La Reina- VII Capítol (El riu de la Vida)

EL RIU DE LA VIDA

El sarcòfag més petit s’assemblava més a un cofre que no pas a un element mortuori. A sobre del tot hi havien dos gravats, un era representant Anubis i l’altre representant Osiris. Al centre, entre els dos, hi havia el cartutx de la Reina i al seu costat un quadrat semblant a un tauler d’escacs amb els mateixos 64 requadres. Ja havien escanejat el cofre i havien pogut entreveure que estava ple de pedres precioses i d’or. Però també havien vist que a dins hi havia dos petits dipòsits que semblava s’accionaven si algú obria el cofre per la força. Encara que no havien pogut saber que contenien, estaven segurs de que un àcid o alguna substància perillosa guardava el tresor fins que la Reina l’obrís.
Van estar parlant una estona i també van intentar manipular els requadres del tauler. Tots s’enfonsaven, però quina combinació era la vertadera? Tampoc no sabien si manipulant-lo més vegades accionaria el dispositiu de destrucció. Llavors entre tots van decidir esperar als esdeveniments i centrar-se en la formosa capsa de fusca que havien trobar en el sarcòfag d’en Senenmut.
Com que també l’havien passat per l’escàner i havien vist que en principi no contenia cap mena d’aparell estrany, van inspeccionar com obrir-la.
En Felip i la Monique van mirar detalladament la caixa. La fusta era preciosa i estava tallada amb una exquisidesa extrema. No semblava que fos un objecte d’un plebeu, d’un acompanyant de la Reina. Com és natural no era tan fàcil, semblava que fos compacta, sense ranures que donessin una pista de per on s’havia d’obrir. Segur, pensaven ells, que entre els gravats que omplien completament tota la caixa hi hauria el lloc per on s’hi podria accedir, però fins al moment no l’havien trobat. També en un primer moment van pensar que l’escàner els diria per on estava l’obertura de la caixa, però va ser un error, doncs per tot el seu interior s’estenia un complicat embolic de fils metàl•lics que feien impossible saber per on s’obriria ni que hi havia amagat a dins.
Tothom estava mirant la pantalla per on es podia veure com manipulaven la capsa i en Felip i la Monique intentant esbrinar com hauria de ser la clau que donés accés al interior d’aquell objecte.
Els gravats de tota la caixa no representaven cap figura, ni animals, ni objectes, tan sols eren ratlles que es creuaven i que feien unes meravelloses figures geomètriques. Desprès de prémer, empènyer, masegar, tocar i quasi llençar per terra aquella andròmina de caixa, en Felip va notar una cosa que el va fer pensar.
Al tacte, semblava que en la tapa superior hi havia un relleu molt suau que representava a una figura. Al haver-hi tantes ratlles no és podia veure a simple vista, però al passar altre cop la mà per sobre va notar que allí estava amagada.
Llavors va demanar que fessin venir al que s’encarregava de fer els motlles dels objectes que arribaven al museu. Desprès d’explicar als demés el que havia descobert, als pocs minuts va aparèixer per la porta portant el material necessari per fer un motlle.
En Felip li va explicar el que volia. Tan sols que apliqués una fina capa a sobre la tapa superior de la caixa, a veure quina figura apareixia.
No va tardar gaire estona en complir l’ordre i una vegada assecat van aplicar sobre el motlle una tinta de color vermell. Al posar-lo a sobre una làmina de paper va aparèixer una figura coneguda per tots, una creu de la vida, la creu Ansata, també anomenada Ankh. Aquesta creu és un antic símbol egipci de resurrecció, formada per una creu en forma de T i a sobre un cercle. Moltes pintures i estàtues la porten a la mà.
Al veure-la en Felip va girar-se cap al sarcòfag d’en Senenmut. El va mirar i va contemplar, com ja es pensava, que l’acompanyant de la Reina, portava una creu Ankh penjada al coll.
Sense gaires miraments li va treure i com un nen petit, seguit per la mirada de tots, es va acostar a la capsa de fusta i va posar la creu a sobre, veient que s’acoblava perfectament al subtil relleu.
Es va apartar i davant la mirada incrèdula de tots la capsa es va obrir com una flor, deixant tan sols al mig la creu. Però allí no hi havia res. En Felip va mirar al seu interior i va veure que hi havia un doble fons. Va girar la creu i li va seguir el fons de la caixa, la va treure i va contemplar a dins un grapat de papirs.
Amb molta cura els va agafar i deixant-los a sobre la taula d’acer els va inspeccionar un per un.
Aquells papirs semblaven acabats de ser escrits, encara que la temperatura equilibrada del laboratori els preservava de la possible destrucció, no sent podien fiar, més d’un cop havien trobar escrits que se’ls havien fos a les mans.
