La polleguera grisa

Un relat de: VacaBuey

Va caure a terra. Es va arrossegar mig mort pel parquet gris de l'habitació. Va aferrar-se a les cortines per aixecar-se, però aquestes van trencar-se i va tornar a quedar a terra, colgat per les cortines i deixant passar per la finestra un raig de llum freda.
Mai hauria imaginat que algú com era ell m'hagués salvat la vida, i menys de la manera com ho va fer. El va entretenir per que em pogués salvar. Ara, però, no sé res més d'ell i només me'n queda aquell record, vaig marxar corrents (no hi havia temps per despedides). Ben mirat, és millor conservar només els bons records. La veritat és que no tenia altra alternativa, ja que, de bons, tret d'aquell no en recordava pas cap. Ah! Per cert. Quan he dit que era un bon record, no vull que em malinterpreteu, em refereixo a la única cosa de bo que va passar aquell dia, i va ser que per primera vegada en la meva vida vaig veure el meu pare. O almenys és això el que em van dir.

Havia viscut des de que la meva ment pot recordar al mateix lloc, tot i que sempre m'havien dit que abans d'arribar-hi, havia estat en un hospital amb els meus pares, però que en tornant cap a casa va ocórrer un fet "horrorós", i ells dos van morir. El pare i la mare. No ho explico pas amb pena, no hi ha res de què plorar, cap record que em toqui la fibra. Bé, però d'això ja fa dotze anys i jo acabava de néixer. Ara, el que de veritat m'agradaria, és poder cridar aquesta història molt fort, fort perquè tothom en el món la pogués sentir. És la única cosa que demano.
Com deia, he viscut tota la meva vida aquí, a l'orfenat Chambre d'Orphelins (casa dels orfes, en francès). És un lloc horrible, però, tot i això li dec la meva existència. També dec la meva existència, especialment al senyor Adolphe, el meu tutor, també va ser ell qui va portar-me aquí. És la persona a qui més estimo en el món, per poc que l'estimi. A part d'ell, també hi ha en Andrée i la Marie, però no es pot dir que els estimi, només són companys amb els quals jugava, fins que als set anys van endur-se l'Andrée de l'orfanat i a la Marie uns mesos més tard, a l'edifici del costat on hi havia les noies orfes.
L'orfanat Chambre era molt gran, vivia de les donacions d'un senyor molt important, ves a saber qui, també era propietari d'una fàbrica uns quilòmetres més cap enllà, només se'n solia veure una columna de fum i camions de càrrega a tot hora que anaven i tornaven. L'orfenat tenia quatre edificis i un pati immens. Tots els edificis eren iguals, de fusta, i revestits amb una guarnició que hi feia patxoca, pintada de color blanc. Les taulades de pissarra no devien ser molt llises, perquè cada hivern, la neu s'hi quedava allà dalt i no relliscava; un any de ben poc que no s'enfonsa el sostre del pis de dalt. En primer edifici hi havia la recepció, a la planta baixa, i, al primer i segon pis les habitacions de tots els nens de menys de vuit anys. Quan els nens ja eren grans i complien els vuit anys, els enviaven a l'edifici per nois i a l'edifici per noies respectivament, aquests dos eren iguals, i més petits que el primer, ja que s'entestaven a separar els nois de les noies quan es feien grans. El quart edifici era l'únic lloc on em podia veure amb la Marie, el menjador. Ella sempre seia unes taules més cap enllà, però intercanviàvem mirades i gestos discretament, fins i tot notes amb freqüència. El menjar solia ser pasta de qualsevol cosa, pasta de verdures, pasta de patates, i algunes vegades truita i per Nadal una cuixa de pollastre rostit. Sobre el menjador, hi havia un parell d'aules, on algunes hores cada setmana el senyor Adolphe donava classes de geografia, història i religió als nois de més de vuit anys, i la seva dona, l'Amélie, donava classes de labors i religió a les noies de més de vuit anys. Els nens i nenes de menys de vuit anys no tenien classes. Quan tenies setze anys havies de marxar de l'orfenat i anar-te a buscar la vida a Paris, s'hi anava amb el tren, que parava al costat. El pati estava dividit per una reixa, que al cap d'uns anys va ser substituïda per un mur de totxo. Cosa que va fer que la Chambre semblés encara més una presó. Sobretot als dies de núvol, quan el cel es posa gris i només un raig de llum entre la penombra il·lumina un grapat de terra.

