La Reina- V Capítol (El segell)

EL SEGELL

- Bé doncs, ja estava a dins. Vaig il•luminar l’estança i allí al davant tenia el sarcòfag... bé no m’ho podia creure, dos sarcòfags, i al seu costat un altre de més petit. El segell de la reina estava gravat en or en el més gran. L’altre semblava portar una inscripció que no era comú als mausoleus del reis. Es referia al salvador de reis, desprès vaig saber perquè. L’habitació no era gaire gran, deuria fer uns cinc per cinc metres. Tallada a la roca de la muntanya, no hi havia cap columna ni cap obertura per enlloc. Al girar a la meva dreta vaig veure quatre esquelets repenjats a la paret, com si s’haguessin assegut a esperar la mort. Al costat de cada un d’ells hi havia una ampolla de color verd. Vaig pensar que en aquells recipients hi deuria haver un verí ràpid perquè els servents de la reina no patissin la sort tan horrible de morir de gana i set. Però el més estrany és que no hi havia res més. No donava la sensació de que aquella tomba hagués estat violada, però sinó era així a on estaven el fabulosos tresors.
Els meus companys van entrar darrera meu i amb les seves llanternes van il•luminar encara més l’estança. Les parets explicaven tot el que havia fet la reina, a més a més de les gestes del seu marit Thutmosis II.
Allí davant nostra teníem el que feia tan temps estàvem buscant, encara que la recompensa seria minsa al no haver-hi ni or, ni joies, ni cap mena d’utensili. També sabíem que no podíem treure res d’allí sense la supervisió del cap del Museu del Caire. Si ho fèiem perdríem tots els nostres privilegis i seriem expulsats d’Egipte. Llavors vaig enviar a un dels meus ajudants a buscar el inspector del Museu, que es trobava a Luxor. El podíem trucar per mòbil però m’interessava que tardés una bona estona, mentre nosaltres intentàvem esbrinar tot el que deia a les inscripcions de les tombes.
Tots al voltant preníem notes del que estàvem veient. En Monique filmava les parets i jo intentava saber que volien dir les inscripcions del segon i del enigmàtic tercer sarcòfag, què era la meitat de gran que els altres dos.
En el segon sarcòfag, que no tenia cap mena de segell reial i que era bastant més petit que el de la reina, s’hi podia llegir...”El que veu el futur” Llavors vaig creure que deuria ser un dels sacerdots de la reina, que per mala sort per ell, es veuria obligat a seguir-la a l’altre banda del riu de la vida. I en el tercer sarcòfag tot era estrany, no creia que fos d’un nadó, però per les dimensions ho feia pensar. M’ho vaig mirar detingudament i vaig esbrinar el que era, doncs portava una inscripció prou aclaridora...”Seguiré a la reina allà on vagi i el meu tresor serà pel que la curi...” Que era un tresor era evident, però això de curar la reina em va semblar una bestiesa.
Em seguia estranyant que en la tomba no hi hagués objectes de cap classe, ni or, ni res per l’estil, estaven els tres sarcòfags tan sols acompanyats pels quatre esclaus. Semblava un enterrament a corre cuita i sent una poderosa reina com crec que deuria ser, allò era un gran misteri. El tresor a part del petit sarcòfag deuria estar en algun lloc a prop. Tots varem buscar, fins hi tot en Al-Kubrá ens va ajudar i res. El secret hauria d’estar a dins dels sarcòfags. Varem portar eines i vam intentar obrir-los, però va ser inútil semblava que fos impossible d’obrir cap dels tres.
El temps passava de pressa, sabíem que el inspector i els seus arribarien molt aviat i tot el que no haguéssim aconseguit seria difícil de trobar. Va ser llavors quan vaig veure que a sobre del sarcòfag de la reina hi havia en el lloc a on els dos braços es creuaven, com una circumferència i al mig gravat el seu segell. Vaig creure ràpidament que allò era la clau perquè pogués obrir el sarcòfag. Així ho vaig fer, llavors varem sentir un fort “cric” i sort que Al-Kubrá em va apartar d’una empenta, ja que del voltant del sarcòfag van sortir una trentena de fulles de daga d’uns trenta centímetres que m’haurien travessat sense cap problema. Llavors vaig tornar a prémer la circumferència i les dagues es van amagar.
