La Reina- II Capítol (Deir-el-Bahari)

Un relat de: AVERROIS
DEIR-EL-BAHARI

La cripta s’anava obrin de mica en mica, mentre la llum que fins aquell moment l’hi havia estat prohibit el pas escorcollava una foscor envellida pel temps. En l’aire ressonava el lament de la pedra que es negava a desfer-se de la companya a la que havia estat lligada tants cents d’anys. Acompanyat de la llum, un rostre busca també en l’interior, però l’aire viciat degut al llarg temps d’empresonament fa que de la seva boca surti un expressió de fàstic mentre recula.
No tarda molta estona a tornar-ho a intentar. Aquesta vegada porta alguna cosa a la boca per no respirar directament l’aire de la tomba i a la seva mà es pot veure una llanterna.
Aquest home es jove, d’uns trenta anys, ulls blaus, cabell castany, alt i prim. Va empolsinat de cap a peus, però en el seu rostre es llegeix el triomf quan enfoca la seva llanterna cap el sarcòfag que resta davant seu. Llavors la seva veu tremolosa però no per això menys autoritària crida al exterior… - Per fi ho hem aconseguit! -
Una setmana desprès en un despatx del Museu del Louvre de Paris, el director Francesc Jordà i Maurici Reçoir, cap del departament d’egiptologia comenten el descobriment...
- En Montagne em diu en el seu telegrama, que el descobriment potser el més important del segle. Segons m’ha informat ha trobat el sarcòfag de Hatshepsut, però no l’obrirà fins arribar a Paris, ja que aquí tenim més medis que no pas en el Caire. – Explica el professor Reçoir.
- Si realment fos Hatshepsut seria de veritat un gran descobriment, li contesta el seu company, el professor Jordà. –
- Doncs m’ho ha assegurat. Es veu que el sarcòfag porta una inscripció, que ja és usual en els Faraons i les seves dones, però a més a més fa menció “La primera de les reines”. I com ja saps, la primera dona Faraó que coneixem anomenada en els escrits és Hatshepsut.
- Bé, ja ho veurem. Quan arribarà?
- Demà, sinó hi ha cap impediment, l’avió aterrarà a les deu del matí i a les dotze segurament haurà arribat al Louvre.
- Seria una bona idea que l’anéssim a rebre, no creus?
- Crec que m’agradarà veure’l quan baixa del avió amb aires de superioritat.
- No siguis dolent, Maurici, en Felip sempre ha estat un bon home i un bon company.
- Ja m’ho diràs, com sigui veritat el seu descobriment, canviarà amic Jordà, ja veuràs com canviarà.
El dia següent en Felip Montagne arriba a l’aeroport Charles de Gaulle. Al baixar del avió ja l’estan esperant els professors Jordà i Reçoir. Mentre desembarquen l’equipatge i les caixes amb les troballes, els explica una part de l’historia...
- Com us vaig dir en el meu telegrama, va ser complicat però, al final, hem pogut aconseguir el que volíem.
Desprès de tres mesos de recerca per mig desert de Egipte, seguint pistes que no ens portaven enlloc i quan ja estàvem desil•lusionats, un camperol que vivia a prop de Deir-el-Bahari, i que es va assabentar que estàvem buscant restes de la Hatshepsut, ens va portar un tros de mural. En principi, com que ja estàvem acostumats a que ens portessin tota classe d’objectes que en el fons no valien per res, no li donarem molta importància, però al mirar-ho, vaig veure els cartutxos de la reina, ens adonàrem que era realment autèntic i la recerca donava un altre tom.
Aquell tros de mosaic assenyalava sense cap dubte a on es trobava la tomba. Desprès de pagar-li uns bons diners al camperol, ens posàrem a la feina.
No us he de negar que al inspeccionar el mosaic em vaig quedar de pedra. Tots en un principi es pensàvem que la seva tomba estaria lluny de la famosa construcció de Deir-el-Bahari, en la Vall de les Reines o en la Vall dels Reis, però no era així. La reina d’acord amb la seva intel•ligència, havia triat ser enterrada a on ningú es podria imaginar. En el mateix temple que havia fet construir.
Un altre cosa va ser trobat en quin lloc del temple estava la seva tomba. No en teníem ni la més remota idea i per suposat el govern egipci no ens deixaria fer gaires estralls a la famosa construcció. Llavors varem demanar el permís per poder estudiar el temple i així al menys investigar a on es podria trobar. Una vegada aconseguit el permís teníem per davant dos mesos per esbrinar el lloc exacte.
Els altres dos professors el miraven tot bocabadats. Aquella historia era el que necessitava el Museu del Louvre per aconseguir més fama de la que ja tenia. Res més que la tomba de la Hatshepsut, la primera de les “Faraones” coneguda en l’historia de Egipte. Una Dona que és va mantenir en el trono d’un país de homes i que va poder esquivar totes les intrigues de palau. Una mare, esposa i reina que de sobte va desaparèixer i que el seu fillastre va intentar per tots els medis de que també desaparegués el seu nom de tot arreu. Perquè?
En Montagne va deixar la resta de l’explicació per quan arribessin al Museu. Ara tenia que supervisar el transport de les troballes.
Mentre miraven com acabaven de descarregar, el professor Jordà va fer esment d’una cosa que li va estranyar...
- Felip, veig que no portes tan sols un sarcòfag, he vist que hi havia tres caixes, dues grosses i una més petita.
- Teniu raó Jordà, hi ha tres sarcòfags i segons un escrit que vaig trobar a la tomba no poden anar un sense els altres, no em digueu perquè, però prefereixo seguir les instruccions fins que ho estudiem al laboratori del Louvre.
- Instruccions? Va preguntar estranyat en Reçoir.
- Si senyors, ja sé que els hi sembla estrany però aquesta tomba va ser especial. Però els deixo amb la mel als llavis. Aquesta historia és molt interessant i els hi podré explicar millor prenent alguna cosa al restaurant del hotel, una vegada hagi deixat custodiades aquestes relíquies.
No van tardar gaire en col•locar les troballes a un camió preparat per l’ocasió. El camí cap a Paris va ser lent però la carga que portava en Montagne estava a punt d’arribar al seu destí.
Una vegada emmagatzemada en el laboratori principal de la segona planta subterrània, a on les condicions de temperatura i humitat eren perfectes, en Montagne va invitar als seus col•legues perquè anessin a dinar amb ell a l’hotel. Es trobarien vint minuts desprès, ja que ell tenia que dutxar-se i condicionar la seva roba a l’habitació que havia reservat a l’hotel Louvre Saint Honoré a pocs metres del Museu. Una vegada es van posar d’acord, en Felip es va dirigir cap a la sortida. En Reçoir li va dir en broma...
- El champagne el pagaràs tu,oi ?
- No en tinguis cap dubte, amic meu. Li va contestar en Felip.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370465 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!