La probable aventura del ''Blacky'' després de morir i la seva trobada amb els filòsofs ''energúmens''.

Estimats lectors, més d'una vegada ens hem preguntat què ens passa després de morir, nosaltres i els nostres éssers estimats; i, entre els éssers estimats hi ha també, perquè no i en molts casos, les nostres mascotes, és a dir, els nostres animalons, o sigui, especialment els nostres gossos i gats, però també els periquitos, canaris, hamsters i tortugues, entre d'altres, als qui cuidem amorosament a canvi de les seves atencions voluntàries (posar-se en la nostra falda en el cas de gossos i gats, per exemple) i també atencions involuntàries (veure-ls com fan postures i ens ensenyen el seu bonic pèl de colors en el seu cas, entre d'altres).

Doncs bé: centrant-nos en la nostra història en concret, parlaré del meu Blacky, el meu gat negre (o, més exactament, negre i blanc a clapes) un cop després de mort (bé, és una hipòtesis) es troba en el cel. Té records vagues del que li passava abans de morir... Estava acariciat per tres "esclaus" seus: segons sembla que ells (i ella) tenien de nom, la Montse, el Marc i el Roger. El pobre gatet patia horriblement d'un càncer en l'ull i d'altres malalties i, per això, sembla, li vàren injectar amb una droga que el feia dormir i el matava (almenys, d'aquella vida) definitivament.

I després de morir entre els seus tres éssers estimats, no recorda pràcticament gens res del que va passar...

Ara mateix es troba, sembla, en el que els éssers humans anomenarien "el cel", és a dir, el paradís metafísic... o potser... sembla més aviat el limb, tot i que, és clar, el Blacky no en sap gaire d'aquestes coses... avança el Blacky en el limb o el que sembla el limb, però de sobte, es nota a sí mateix...

... està més jove que en el moment de morir, com si tingués, per l'edat d'un gat, només uns vuit anys... a més, el bult que tenia en l'ull esquerre, el del càncer... ¡¡el bult ha desaparegut!! ¡¡És com si el Blacky, al morir i, en certa manera, renèixer, hagués sigut beneït amb una nova joventut i amb la cura de les malalties que havia tingut!! Però ara el Blacky comença a tenir una mica de gana... ¡¡Es veu que estar en la segona vida no li dóna immunitat contra la necessitat de menjar!! Havia de buscar algú que l'alimentés, donat que, com a gat domèstic que era, ho tenia impossible, o com a mínim molt difícil, alimentar-se ell sol.

De sobte...

El Blacky escolta unes veus a la llunyania de gent que parla i riu... ¿Qui seran? S'hi apropa passet a passet i va veient unes persones, alguns amb barba, com parlen animadament. Encara que en Blacky no ho sàpiga, són els anomenats per alguns "filòsofs energúmens".

- Ai, Sòcrates, el tabà d'Atenes - parla una persona; aquesta persona és Nietzsche, tot i que, és clar, per al Blacky no és més que un simple humà. - ¡¡Qui anava a dir que un dia tu i jo ens reconciliaríem!! Jo he renunciat a dir massa vegades la frase "Déu està mort" i tu has reconegut que potser hauries hagut de fugir o de no provocar al tribunal demanant ser mantingut amb tots els honors i luxes al pritaneu.

- Nietzsche - diu Sòcrates, - jo ho vaig fer per defensar les lleis, i no la pena de mort.

- Però - diu un altre, que és Shopenhauer - hi ha lleis i lleis, i cal reconèixer que les lleis en concret que tu defensaves eren cruels.

- En tot cas - diu Sòcrates - el teu mostacho no et queda tant malament, encara que retallar-te'l una mica no sobraria...

- I a tu, - diu Nietzsche, ja sorprenentment amics ambdós, - la teva barba no et fa mal aspecte, tot i que opino que no estaria tant malament si te la respatllessis una mica amb una pinta.

- Bé, - diu un altre filòsof, Sartre, - estic molt content que vosaltres dos us hàgiu reconciliat, tot i que vull afegir que...

En aquests moments, el Blacky, que ja s'ha apropat prou com per fer-ho, passa per entre les cames de Sòcrates i de Nietzsche i es posa al centre del grup, i ensenya la llengueta com demanant menjar.

- ¿Què...? - diu Sartre. - ¿Què és aquesta criatura que se'ns ha posat entre nosaltres?

- Sembla... - diu Nietzsche, - un gat domèstic esperant que algú el cuidi. - S'apropa el Nietzsche al Blacky poc a poc amb la intenció d'agafar-lo suaument; el Blacky el mira amb una mirada una mica desconfiada però es deixa agafar pel filòsof del Zaratustra. El Nietzsche li fa carícies. El Sartre s'apropa posant mala cara.

- Estimats congèneres filosòfics!! ¿I si ens el quedéssim com a mascota i l'alimentéssim i el cuidéssim a canvi de la seva companyia? Tenim aliments de sobres per a això. ¡¡Sòcrates, Sartre, Shopenhauer, altres filòsofs!! ¿Ens el podríem quedar?

El Sartre, sense brusquedat, agafa al Blacky entre els seus braços, amb expressió una mica de fàstig per causa del gat, i diu:

- ¿Cuidar-nos d'ELL? Però si és un mal gatot, un perdedor, un inútil, un...

En aquests moments, inesperadament, el Blacky llepa la cara carinyosament al Sartre dues o tres vegades; aquest últim somriu i ja no fa expressions de fàstig, i diu:

- ¡¡Un dels nostres!! ¡¡Un acompanyant de filòsofs!! Vine, maco, que et buscarem un o dos bistequets per a tu... Per cert, no sé perquè, però diria que et dius Blacky, ¿no, ricura?

I va ser així com el Blacky es va unir als filòsofs del limb...


(Potser continuarà...).




----------------------------------------------
Sempre seràs benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca