La Reina- I Capítol (Senenmut)

SENENMUT

Jove i formosa, descansava en el seu llit real. Molts havien estat els metges, els sacerdots i fins hi tot els bruixots que l’havien visitat, però cap n’havia tret l’entrellat. En Hatshepsut estava malalta i poc a poc s’anava debilitant.
Després de la mort del seu marit Thutmosis II, les intrigues de palau haurien dut a Egipte a una guerra civil, només hi havia un Faraó possible i era el seu fillastre Thutmosis III, però per arribar a la seva majoria d’edat encara faltaven uns quants anys i el regne no podia esperar.
Com que ella era una dona d’un caràcter molt fort, es va rodejar dels seus incondicionals i sobre tot dels sacerdots que en aquella època tenien un gran poder. Gràcies a tot això i, perquè no, a fer unes petites modificacions en la noblesa, tal com alguns accidents, suïcidis i també algun assassinat, va ser proclamada regent a l’espera de la majoria d’edat del jove Thutmosis.
Però hi havia un greu problema, aquella malaltia la estava minant i veia que la seva feblesa podria esdevenir una dificultat per la continuïtat al poder. Va ser llavors quan va sentir parlar d’un plebeu, s’anomenava Senenmut, tenia fama per les seves curacions i per parlar amb els Déus. Els seus consellers li van recomanar que no el fes cridar. No es podia rebaixar a que un plebeu toqués a la enviada d’Amón. Però ella, com era de costum, no els va fer cas i va ordenar que el portessin a la seva presencia.
Ella potser esperava que arribés al seu palau un home extraordinari, però en Senenmut era una persona corrent, sense cap mena de característica que el fes interessant. Al arribar al costat del seu llit es va agenollar tocant el seu front en les fredes lloses de pedra que guarnien el terra de palau. Ella va fer un gest als seus consellers de que el fessin aixecar, i així o van fer. En Senenmut no gosava mirar-la, ja que mirar al Faraó comportava una irremeiable mort per decapitació o simplement llançat al cocodrils.
Amb la veu de la que està acostumada a manar, encara que afeblida per la malaltia, li va ordenar que s’acostés i la mirés. En Senenmut va aixecar el cap amb senyal de resignació, ja que si després d’aquella ordre ella el volia tirar als cocodrils, ho podria fer, així era la llei. Després de veure la cara de la reina, cosa que cap plebeu havia vist directament, es va acostar i es va aturar al costat del llit. En Hatshepsut, que en realitat el seu veritable nom era Maat ka ra, se’l va mirar una estona, que en Senenmut li va semblar un segle, i llavors va parlar pausadament...
- M’han dit que ets un formidable metge i que pots parlar amb els déus, és veritat?
- He seguit els consells de la mare naturalesa i més que parlar amb les déus, tinc visions, li va contestar en Senenmut.
- Doncs t’ordeno que miris el que tinc i em curis, sinó ja saps quin serà el teu final.
En Senenmut portava un farcell amb uns quans instruments mèdics i no sense temor es va acostar per visitar a la Reina.
Els minuts es feien eterns. Els consellers i metges de la cort parlaven molt baix criticant el mètodes d’en Senenmut. Ell amb cara de preocupació mirava i remirava a la reina, palpant-la, escoltant-la. Al cap d’una estona es va quedar palplantat sense dir res al costat del llit amb el cap cot. Al veure’l així la reina amb veu autoritària li va demanar quin era el seu diagnòstic. En Senenmut li va dir sense aixecar el cap, que tan sols li podria explicar si estaven sols. La reina va fer cara d’estranyesa, però no si va pensar gaire i va manar que tots sortissin de la cambra. I així ho van fer, mentre es podien escoltar els rumors dels comentaris dels consellers i altres que estaven allí. Quan tots van ser fora i van quedar tan sols els dos guàrdies a la porta, en Hatshepsut li va ordenar que parlés.
Ell aixecant a poc a poc el cap i mirant-la fixament als ulls li va dir fredament que no tenia cura, la seva malaltia encara estava en la primera fase, però no tardaria en matar-la en poques setmanes.
La Reina no es va immutar, el seu rostre semblava no expressar les sensacions que segurament sentia a dins seu. Van passar uns segons i va dir...
- No hi ha solució de cap mena?
- Que jo sàpiga no n’hi ha cap, estimada reina, però puc intentar veure el futur i conèixer si n’hi haurà alguna, i si és així fer-la servir per guarir-vos. Li va contestar en Senenmut.
- Què necessites ?
- Tan sols un collaret vostre i un vol gran amb aigua clara. Digué el plebeu.
Ella va picar de mans i un dels guàrdies es va apropar. Tot seguit li va ordenar que fes portar pels esclaus un vol gran amb aigua clara. Una vegada manat això, li va donar a Senenmut un dels collarets que en aquell moment portava al coll.