Aquella reina era terrible. Ara ja sabia que el seu segell no podia ser tocat per ningú i que per obrir el seu sarcòfag hauríem de ser més espavilats...
En Felip va fer un descans, la seva gola estava seca de tant parlar i va demanar una gerra d’aigua. Al seu voltant s’havien anat acumulant gent que escoltaven amb passió el que en Felip estava explicant. Ell sense immutar-se va prendre un got d’aigua i desprès d’escoltant els elogis del que estava explicant, va continuar...
- Tot mirant el sarcòfag vaig veure que els ulls de la màscara de la reina eren lluents. Normalment són pintats i mates, per això em va estranyar que brillessin. Amb cautela els vaig examinar, semblaven dos botons i segur que si els enfonsava passaria alguna cosa, però què? Ja m’havia donat una ensurt, potser el pròxim no ho explicaria. Els demés em van dir que actués amb molta cura i jo els vaig fer anar a fora de la cambra, per precaució. Primer en vaig enfonsar un, no va passar res, desprès l’altre i al escoltar un altre “cric” em vaig anar cap a la porta mentre escoltava com un soroll d’engranatges. Em vaig girar i vaig veure com la part de d’alt del sarcòfag s’obria. Tots ens vam acostar per veure que havia passat i si realment s’havia obert.
Al mirar a interior varem veure amb expectació que a dins hi havia un segon sarcòfag i als voltants de les parets tres cilindres d’or.
Varem mirar que no hi hagués cap trampa i desprès agafàrem els cilindres i amb precaució els vam obrir. En cada un d’ells explicava una historia. El primer l’historia de la reina i com havia anat a parar a aquell lloc. També explicava amb pels i senyals com ho hauríem de fer per despertar-la. Tots ens vam quedar de pedra, despertar-la? Allò era impossible, però les explicacions eren molt detallades i en Al-Kubrá ens va dir que allò era una de les seves missions, aconseguir que jo la despertés. Ens vam mirar estranyats, allò anava massa lluny. En un passat llunyà algú havia tingut la visió de que jo hauria de trobar a la Reina i que desprès només podia ser jo el que la ressuscités. Però encara faltava un tros del pergamí en el que hi deia que també l’hauríem de curar de la seva malaltia. Quina malaltia? Vaig pensar, si està morta. Però després feia esment de que hauríem de despertar a Senenmut el seu metge i ell ens diria que s’havia de fer.
En el segon cilindre explicava l’historia de Senenmut i els seus poders i en el tercer els regals que portava el petit sarcòfag.
Estàvem tots tan atònits que no varem sentir quan arribava el inspector i els seus acompanyats amb el meu ajudant.
Desprès d’això tot es va complicar, paperassa amunt i avall. No ens deixaven tocar res. Primer ho havien de investigar els del Museu del Caire. Pocs dies desprès mentre ens tenien quasi empresonats al hotel, ens va cridar el director del Museu.
Havien estudiat a fons tots els papirs i creien que era oportú que ens féssim càrrec de la investigació, amb la condició signada i rubricada pel nostre govern de que una vegada aclarits tots els punts i les investigacions oportunes, tot seria retornat al poble de Egipte.
No vaig tardar gaire en posar-me en contacte amb el senyor Jordà i ell amb el Ministre de Cultura que va enviar un missatge d’acceptació al Govern Egipci.
Una vegada vam quedar d’acord i al donar la mà al director del Museu del Caire, vaig veure que portava un anell amb el signe d’Anubis. Sense dir res vaig pensar que gràcies a que la secta estava molt ben connectada havíem aconseguit el nostre objectiu emportar-nos els sarcòfags a França.
I aquí acaba l’historia, ara tenim els tres sarcòfags al Museu del Louvre i demà sens falta començarem les investigacions, si us sembla bé.
Uns aplaudiments van sonar a la sala i en Felip sense cap mena de vergonya es va aixecar i va saludar mentre en Jordà i en Reçoir somreien tot aplaudint.