La Reina- XI Capítol (Set dies)

Un relat de: AVERROIS
Quan arriben en Felip, la Monique i tots els altres, la policia ja esta en el lloc dels fets. La Reina i en Senenmut han estat traslladats al primer pis a les dependencies dels guàrdies. En Reçoir acompanyat de dos gendarmes, ha estat conduit al Hospital en ambulància.
En Felip s’apropa al inspector perquè li expliqui el que sap i pot veure els cossos dels atacants estirats un al costat del altre mentre el metge forense els examina.
Al mirar-los veu un tatuatge estrany en el braç d’un d’ells, és el segell de Thutmosis III. Els va mirant i tots ells porten aquell tatuatge. No potser, pensa, aquells individus representaven el poder del Faraó. Podia ser que encara la ira del faraó arribés als nostres dies, tal com els Anubis guardaven la Reina de tot mal?
Traient-lo dels seus pensaments, l’inspector li demana que parli amb les dues persones que ho havien vist tot i que el director del Museu no deixa que s’hi acosti la policia per tema de seguretat nacional. Ell ho havia intentat, però una trucada del Ministeri de Defensa, va deixar molt clar que tan sols hi podien parlar en Felip, la Monique i unes quantes persones més d’una curta llista.
En Felip li assegura que el tindrà al corrent del que li diguin i deixant al darrera l’escenari de la matança pugen cap el primer pis. Pel camí la Monique i ell parlen...
- Qui creus que son aquets que han mort? I el més important qui són els que els han matat? Li pregunta la Monique.
- Fa temps en alguns pergamins vaig veure escrit que hi havia una secta, una mena de conjurats, els anomenaven “Conjurats de Seth” però no em pensava que haguessin sobreviscut fins els nostres dies. Aquell tatuatge que portaven al braç era la seva marca, la marca del segell de Thutmosis III i al que adoraven com el gran Deu. Ell segons els escrits havia fet néixer aquella secta per acabar amb tot el que representava Hatshepsut, però d’això a que encara avui dia existeixin... és massa.
- I els que els han matat, qui poden ser? Li torna a preguntar la Monique.
- Tan sols poden ser uns, els Anubis. Al-Kubrá i els seus segur que ens han seguit, no deixen de ser els guardians de la Reina i no crec que l’abandonin.
- Estem en mig d’una guerra de fa quatre mil anys traslladada als nostres dies. Comenta la Monique.
- Tu ho has dit, estem al bell mig i no sé pas a on anirà parar tot això. No crec que els Conjurats de Seth deixin les coses tal com estan. Els Anubis els han agafat per sorpresa però la pròxima vegada crec que els hi plantaran cara amb més contundència.
L’ascensor ja els ha deixat a la primera planta i ara van pel passadís ple de gom a gom per guàrdies de seguretat. Quan arriben a la porta a on estan custodiats els hostes, dos goril•les de dos metres els barren el pas.
- Tenim ordres de que no passi ningú. Diu un d’ells.
- Estem autoritzats pel Director del Museu per poder veure’ls. Contesta en Felip.
El guardaespatlles, prem un petit aparell que porta a l’orella i sembla que parla amb algú. Un, si senyor, fa que desprès els deixi passar al interior de l’estança.
A dins ben acomodats i amb un guàrdia que segurament no entén res del que li puguin dir els hostes, es troben la Reina i en Senenmut. En Felip queda estranyat, ja no van vestits com abans. El servei de seguretat seguint les ordres del Director els ha fet vestir com si fossin persones normals. Uns texans una camisa blanca per el Senenmut i uns texans i una brusa per la Reina.
Al entrar tots dos l’omplen de preguntes i l’expliquen com els han canviat els seus vestits per uns altres que semblen de pidolaires.
En Felip i la Monique somriuen i tan la Reina com en Senenmut els miren estranyats...
- Us fa molta gracia tot això. Diu la Reina visiblement contrariada.
- Perdoneu, però us han vestit tal com va la gent avui dia. D’aquesta manera costarà molt més que us puguin conèixer. Contesta en Felip.