Es va mirar a la Monique i als seus ajudants, hi havia una cosa estranya, aquells papirs no estaven escrits en jeroglífics sinó en escriptura hieràtica, més lògica, però no menys difícil de desxifrar. En Felip els va comentar que segurament aquells papirs explicaven alguna cosa molt important i no eren pas propaganda post-mortem com molts dels jeroglífics de les tombes. Tenien que tractar amb molta cura els significats, ja que un error en la traducció podia fer que el contingut dels escrits canviés de sentit completament.
Aquella tarda havia estat espectacular, deixarien per l’endemà el desxifrar-los. Tots van estar d’acord i es van centrar en els dos sarcòfags que potser guardaven un dels descobriments més importants de la història, la resurrecció.
Després de comentar amb els altres doctors i eminències el que havia passat van decidir esperar l’endemà, ja que segons els escrits trobats a dins el sarcòfag de la Reina, donaria resposta a si tot podia ser realitat o tan sols era una fal•làcia.
La seguretat del laboratori era extrem. Van deixar llums i càmeres per controlar si havia algun canvi. A més a més els dos cossos estaven connectats a sofisticats aparells per saber al instant si havia alguna alteració en el seu estat.
Abans de marxar en Felip encara va tornar a mirar el formós i esvelt cos de la Reina. Desprès d’haver-li donat el contingut de la petita ampolla encara semblava més maca. Va fer un gest de pensar, -què estic fent?- i acompanyat dels demés companys van sortir del laboratori.
Una hora més tard estava sopant amb la Monique. Des de el primer dia que es van conèixer hi havia alguna cosa entre ells, encara que ni un ni l’altre havia gosat mai passar d’amics. Ara feia dies que no s’havien vist i en Felip a més a més de tornar-la a, també estava interessat pel que havia trobat d’en Hapuseneb.
- No et creguis que no m’ha costat investigar sobre en Hapuseneb. Ja teníem molta informació que parlava del meravellós Gran Sacerdot d’Amón, però en Al Kubrà em va portat a una biblioteca clandestina i allí m’hauria perdut durant molt de temps. Els papirs que allí s’hi emmagatzemaven explicaven l’historia d’Egipte.
- Hi a on és aquest lloc? Li va demanar el Felip.
- No ho sé, m’hi van portar amb els ulls tapats, ho sento. Contestà ella.
- En fi, sempre he tingut la sensació que en més d’un lloc s’amaguen fabulosos tresors que ens explicarien el perquè de tot, però què vas trobar d’en Hapuseneb? Demana en Felip.
- Coses molt inquietants. Es veu que a més a més de ser tot el que sabíem, en Hapuseneb era un eminent científic. Molt avenços del seu temps va ser deguts a ell. No cal dir que ell és el culpable del que està passant avui al laboratori del Museu.
Vaig trobar indicis del seu poder. Química, bruixeria, màgia negra i sobre tot una sapiència molt poc comú en el seu temps. A part d’això no vaig poder treure l’entrellat de res més. Segurament tots els seus secrets van morir amb ell.
- I de Senenmut? Has trobat alguna cosa en aquell lloc?
- Doncs si! Potser hi ha una informació més detallada d’ell. Sembla que apareix de sobte en el quart any de la Reina, un any desprès de ser coronada. Els escrits contradeien el que sabem d’ell, l’anomenen “el que veu el futur” Sembla que era metge o alguna cosa semblant i en algun papir que per suposat no he pogut emportar-me explica que ell va ser el que va curar a la Reina.
- Quina pena no poder investigar en aquesta magnífica biblioteca. Diu en Felip movent el cap.
- Al-Kubrá em va dir que podies anar-hi quan volguessis, però tan sols podies estudiar, llegir i meravellar-te del que hi havia, però no et podries emportar res.
La cara d’en Felip va quedar pensativa, tot aquell embolic s’estava fent cada cop més gran. Una secta especialitzada en guardar de tot mal a la Hatshepsut, documents que no havien sortit a la llum i que podien explicar milions de coses que encara estaven amagades. Tot una ciència desconeguda i que va morir amb els sacerdots d’Egipte. Qui sap que més hi podia haver. Ara com ara aquells avantpassats de la humanitat els donarien un lliçó de modèstia si aconseguien fer ressuscitar aquells dos cossos que feia vint-i-cinc segles que estaven dormint. Pobre ciència futurista, quedaria a ran de terra si tot això s’aconseguia.
Desprès sopar i de telefonar al Museu a veure si tot continuava igual, cosa que els van confirmar, van anar al Hotel a descansar, segurament el dia següent els duria moltes sorpreses, bones o dolentes.