Aquell dia era gris, igual que en l'exemple que acabo de posar. Vaig despertar-me quan el senyor Adolphe va picar les claus contra la porta, ho feia al llarg de tot el passadís, per despertar a tota la colla. Els vuit nois que dormíem a la habitació ens vam aixecar. Hi havia quatre lliteres de fusta pintada de verd. A l'hivern, quan nevava, dormíem dos nois a cada llit de baix de la llitera perquè hi havia goteres. Jo dormia amb l'Aaron, ell tenia tretze anys. En aquella habitació jo era el més petit, però tots érem orfes, i no hi havia discriminacions, tots ens fèiem costat. L'Aaron havia acordat amb en Charles, que als setze anys se'n anirien a Paris junts per trobar feina, casar-se amb una dona als vint anys i tenir família. L'Aaron sempre deia que el seu fill es diria Adolphe, com el seu tutor, el meu i el de tots. Jo sempre li contestava que seria nena, la seva filla, més que res per molestar-lo, també li deia que si fos nena li posaria de nom Amélie, com la tutora de la Marie. Un nom que trovavem tots molt lleig.
-Au va surt d'aquí, que vull llevar-me.
-Tinc son. Em quedo dormint, fora fa fred.
L'Aaron va passar-me per sobre i va arribar a sortir de la llitera. No podia sortir per l'altra banda perquè la llitera estava arrambada a la paret. L'havíem apartat perquè les goteres de la neu de la teulada que queien on abans estava la nostra llitera eren tan grosses que ni el matalàs del llit de dalt podia parar-les. Llavors el senyor Adolphe va tornar a picar amb les claus a la porta, sempre feia dues rondes, per si no havia picat massa fort. Alguns dels nois de l'habitació ja havien sortit al passadís. Últimament l'orfenat s'estava omplint massa de gent. Ja havia sentit varies vegades que el senyor Adolphe mencionava alguna cosa sobre fer fora els nois quan només tenien catorze o quinze anys. I aquesta idea em feia trontollar, a mi i als meus companys més grans.
-Hora de llevar-se, tothom fora.
Vaig aixecar-me d'un salt, no teníem pas pijama, dormíem sempre amb l'uniforma de la Chambre, suposo que per agilitzar més el procés de llevar-se.
Al cap de deu minuts érem tots al menjador amb un got de llet mig buit, i no pas perquè ja ens l'haguéssim beguda. La població de la Chambre s'havia duplicat l'últim any, havien començat a posar matalassos de palla als passadissos plens de pols. Mai havia sabut si el parquet era realment gris o brut. A l'orfenat no es distingia el gris del brut. El cel era brut. El parquet era gris. El cabell del senyor Adolphe mai sabíem si era gris de veritat o sempre el duia ben brut. Sempre el duia brut. Vaig empassar-me la llet sense ni tan sols olorar-la, la enviaven de Paris, igual que la resta de menjar. Feia bona olor. Aquell dia, però, no tenia ganes d'ensumar gaire. A ben esmorzat teníem classe de religió amb el senyor Adolphe. Vaig agafar el got, no era pas de vidre, era d'alumini, estava mig deformat pels dits de vàries generacions, hi havia els mateixos gots des que ell recordava que va arribar a l'orfenat. Va tirar el got a la caixa on els guardaven cada dia i va anar escales amunt, directament, cap a l'aula, que, poc a poc, va anar-se omplint. Sempre hi anava el primer per poder agafar el millor pupitre. La resta estaven corcats, encara gràcies, la meitat dels nois, els que arribaven tard, s'havien de quedar drets una hora sencera, al fons de la classe, i si el professor s'enfadava, de genolls.
-Déu és el nostre pare i senyor. És pare tothom qui ens dóna la vida. -solia dir això freqüentment quan s'avorria. En Aquell moment Jesús es va omplir de goig en l'esperit Sant...
