La Reina-XIV Capítol (Planificació)

Han donat unes quantes voltes, però ara se’n adonen que estan a prop altre cop del seu Hotel. El cotxe s’atura i els deixen baixar. Quan han baixat Al-Kubrá els deixa de pedra quan els diu.
- Aneu a l’habitació 324, ens trobarem allí.
Encara amb la boca mig oberta el cotxe empren la marxa i es perd pel carrer de Rivoli. En Felip i la Monique es miren i és ella la que trenca el silenci...
- S’estan en el mateix Hotel que nosaltres, i a la mateixa planta!
- Ostres, és veritat! Al menys hi tenen una habitació llogada. Crec que estan en edificis a tot el voltant del Louvre. Així tenen controlat qualsevol moviment sospitós. Què fem, anem-hi, no?
Amb un gest d’acceptació els dos entren a dins del Hotel. Saluden al recepcionista, li demanen la clau i agafen l’ascensor cap el tercer pis. La planta a on ells tenen les habitacions.
Al sortir del ascensor i en silenci s’adrecen cap a l’habitació 324. Es paren al davant i truquen a la porta. Als pocs segons s’obre lentament i apareix un home jove de pell morena i cabells arrissats.
- Endavant, Al-Kubrá m’ha dit que vindrien, posin-se còmodes. Volen alguna cosa per beure?
- No gràcies! Li contesten els dos al mateix temps, mentre s’asseuen a un sofà de la saleta de la suite.
- No tardarà molt, m’ha dit que aviat estaria aquí. Els diu el jove tot portant-se amablement amb ells.
No han passat ni dos minuts quan la porta s’obre i entren en Al-Kubrá i dos homes més. Un d’ells porta un maletí que deixa sobre la tauleta que hi ha a la saleta. Després de saludar-los en Al-Kubrá obre el maletí i treu un feix de plànols i llibretes amb notes. Quan ho té tot ben posat els explica de que va tot allò...
- Tot està planejat perquè puguem treure a la reina i al seu acompanyant aquest vespre. Primer havíem pensat fer-ho de dia, però el visitants del Museu ens complicaven l’operació. Per això ho hem decidit executar quan tanquin el Louvre.
- Però desprès posaran totes les alarmes us serà impossible entrar! A menys que tingueu algú a dins que us ajudi. Contesta en Felip.
- Això mateix, ho has endevinat, hi tenim un dels nostres a dins i serà fàcil la nostre entrada.
- El coneixem nosaltres? Demana en Felip.
- Si que el coneixeu, però no us diré qui és. Contesta en Al-Kubrá.
- Però com us ho fareu? Encara que hi tingueu algú, hi han els guàrdies de seguretat, els que vigilen en l’habitació de les càmeres i en la que no hi pot entrar ningú al menys que ells obrin les portes. Mil obstacles difícils de traspassar. Demana la Monique.
- Bé, com que us veig tan interessats us explicaré com anirà. Encara que m’estimaria més que, pel vostre bé, no tinguéssiu aquesta informació.
- No et preocupis, si es aquest vespre no hi haurà temps de gaire més. Diu en Felip.
- Doncs, aquest és el pla –tot desplegant els plànols - Hi ha tres obstacles principals per poder entrar. Un és les patrulles de la policia que estan a cada costat del Louvre i que vigilen si algú entra o és sospitós. Un altre com ben bé heu dit, són les alarmes i les càmeres de vigilància que controlen tot el perímetre i la tercera són els guàrdies de seguretat que vigilen a la Reina i al Senenmut.
Primer per poder entrar hem de passar per davant de les patrulles de la policia, cosa que no ens serà necessari, ja que dintre d’unes hores arribarà un carregament al aeroport pel Museu, ens apoderament d’ell i alguns de nosaltres estarem a dins. D’aquesta manera una de les parts difícils està solucionada.
Una vegada a dins el problema serà que quan connectin l’alarma, sinó hem arreglat els altres dos punts conflictius ens enxamparan de ple. Però això també està controlat. Aquesta tarda el nostre home ens donarà les claus per poder accedir al l’habitació a on hi ha l’aire condicionat del Museu. Fent veure que anem a visitar-lo entrarem i col•locarem un aparell que a control remot deixarà anar gas del son. Quan deixin el carregament i abans de que connectin l’alarma, farem que surti el gas per dormir en el conducte de refrigeració. D’aquesta manera tothom estarà adormit, tan els de les càmeres com els guàrdies que custodien els hostes. Nosaltres tan sols haurem de anar a les seves habitacions treure’ls. Com? Doncs molt fàcil amb el mateix camió que ha portat el carregament. Tothom a dins del Museu estarà adormit i la policia al exterior no anirà a veure que ha passat, ja que no haurà passat encara res. Ha de ser un pla completament cronometrat, però sortirà a la perfecció. Acaba d’explicar en Al-Kubrá.