En Senenmut va tornar a abaixar el cap i va esperar amb resignació. Ell sabia que sinó li donava una solució a la reina, la seva vida i la dels seus no valia res. No va passar molta estona quan es va obrir la porta i un parell d’esclaus, acompanyats del guàrdia que havia estat a la porta, van entrar i van deixar un vol gran al mig de l’estança. La reina li va demanar a Senenmut si li estava bé aquell lloc i ell li va confirmar que podien deixar-lo a on era.
Una vegada tot estava preparat els esclaus van marxar i en la cambra tan sols van quedar, en Hatshepsut, en Senenmut i els dos guàrdies personals de la reina. Llavors en Hatshepsut va parlar...
- Bé, Senenmut, ja tens tot el que desitjaves, i ara què?
- Doncs tan sols he de tirar el vostre collaret al vol d’aigua clara i mirar-la. Espero que els déus em siguin propicis i deixin veure el que desitjo.
Amb un gest la reina va donar a entendre que podia fer el que volgués, ella tombada de costat, el mirava sense cap mena d’expectació, en el fons creia que no serviria de res tota aquella farsa.
En Senenmut es va apropar al costat al vol d’aigua clara i suaument va deixar relliscar el collaret a dins. La claror de la cambra era minsa però no va demanar res més. Llavors es va agenollar i amb les mans als costats del vol va mirar el seu interior. Mentre mirava l’aigua clara, en Senenmut va començar a cantar en veu baixa una cançoneta repetitiva. Als pocs minuts es va treure d’un sarró, que portava al costat, un petita ampolla negre i va beure el contingut.
Va anar passant l’estona. En Senenmut seguia amb el seu càntic i semblava com si hagués caigut en èxtasis. La reina se’l mirava sense canviar el seu rostre. Incredulitat, encara no li havia dit res que no li diguessin els altres metges. El que si li havia agradat d’aquell home era el valor que tenia. Al fer aquell diagnòstic s’havia jugat la seva vida, encara que ho sabessin, cap dels seus metges havia tingut els pebrots de dir-ho.
Quan ja havia passat una bona estona, en Senenmut es va posar dret. Després d’uns instants, en que semblava tornar d’algun lloc molt llunyà, es va dirigir cap al costat del llit reial.
- I bé? Li va demanar la reina.
- He pogut veure el que necessitava, oh! Reina. Però hi ha un gran perill en la seva execució.
- Expliquem el que has vist i el que hauria de fer per poder salvar-me. Després serè jo la que prengui la decisió de fer-ho o no.
En Senenmut va tornar a baixar el cap i va començar l’explicació...
- Reina he vist el futur i allí la teva malaltia tenia cura, però és un futur molt llunyà en el que he contemplat coses que no podries imaginar. La única solució seria que poguessis arribar viva a aquest futur llunyà i d’aquesta manera series curada.
- Estàs boig, plebeu, ni els déus em poden donar aquest poder de l’eternitat, aquesta malaltia em matarà molt abans. Li va contestar la reina tot amenaçant-lo amb la mà.
- Espereu, no he dit que tingueu de viure tots aquests cents d’anys, el que he dit és que hi hauria d’arribar viva.
- I quina diferencia hi ha en aquestes estúpides paraules? Va preguntar Hatshepsut.
- Sé que el Gran Sacerdot Suprem d’Amon Hapuseneb, té poder suficient per adormir la vida. Ell podria fer que tinguéssiu un llarg son i d’aquesta manera amb la vida adormida, la malaltia també n’estaria. Va acabar de dir en Senenmut amb cara d’esperança.
La Reina de sobte es va girar de panxa enlaire tot mirant el sostre, a on es podien veure estels grocs pintats al voltant de fulles de lotus dins d’un fons blau que volia imitar el cel. Per un moment en Senenmut es va trobar perdut. La reina desestimava la seva explicació i segurament l’altre pas fora cridar als guàrdies perquè el matessin.
Dret encara amb el cap cot, va esperar els llargs minuts que va tardar la reina en sortir d’aquella catarsis. Quan va dir el seu nom, la suor va caure com una font del front d’en Senenmut...
- Farem el que has dit, però tu vindràs a mi.
La cara del jove i senzill metge es va transformar, això si que no s’ho podia haver imaginat mai. Una cosa era recomanar-ho a un altre, però hi si no sortia bé. Encara que no tenia cap més remei. La mort podia ser ràpida i propera o tenir una petita esperança de vida.
- Reina, és per mi un gran honor compartir el vostre destí. Però tan sols us voldria demanar una cosa a canvi. Va contestar en Senenmut.
- Pots demanar el que vulguis, però compte amb la teva insolència! Li va contestar amb autoritat la Reina.
- La meva família viu del que jo guanyo, si els deixo moriran de gana, tan sols us demano que ordeneu que cuidin d’ells.
Per uns moments la Reina es va quedar pensant. Després amb veu suau li va dir.
- Ets un bon pare de família, no et preocupis que no els hi faltarà de res.
En Senenmut es va agenollar al terra amb els braços estirats davant del cos. La Reina sense immutar-se va cridar...
- Guàrdies! Feu entrar als demés i crideu al Gran Sacerdot Hapuseneb.