La Rambla

Estem a la Barcelona del 1700 i repenjat a la muralla en Manel observa el Convent de les Carmelites i la rambla de sorra que arriba fins el mar.
La porta que dona entrada a la ciutat hi estan fent guàrdia el miquelets i ell sap que si el descobreixen el portaran a les masmorres per lladre. No saben ben bé la seva fisonomia però en tenen referències i ha d'estar a l'aguait.
Des de petit no ha tingut cap altre remei que anar lladreguejant pels carrers i a mida que es va fent gran el nivell dels seus robatoris augmenta amb quantia i risc.
Fa temps que té intencions de entrar en aquest convent i robar la relíquia de Santa Mònica. Una preciosa creu d'or amb la relíquia de la Santa al mig, però les relíquies no li fan ni fu ni fa, tan sols l'or li pot donar la felicitat de poder marxar lluny i viure feliç.
Està pensant en tot això quan pel seu costat li passa una dona miserable. Fins i tot li sembla que és més miserable que ell. Ella s'atura i li demana alguna cosa per menjar. Per un moment està apunt de etzibar-li una puntada de peu, però li mira els ulls i sense saber perquè obre el seu sarró, treu una de les dues pomes que li queden i li dona.
Amb un somriure la captaire li agraeix i li diu que li vol fer un regal. En Manel se la mira amb cara incredulitat i la dona li atansa un collaret que porta una formosa pedra blava.
-Posa-te-la i veuràs el futur!
En Manel no sap perquè però l'agafa i se la posa al voltant del coll. En aquell instant una tartana passa pel seu costat i aixeca un núvol de pols. Quan tot torna al seu lloc la dona ha desaparegut. La Rambla tan sols hi ha mercaders i mariners que entren a la ciutat, uns per comerciar i els altres per aconseguir companyia femenina i beguda per no pensar en les seves famílies. El Manel mira a banda i banda, la captaria no ha tingut temps d'amagar-se i no la veu per cap racó. Bé, pensa ell tot mirant-se el penjoll, no està malament, fins hi tot diria que pot tenir algun valor. Se'l mira i remira i per un moment li sembla que ha vist alguna cosa a dins de la pedra blava, però no hi ha res. La torna a mirar i la pedra sembla que s'engrandeix i l'engoleix perdent el món de vista per moments.
Quan torna a veure la llum es troba a la plaça de la Catedral i al vell mig hi ha un patíbul. Una multitud envolta el macabre instrument de càstig i de cop comencen a sonar els tambors. Per un carreró que dona a la presó surten els soldats i el que segurament han de penjar. És llavors quan espantat es veu a ell mateix portat cap a la que serà la seva mort. Una foscor l'envolta i quan torna la llum es troba al bell mig d'un ample camí. El terra és de pedra i a costat i costat hi ha grans arbres. Una multitud de gent puja i baixa, l'empenten i se'l miren estranyats per les vestidures que porta. Ell no menys esglaiat por veure que a cada banda del gran carrer s'aixequen grans cases. Allí és ven de tot , flors, animals i altres coses que no sap que són. Els vestits d'aquella gent són ridículs. Porten una mena de calzes curtes i samarretes amb tota classe de dibuixos i gargots que no entén. De sobte pot veure alguns que pintats tots ells de un sol color, estan quiets, com esperant alguna cosa. S'hi acosta i se'ls mira. La gent dels voltants riuen, hi no sap perquè, potser del seu vestit, però no sé de que riuen si és millor que els seus. Quan una d'aquelles estàtues humanes li diu, amb una català força estrany, que marxi, és queda petrificat al veure un gran monstre que sembla haver engolit a moltes persones i que dintre seu tan sols el miren, resignades del seu destí. Però encara es meravella més quan veu que el monstre les deixa sortir de la seva panxa i se'n van com si res hagués passat. Aquell món sembla embogit. Hi ha tendes i més tendes que venen llibres i més llibres que la gent obre i se'ls mira, fins hi tot hi ha alguns personatges que asseguts els escriuen alguna cosa tot somrient.
Està embadalit contemplant tot això. Veu gent de cares molt rares, que porten una petita caixa i miren per ella, que deuen veure. Mentre passen pot veure a alguns que aprofitant l'avinentesa roben la cartera als vianants. -Al menys aquí amb tanta gent no et poden enxampar tan de pressa- Pensa ell.
Quan sembla que s'està acostumant a tot allò, veu que del mig de la multitud se li acosta la captaire.
-Què et sembla el futur, Manel?
-Què m'has fet? Primer he vist com moriria i ara això, i per cert que és això, a on sóc?
-Doncs has vist el que et passarà si segueixes robant i això és la Barcelona del segle 21.
-Ets una bruixa i m'has donat alguna droga, segur, això no potser real!
-Ara tens una oportunitat única, Manel. Et vols quedar en aquesta època?
El Manel es frega els ulls, com intentant veure si això tan sols és un somni i és desperta, però se'n adona que és real i per un sol instant dubte. Mira al voltant i contesta somrient...
-I en aquesta època et pengen per robar?