La porta que no porta enlloc

El senyor Estanislau, que sempre s'ha considerat un home coherent, va tenir un dia, just posar els peus a terra, la certesa que a casa seva faltava una porta. Ni tan sols es va preguntar per què volia una porta nova, ni on havia de donar aquesta porta, però va entendre que aquell buit que el menjava per dins només s'ompliria amb una porta més a casa seva. Així doncs, el senyor Estanislau va posar-se la seva millor americana, de tons marronosos i feta de seda, els seus millors pantalons a joc amb l'americana, unes sabates negres, lluents i pulcres, es va enfaixar la camisa blanca dins la cintura dels pantalons i, després de pentinar-se els quatre cabells que nevaven la seva calba, va sortir decidit de casa seva.

-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.

Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.

El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.

El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.

Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.