- I el seu home del interior? Serà descobert. Demana la Monique.
- No us preocupeu, no serà tan fàcil. En el Museu hi treballen tres mil persones i aquestes claus no son considerades d’alt secret. Pot ser qualsevol fins i tot un que ja ni hi treballi. Ho tindran difícil descobrir-lo. Tot i així ell és un dels nostres i l’èxit de la missió val un sacrifici. Respon en Al-Kubrá tot seriós.
- I així nosaltres que haurem de fer? Pregunta la Monique.
- Com podeu veure, res. El pla ja està en marxa.
- Però nosaltres volem venir a Egipte per veure el que passarà, ens ho mereixem. A més a més la Reina em deu una combinació del cofre que em va dir que me’l diria abans de tornar. Diu en Felip.
- Com que sabia que serieu molt pesats amb això, ja hem planejat el vostre segrest, per treure-us de sospites. Al mateix temps que farem l’operació, vosaltres tornareu de sopar i entrareu al Hotel. Quan esteu demanant la clau de les habitacions, tres de nosaltres entrarem i us segrestarem davant de tots, així estareu fora de sospites. Què us sembla?
- Sembla que tot està massa bé, i com que sóc pessimista de naturalesa, em penso que si alguna cosa no funciona tot s’anirà a noris.
- No us preocupeu. Ara aneu al Museu com cada dia i ja us trucaré per dir-vos l’hora exacta que heu de tornar al Hotel aquest vespre. D’acord?
- D’acord! Tornen a dir al mateix temps en Felip i la Monique, que es miren i somriuen.
Mentre estan en el laboratori, entra en Jordà i els diu que segurament, com que la Reina i en Senenmut estan ja recuperats, l’endemà seran traslladats a un lloc més segur. Allí totes les eminències del món en egiptologia es faran càrrec d’ells. La tasca dels dos ja s’ha acabat i els seus noms quedaran escrits en l’historia com els grans descobridors de la tomba de la Hatshepsut. Tot allò els comportarà que quasi no hauran de treballar en molt de temps. Entrevistes, llibres, col•loquis i conferencies els portaran a ser famosos i respectats a la part que rics...
- A part d’això, no has pensat que poden morir i que no quedi res d’ells que poder estudiar. Semblarà que no hagin existit i llavors que diràs? Li demana la Monique.
- Esteu tocats del ala, això que em vareu dir, és una llegenda. Us faig una juguesca, si això que dieu passa de veritat, us faré un contracte de per vida al Museu. Però sinó és així, em donareu el cinc per cent dels vostres guanys. Hi esteu disposats?
- Deixa’t de tonteries, estem parlant de coses més series que tot això. Pot ser la mort de dues persones i tu tan content. L’increpa en Felip.
- Bé, han passat tres dies i no veig que els hi passi res, estan igual que abans. Què serà, vist i no vist? Ara hi són i després d’uns segons ja no hi seran i tan sols hi haurà dues muntanyetes de pols en lloc dels seus cossos? Li contesta en Jordà somrient i amb to més aviat sarcàstic.
- Deixem-ho està, ets impossible. Però pensa que si els hi passa res, la culpa serà teva. Contesta airada la Monique.
- Demà a la tarda hi haurà una gran conferencia amb totes les eminències mundials sobre el tema, al matí ja us faré saber a on i l’hora. És més aviat per qüestions de seguretat. Espero que hi estigueu i també els nostres hostes o potser tan sols hi seran els seus restes – Tot fent una sorollosa rialla i tancant la porta darrera seu –
- És un gilipolles, expressa amb vehemència la Monique.
- No et preocupis demà es quedarà amb un pam de nas. Ja m’agradaria veure la cara que posarà quan no tingui a qui presentar. Contesta en Felip.
Acaben de dir això quan sona el mòbil del Felip. És en Al-Kubrá...
- Felip, l’hora que heu de tornar al Hotel és a les deu. No ho feu abans, d’acord! Ha de ser aquesta hora perquè avui com que és dimecres tanquen a tres quarts de deu. Però la Sala de Napoleó està oberta fins a les 10 del vespre. Serà llavors quan efectuarem el pla. Tot ja està en marxa. Ja ens trobarem a un aeroport per poder marxar tots junts. Fins desprès.