- Qui m’ha de conèixer, qui eren aquells que van gosar intentar matar-nos i qui són aquests que és fan dir Anubis, que per sort ens han salvat. Pregunta tan de presa en Hatshepsut que en Felip ha de fer un gest amb les mans per fer-li veure que li contestarà si el deixa. Desprès calla i el mira com esperant contestes.
- Us he de dir, que els que han intentat matar-vos son els anomenats “Conjurats de Seth” una secta creada per Thutmosis III per acabar amb tot el que signifiqués Hatshepsut.
- No pot ser en Thutmosis m’estima, és el meu fillastre. Contesta la Reina.
- Segons ens han explicat els escrits trobats fins ara i per les destrosses a tots els vostres monuments, en Thutmosis al veure que desapareixíeu va pensar que l’abandonàveu i la seva ira va ser tremenda, fixeu-se que ha arribat fins els nostres dies.
- Era massa jove, qui sap qui el va aconsellar tota aquesta bogeria. Contesta en Senenmut.
- Va ser ell sol, sort n’hi va haver de Hapuseneb que va frenar els seus instints de venjança, sinó hauria estat pitjor. El que va passar és que Hapuseneb segurament no sabia l’existència dels Conjurats de Seth i si ho sabia no va poder fer-hi res. Explica la Monique.
- Hapuseneb, ell sempre va ser un gran amic. Diu amb melangia la reina.
- No tenim molt de temps, us he d’explicar com hem de tornar a casa. Interromp en Senenmut tot ensenyant els papirs de la caixa de fusta.
- Què significa que no teniu gaire temps? Pregunta en Felip.
- Doncs que aquesta resurrecció no pot durar eternament. Tenim tan sols set dies per tornar al nostre temps, sinó ens convertirem en pols.
- Però si els metges diuen que esteu ja en perfecte estat físic. Contesta la Monique.
- No té res a veure amb l’estat físic, és un estat temporal. Hem tornat a viure perquè la Reina fos curada. No podem quedar-nos aquí. Hapuseneb ho va deixar ven clar. És com un salt en el temps. Hem viscut adormits i el temps ens ha oblidat. Però ara al despertat, el temps torna a estar amb nosaltres i ens recorda que l’hem burlat.
- Doncs que hem de fer per poder tornar-vos al vostre temps? Demana en Felip.
- Ens heu de tornar a Egipte, allí hi ha el passadís cap el passat. Contesta la Reina.
- No sé com s’ho prendran tots els científics que us han estat investigant aquests dies. Han esperat tan tot això i ara que els direm? Ho sentim però tan sols ha estat un miratge han de tornar al seu temps i tothom es quedarà amb un pam de nas.
- No hi ha un altre solució, sinó morirem. Li contesta en Senenmut.
- Farem el que podrem us ho prometem, però no sabem que passarà. Diu en Felip i la Monique assenteix amb el cap.
Desprès de sortir de l’habitació en Felip i la Monique es dirigeixen al despatx del Director del Museu en François Jordà. Dues hores de discussions i encara es mostra completament en contra del que li estan proposant. No poden tornar a Egipte i molt menys tornar al seu temps, ja que ell creu que és un farsa per anar amb els seus “Anubis” i escapolir-se per sempre més...
- Però no els podem tenir empresonats fins que, si el que diuen és veritat, es tornin com la sorra del desert. Llavors de que ens serviran? Li demana en Felip amb veu autoritària.
- No hi haurà res del que diuen, com vols que desapareixien de cop, així per art de màgia? Contesta en Jordá.
- No han ressuscitat d’aquesta manera, per art de màgia? L’increpa la Monique.
- No us deixaré que feu aquest viatge, la reputació del Louvre quedaria malmesa. Quasi crida en Jordá.
- Molt bé com tu vulguis, però crec que te’n penediràs . Li diu en Felip amb veu de submissió. Cosa que fa que la Monique el miri com sinó ho pogués creure. Abandona? Pensa ella.
En Felip s’acomiada d’en Jordá i la Monique el segueix sense entendre res. Quan son fora i han tancat la porta, la Monique agafa pel braç al Felip...
- Però que et passa? Els deixaràs morir?
- Ja saps que no. Ara hem de trobar la manera de treure’ls d’aquí. Contesta en Felip fent-li el ullet.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!