La puntualitat

"Ja fa prop d'un mes que no sabem res l'un de l'altre, ni ens truquem ni res. Sé que et va fer mal allò que et vaig dir a la darrera carta. Des de llavors que intento seguir una vida normal: surto amb les amigues, vaig a treballar, menjo força i segueixo una dieta sana... Però segueixo pensant en l'última carta que et vaig escriure i en aquell "no" tan profund que et vaig dir. Però els dies van passar i no gosava escriure't una disculpa a aquelles paraules tan arrauxades que llavors van sortir-me sense pensar gaire. Porto dies pensant i crec que vaig fer malament, no t'hauria d'haver dit tot allò i menys sabent que tu estàs tan enamorat de mi. Has de saber que fa poc vaig trencar amb en Toni i em feia por tornar a tenir una
relació amb algú. Però els dies han passat i no he tornat a veure en Toni des de llavors (ja et vaig explicar tota la història), m'imagino que ho hauràs passat molt malament aquests dies, estic molt penedida, perquè sé perfectament que t'ho vaig dir sense pensar-m'ho gens i perquè sóc una covarda i una imbècil. Vaig fer malament de dir-te allò que el meu cor no sentia sincerament, m'he passat tots aquests dies pensant en tu i cada mot que queda gravat en aquest full l'escric amb un dolor immens. Tant de bo puguis perdonar-me, i t'ho vull dir a la cara, però no tinc el que s'ha de tenir i m'estimo més que llegeixis aquesta carta primer. He decidit que la setmana que ve, com ja hauràs rebut la carta aniré a casa teva a demanar-te perdó i si vols, podríem començar a sortir més sovint i a fer totes les coses tan boniques que posaves a les cartes que rebia. Espero
que algun dia puguis perdonar-me.

T'estimo moltíssim: Laia"


Mentra la mare d'en Jaume recollia la carta de la bústia i veia qui havia estat el remitent s'amoïnava del seu contingut, en Jaume s'havia passat tot un mes sense sortir gairebé gens de la seva habitació, havia deixat les classes i no parlava amb ningú. La mare li feia por donar-li sense abans haver llegit el que hi posava, però sent franca i sense voler que el seu fill se'n pogués adonar va decidir dur-li a la seva habitació.

Va pujar les escales de la casa i va dirigir-se a la habitació del seu únic fill. Tot estava molt en silenci, va suposar que segurament el trobaria ajegut al llit i mirant el sostre. Girà el pom i llavors un rostre esgarrifós transformà l'anterior mirada de la dona. A poca distància de la porta un rierol de sang canviava el color del terra, i el seu fill ajegut al terra duia un ganivet a la mà dreta agafat de la cuina. Del seu canell esquerra podia apreciar-se una gran escletxa d'on hi sortia tot aquell llac de sang amb aquell color tan viu que resaltava a l'habitació. Dues llàgrimes sortiren dels ulls de
la dona, que vingueren seguits d'un gran sanglot que va expandir-se per tots els racons de la llar. Llavors li va caure la carta a terra que quedà mullada per la sang i just en aquell moment algú va trucar a la porta, era na Laia que havia pensat que era el moment de declarar-s'hi.