La realitat es trenca

Esclata un acordió
i la realitat s’estremeix
a punt de trencar-se,
com els vidres i les poesies
com la teva imatge,
i com el teu record.
Tot es troba a a un segon del final,
i a un segon del principi,
i a una paraula de la revolució,
encara que sembli molt més lluny.
Només cal una respiració per superar impossibles,
voler estimar i entendre
per viure,
per plorar i riure.
La lluita s’ha disfressat
però la pots reconèixer a les petites coses,
als somriures sincers
i a les mans amb ganes de donar
per poder tenir.
La llibertat s’ha fet camí
i el Sol vol ser Lluna.
Ploro per fer versos
i tot s’esvaeix en la foscor,
en els teus malsons.
Sota les ones s’amaga la realitat,
la de debó,
la de les coses simples,
la que és com els teus ulls,
sense que hi hagin falsos amics,
ni aparences.
Tot esclata en un segon
en la foscor,
al costat del mar.