La Reina- XV Capítol (L'Atac de Seth)

Falten tan sols cinc minuts i ja s’acosten al Hotel. S’aturen a l’entrada per fer una mica de temps, quan de cop davant seu frena un cotxe i de dins surten uns encaputxats i els hi fan entrar de males maneres.
No havien quedat d’aquella forma amb Al-Kubrá, van pensar tan el Felip com la Monique i així els hi fan saber als que estan a dins del cotxe. Ells amb una veu més que gèlida els contesten...No coneixem a aquest Al-Kubrá, nosaltres som els conjurats de Seth.
El món els cau al damunt, estan perduts, si pensen negociar amb ells a canvi de la reina i en Senenmut, el final serà la seva mort, ja que Al-Kubrá per suposat que no farà cap mena de tracte.
En Felip i la Monique es miren sense dir-se res mentre el cotxe s’allunya del centre de la ciutat per endinsar-se en un polígon industrial. Quan arriben a una nau que està il•luminada i el xofer toca dues vegades la botzina, la porta de ferro s’obre i el cotxe entra a dins.
Quan el vehicle s’atura, tres personatges s’acosten mentre els del cotxe obliguen a sortir al Felip i la Monique...
- Benvinguts a casa de Seth, aquesta nit serà molt divertida, no sé si per vosaltres també. Els parla el que sembla que mana als altres.
- Què voleu de nosaltres? Demana el Felip.
- Senzillament que ens digueu que pensen fer els Anubis per treure a la reina del Louvre.
En Felip pensa que si els diu que ja han fet tard, les seves vides potser no valguin res.
- No en tinc ni idea, perquè no els hi demaneu a ells.
La cara del conjurat es posa seria i d’un cop de puny llança al Felip al terra.
- No juguis amb mi, Sr Montagne, sé que ho heu preparat tot per aquesta nit i vull saber quan i com. Ho has entès bé?
- Estàs equivocat, nosaltres no sabem com ho faran tan sols sabem que serà avui i que els acompanyaríem a Egipte. Respon tot aixecant-se del terra.
- Potser si faig alguna carícia a la teva companya, cooperes, que et sembla?
- No la toquis, em sents. Li diu en Felip tot atansant-se cap a ell.
Però la resposta és immediata. El cop de puny al estomac fa doblegar al Felip i un altre amb les dues mans a l’esquena el fa caure de genolls al terra.
- Ets molt considerat amic Felip, et deixaràs estomacar per ella, quina gentilesa per la teva part. Tot donant-li una puntada de peu que el fa tornar a caure d’esquena.
- Deixa’l estar malparit, que el mataràs. Crida la Monique.
La resposta del conjurat no deixa de ser menys ràpida i d’un revers la fa trontollar.
- No tinc tot el temps del món, potser ara mateix estan intentant treure a la Reina del Louvre i jo ho he de saber. Crida mentre de la seva mà apareix una daga, agafa a la Monique pel braç i li posa al costat del coll.
- No li facis mal, t’ho diré. Diu en Felip tot posant-se de genolls.
Quant esta a punt de parlar, sona el mòbil del cap dels conjurats.
- Què? Però no potser, i no heu tingut pebrots per aturar-los? Què esteu ferits, per mi com si us voleu morir! Contesta mentre llença el mòbil contra unes caixes.
- Heu fet temps eh! Vosaltres sabíeu l’hora que havia de ser l’escapada i ens heu tingut aquí palplantats. Crida tot acostant-se al Felip amb la daga a la mà.
- Ara potser em direu a on us havíeu de trobar, sinó la vostra vida per mi no val res. Lligueu-los a aquelles columnes!! Farem un ritual de sang a veure si recorden alguna cosa.
Els estan a punt de lligar a les columnes quan se sent un tret i un dels conjurats cau al terra. Els altres miren cap a les finestres per veure d’on ha vingut i treuen les seves armes. No han passats ni dos segons que la porta de l’entrada salta pels aires i entra una excavadora. Els conjurats disparen, però la pala de l’excavadora fa d’escut. En Felip i la Monique s’estiren al terra a darrera d’unes caixes, per veure com els conjurats de Seth son abatuts. Tan sols en queda un que es pot escapar per una porta lateral, és el cap dels conjurats que agafa un tot terreny i fuig.
Quan tot s’ha calmat, en Felip i la Monique poden veure com s’atansen cap a ells tres encaputxats amb les armes a les mans...
- Ben retrobats! Pensàvem que no hi arribaríem a temps. Diu un d’ells mentre es treu el passamuntanyes.
- Doncs hem estat de sort perquè ara ja començaven amb tècniques una mica més agressives. Li contesta en Felip.
- Si esteu bé val més que marxem, no sigui que el que s’ha escapat torni amb reforços. Fugim d’aquí i anem a trobar-nos amb les altres.
- L’operació de treure a la reina, com ha anat? Demana la Monique. Tot acompanyant ella i el Felip als encaputxats cap l’exterior de la nau a on el espera un tot terreny.
- Segons ens han dit hi hagut un petit entrebanc. Al sortir del Museu ja amb la Reina i el Senenmut al camió, els han aturat un cotxe de la policia, però al veure Al-Kubrá que no duien bones intencions hi hagut un raig de trets i encara que Al-Kubrá ha resultat ferit lleument, se’n han sortit i ja estan arribant al lloc de reunió.
- Menys mal. Teníem por d’alguna cosa semblant ja que hem escoltat al cap dels conjurats que havia passat alguna cosa, però no sabíem ben bé que. Explica en Felip mentre ja van en el cotxe cap el punt de reunió.
- I com és que ens heu trobat? Demana la Monique.
- Quan anàvem a buscar-vos i al moment d’enfilar el carrer hem vist com aquells encaputxats us feien entrar al cotxe. Ens hem suposat que eren dels conjurats de Seth i us hem seguit a distància per veure a on us portaven. Em pres posicions, hem eliminat un parell de sentinelles que hi havia a fora, hem ideat un pla per entrar i l’hem posat en pràctica. La resta ja ho sabeu.
- Doncs heu arribat just a temps, us ho agraïm molt.
El tot terreny segueix sortint cap a les afores de la ciutat. No van a cap aeroport conegut, sinó a un de particular. Deu minuts desprès deixen el cotxe al costat d’un hangar. De dins surten la Reina, en Senenmut i en Al-Kubrá amb el braç embenat...
- M’alegro de que esteu bé, ens han explicat per ràdio el que havia passat i temia per les vostres vides. Espero que no estigueu ferits? Diu en Al-Kubrá.
- Estem perfectament, una mica estomacats, però això no ha estat res. Veig que a tu si que t’han ferit? Contesta en Felip.
- No es res, tan sols una rascada. Però posem-se en marxa que tenim un llarg camí fins a Egipte i el temps s’acaba.
Mentre van cap el jet que està a dins del hangar, la Reina i en Senenmut, que van vestits com qualsevol persona d’avui dia, els expliquen l’aventura de escapar-se, encara que poca cosa han pogut veure perquè tothom s’ha adormit, ells també. També es meravellen del que han pogut observar desprès al anar cap el aeroport privat. Anar en un cotxe, els edificis, les llums sense foc. També han pogut veure aquell ocell que els portarà, fins a casa, dins de la seva panxa. I petites coses més que els ha costat assimilar. Tota una vivència en poca estona.
En un despatx del Caire sona un telèfon i es veu una mà que porta un tatuatge d’Anubis i l’agafa...
- Com que no ho heu pogut evitar, sou uns incompetents, agafa el primer vol i torna, ja m’encarregaré d’acabar amb la Reina quan arribi a Egipte.