casa del Mohammed tres homes esperitats, pistoles en mà, mirant amunt i avall sense trobar el que busquen. Hi ha alguna cosa que els està protegint i en Felip ho sap. El que l’ha fet despertar ha estat com una advertència, com si pogués veure que s’acostaven a buscar-los.
Una vegada en marxa i mirant pel retrovisor per si els segueixen en Mohammed els tranquil•litza. Sembla que no han pogut veure’ls. Ara els queden quaranta quilòmetres fins a Sakkara i pel camí tan la Reina com en Senenmut segueixen admirant tota aquella civilització tan diferent a la que ells pertanyen. El que els sap més greu és que quan marxin no se’n recordaran de res d’això.
Mentre van passant els quilòmetres, la Monique els pregunta com s’ho faran per tornar. Hi ha algun aparell? Un conjur? Com es pot aconseguir tornar al passat?
- La veritat és que no ho hem fet mai, però hi ha unes regles i unes cerimònies, a més a més d’una clau que ens portarà a la càmera del temps. Explica la Reina.
- Una clau? Quina clau? Si vosaltres no en portaveu cap. Exclama la Monique.
- Aquesta clau. Li contesta en Senenmut ensenyant la creu de la vida (Anhk) que porta penjada al coll. Per sort la vaig poder recuperar, sinó la nostre mort hauria estat assegurada.
- Crec que podríeu explicar moltes coses a la nostre civilització. Coses que s’han perdut en el temps i que nosaltres tardarem cents d’anys a trobar-les, si podem aconseguir-ho. Contesta en Felip.
Mentre van arribant a Sakkara el Sol ja està sortint per l’horitzó i la seva escalfor comença a fer-se notar. Al fons com un fantasma es pot entreveure la famosa piràmide escalonada de Zoser. El dia és clar i així permet que es pugui veure amb claredat. Llavors tranquem a la dreta cap la necròpolis a traves d’un cap verd amb molta llum i ple de vida. De cop a la dreta i sortint de les palmeres es poden veure les grades de pedra de Zoser, ja estan a prop. Segueixen en línia recta una mica més i tot canvia, el verdor i el paisatge es converteixen en un món desèrtic, la necròpolis de Sakkara, una explanada de piràmides i tombes. A davant d’ells unes taquilles, sense ningú, a on es venen els tiquets i una barrera que no els deixa passar. No hi ha guàrdies ni res pel estil és massa aviat. En Felip demana a Mohammed si té alguna clau anglesa una mica grossa. En Mohammed li diu que si i surten del cotxe per buscar-la al portamaletes. Una vegada la té en Felip s’acosta a la barrera, trenca el cadenat i aixeca la barrera perquè pugi passar el cotxe. Una vegada ha passat torna a baixar la barrera i posa el cadenat tan bé com pot perquè no es noti que està trencat. Puja al cotxe i pocs minuts desprès ja estan davant la piràmide escalonada.
Amaguen el cotxe el millor que poden ja que no hi ha a on deixar-lo. Tots surten i es dirigeixen cap a la piràmide.
En Hatshepsut i en Senenmut es queden uns moments mirant-la...
- Com ha canviat tot, quan nosaltres veníem estava plena de vida, de gent fent ofrenes. Guàrdies que patrullaven perquè ningú s’atrevís a despertar als morts. I ara ja veieu tot enrunat, tot aquell esplendor perdut en el temps. Si Zoser i Imhotep aixequessin el cap, veurien que res és intemporal tot en aquest món paga el seu preu al gran senyor, el temps. Diu amb tristor la Reina.
- No vull donar-vos pressa, però hem de trobar la càmera del temps. No us queda gaire estona, de mica en mica com podeu comprovar els vostres cossos s’estan envellint. Explica en Felip.
- A on hem d’anar? Demana la Monique.
- A la banda del Oest de la piràmide. És a on estan els morts, a on es pon el Sol, a on regna Osiris i és a on Imhotep va col•locar la porta falsa que ens durà al passat. Explica en Senenmut.