- Fins desprès i gràcies!
Ara deuen ser les sis de la tarda. En Felip i la Monique deixen el laboratori per anar a veure als hostes i posar-los en antecedents del que passarà aquell vespre.
La reina i en Senenmut han estat traslladats a unes habitacions contigües molt més còmodes. Les mesures de seguretat segueixen sent les mateixes. Durant dues hores estan amb ells i els expliquen els detalls de tota l’operació. La reina està contenta. No podien esperar gaire més, els ensenya les mans i poden observar que es comencen a marcar les arrugues. En Senenmut està més absent, sembla que tingui por d’alguna cosa. La Monique se’n adona i li demana que li passa...
- Estic preocupat, quan vaig veure el futur, hi havia escenes que es barrejaven unes amb altres i crec que hi havien morts i una figura del deu Seth ens feia ombra. Però no em feu cas, moltes vegades les meves visions es veuen enterbolides.
- Ja veureu com tot anirà bé, ja ens veurem a l’aeroport per poder anar a Egipte. Contesta en Felip donant ànims.
- Què els deus us escoltin! Diu la Reina mentre els dos surten de l’habitació real.
Desprès els dos tornen al Hotel, són les vuit i es vesteixen per anar a sopar fora tal com van quedar amb Al-Kubrá. Han reservat taula en un restaurant a prop del Hotel per no tenir cap mena d’entrebanc al tornar. Hi aniran caminant i tornaran de la mateixa manera, no fos cas que per culpa de qualsevol problema de transit arribessin tard i tot el que han estat preparant hagués estat inútil.
El restaurant està a prop del riu Sena. Hi van caminant passant pel costat del Museu. Tot està encara il•luminat, pels carrers la gent mira, canta, riu i es meravellen del espectacle. Ells a poc a poc gaudeixen de tot i vint minuts després ja estan al restaurant.
En Felip fa temps que coneix al Yvan i la Sabrina que son els amos del local anomenat Le Lodi. Quantes vegades l’han hagut d’acompanyar al Hotel perquè no és trobava “massa bé”. Els han reservat una taula que dona directament al riu i veuen passar els “bateau-mousse”. No és que tinguin molta gana que diguem, el rellotge passa lentament i l’espera sempre es fa llarga. Mentre sopen comenten el que passarà dintre de poca estona...
- I sinó surt bé i els atrapen? Demana la Monique.
- No et preocupis, tot anirà bé, ho tenen tot controlat, ja veuràs com dintre d’unes hores estarem a Egipte i llavors ho veuràs d’un altre manera.
- Seth, Anubis, Hatshepsut, Senenmut, tot això és massa. Ni en els meus somnis més estranys hauria pogut ni plantejar-me una cosa com la que estem vivint. Sembla impossible, però aquí els tenim, vius i apunt per tornar al seu temps. El que no sé és que passarà quant tornin, potser canviaran el nostre present d’alguna manera. Jugar amb el temps no crec que sigui bo. Diu la Monique.
- També ho he pensat tot això, però hi ha una cosa que em té atabalat. Si t’hi fixes la reina té vint i pocs anys, però en l’historia que nosaltres coneixem diu que va governar fins més gran. Si van parar el temps, tota la seva historia s’hauria d’haver parat també. Sembla com si tot el que estem fen ara ja hagués passat i la historia hagués continuat. O sigui que l’operació que estan fent els Anubis, tindrà èxit i la reina tornarà a regnar els anys que li queden. Una bogeria.
- I si la reina morís avui o un dia d’aquests que passaria?
- Segons veiem en l’historia no pot morir, sinó no hauria governat tants anys.
- No crec que sigui tan fàcil. Hi ha un realitat que estem vivint ara en la que va sortir tot bé, però hi si la matessis, no creus que tot canviaria. Potser fins hi tot el nostre present? Demana la Monique.
- Jo vaig estudiar arqueologia, no física quàntica, això és massa complicat per mi. Ara serà millor que pensem en nosaltres i a veure que ens depara aquesta nit.
Desprès de sopar tan sols falten trenta minuts per les deu. S’acomiaden del Yvan i la Sabrina i es dirigeixen cap al Hotel. Dintre de poc començarà una carrera que no saben a on els podrà portar, però segur que si surt tot bé serà fascinant.