Tot caminant donen la volta a la piràmide. La part del Oest està bastant malmesa i plena de sorra. Al arribar-hi la Hatshepsut s’acosta a les parets i busca alguna cosa en la pedra gastada pel temps. De sobte s’escolten sorolls de motors de camions i veus que criden. Han descobert que estava trencat el carenat, s’han de donar pressa sinó serà massa tard. Passen uns llargs minuts i per fi la Reina crida a Senenmut...
- Ho he trobat, vine ja que portes la clau.
En Senenmut s’acosta i els altres també volen veure que és. Quan estan tots al voltant els ensenya que una de les pedres porta el segell del Imhotep. La prem i una part de la paret de pedres s’enfonsa deixant a davant seu un passadís obscur com la gola d’un llop. En Felip demana si el Mohammed porta alguna llanterna, sinó no podran veure que hi ha allí dins, però la Reina li contesta que no caldrà Imhotep sabia el que es feia.
Llavors sense dir res més la Reina entra a dins del passadís i quan esta a uns quans metres endins, tot s’il•lumina. En Felip i els altres no se’n saben avenir, com ho han fet. De les parets sembla sortir claror, però no es veu ni foc ni cap mena de entorxa. Segueixen caminant i quan han entrat tots, l’obertura es tanca darrera d’ells. En Felip recorda quan va entrar a la tomba de la Hatshepsut, com hi hagin tantes trampes, estem perduts. Pensa mentre segueix a la Reina endinsant-se al cor de la piràmide.
Desprès d’uns quans passadissos arriben a una gran sala, quadrada, amb les parets plenes de jeroglífics explicant, segons poden veure tan en Felip com la Monique, la vida de Imhotep, d’en Zoser i com Imhotep va crear la càmera del temps. Al centre de la cambra hi ha una estàtua seient de Imhotep, que els mira amb els ulls de vidre. En Felip s’hi acosta i pot veure que els seus ulls són diamants. En Imhotep té la mirada perduda en la paret que té al davant. La única paret que no hi ha gravats ni jeroglífics. La reina es mira al Felip amb afecte...
- Veig que ets un gran observador, no saps com però creus que l’estàtua té alguna cosa a veure, i tens raó. Ell ens portarà al passat, per favor Senenmut fes el que has de fer.
En Senenmut es treu la creu de la vida del penjoll i s’acosta a l’estàtua. Demana als altres que s’apartin del davant. Es posa a un costat i agafant la creu per la banda rodona la posa a la boca de l’estàtua, quedant tan sols la part rodona a fora. Passen uns segons i se sent un brunzit suau que va augmentant poc a poc, però sense causar cap mal a l’oïda. Llavors tothom es fixa en que els ulls de l’estàtua comencen a brillar cada cop amb més intensitat fins que d’ells surt un raig de llum que colpeja contra la paret que té al davant quedant tota il•luminada. L’escena dura un minut, desprès el raig desapareix però poden veure que al bell mig de la paret ha aparegut un porta pintada.
- Una porta pintada, que vol dir això. Parla en Mohammed.
- Té tota la raó, no té ni cap ni peus. Exclama en Felip.
- No sigueu impacients, ha passat el que havia de passar. Davant vostre podeu contemplar una porta falsa. La porta que segons els antics ens durà al regne del morts, però en Imhotep va fer més que això, va guanyar al temps i a la mort. Aquesta porta en durà al passat, mireu!
Tots miren la porta pintada, quan poc a poc sembla brillar i tornar-se transparent. Llavors la Reina parla...
- Ja ha arribat el moment, hem de tornar a casa, tan sols espero que en Hapuseneb ens reconegui amb aquestes vestimentes.
- Espera Hatshepsut, em deus una combinació, te’n recordes? Demana en Felip.
- És veritat. Tan sols has de prémer el quadrat central.
L’acomiadament és trist i després d’uns moments de tensió la Reina entra en la porta tot desapareixent, en Senenmut està a punt i es gira tot dient, Gràcies. I desapareix també travessant la porta que moments més tard també desapareix.
- Bé i ara com ho farem per tornar a sortir? Diu en Felip. Però de sobte la cambra comença a trontollar, tot dona voltes i sembla que s’estigui desfent per moments. Llavors tot desapareix i cauen en un pou sense fons.