Les classes constaven d'un vell llegint un llibre més vell que ell, sovint, en Charles feia ganyotes quan parlava de tot això de Déu i aquesta religió. Ell s'havia quedat orfe als deu anys, per tant, només en feia tres que era a la Chambre. Els seus pares, a qui recordava constantment, l'hi havien ensenyat a ser jueu, com a molta més gent de l'orfenat, i el senyor Adolphe, ara l'ensenyava a ser catòlic. Ell volia creure's els seus pares, però, si ho feia, el senyor Adolphe s'enfadava i el col·locava al fons de la classe de genolls o bé de cara a la paret. Després el professor sentia remordiments, però ho feia igualment. Al final de la classe el professor sempre deia "Amén". Mai ens havia dit que significava, aquella paraula, però semblava d'un dialecte escandinau, vés a saber. Al cap i a la fi, no en sabia res d'escandinàvia, tot el que sabia de fora de la Chambre era gràcies a l'Aaron que m'explicava coses per les nits.
Sortíem ja de l'edifici del menjador i vam anar a parar al pati. Allí hi havia una pilota. Una sola pilota per una trentena de nois. Aquell dia curiosament al pati de les noies hi havia un silenci estrany. El fet és que jo decidia deixar-los que juguessin al pati, i, cada dia, pujava a la meva habitació i agafava un paper, una ploma i un tinter que m'havia donat el senyor Adolphe per fer una redacció que mai faria, una excusa per deixar volar la meva imaginació. Cada matí em tancava a l'habitació i m'estirava al terra, posava el paper sobre el parquet gris i començava a escriure. Tot era molt romàntic (excepte quan la ploma perforava el paper quan s'enfonsava entre les fustes del parquet de terra). Escrivia poemes. Poesies. Històries fascinants sobre cavallers i princeses, que més tard es van convertir en homes i dones de París, històries d'amor, de guerra, de tristesa, de por... però sobretot d'amor. Un cavaller i una princesa. Jo i la Marie. Mai l'oblidaria, la Marie.
De sobte em vaig adonar que per esmorzar, la Marie i les altres noies de més de vuit anys, no hi havia assistit. Es devien haver retardat, o bé la senyora Amélie s'havia adormit i no les havia despertat a l'hora. Us deveu preguntar perquè el sen
yor Adolphe i la senyora Amélie dormien separats si estaven casats. Ells no havien volgut tenir fills, sempre deien que ja en tenien prou amb nosaltres, però amb un to de broma. A ells, per molt que costi de creure, els agradava aquest lloc, devien ser els únics. El seu vas de llet sempre anava ple, amb una mica de cafè i un parell de cullerades de sucre. S'ho feien venir bé. No tenien pas goteres ni parquet gris, als seus dormitoris. Aquell dia vaig escriure sobre el senyor Adolphe, que era un pagès de la Normandia i la senyora Amélie, que s'havia quedat enamorada d'ell. Ella era filla d'un senyor molt ric, però ella no volia ser rica, volia viure amb el pagès, a la Normandia...
Sempre que acabava un poema o un conte, en feia un rotlle i l'amagava al meu amagatall secret. A la polleguera de la porta de l'habitació. Hi havia un sot al terra de ben bé un pam i sempre amb un dit de pols (pots comptar que mai ningú l'havia netejada). Era una polleguera fonda i grisa, portava guardant-hi els meus relats des de feia gairebé un parell d'anys. Es podria dir que a la polleguera guardava tota la meva imaginació, escrivia el que pensava, i m'agradaria poder conservar-los tots per quan fos gran. La polleguera era la meva gran petita biblioteca, a vegades llegia el que havia escrit feia uns mesos, era divertit. Quan fos gran, m'agradaria ensenyar-li a llegir a la Marie, ja que només els nois de més de vuit anys sabien llegir i escriure. I ella no era pas tonta, era molt llesta. I intel·ligent.
Vaig desar la petita història del senyor Adolph i la senyora Amélie dins la polleguera ben enrotllat i vaig tornar a desar el tinter i la ploma sobre la tauleta que hi havia a l'habitació. Vaig sortir al passadís, devien ser imaginacions meves, però el parquet cruixia més que de costum. Ara que m'hi parava a pensar, tot estava molt silenciós. Mai sentia com cruixia el parquet gris perquè sempre sentia xivarri a baix al pati. Vaig entrar corrents de nou a la habitació, anava a obrir la finestra quan una gota e va caure sobre el cap, una gota molt grossa i bruta, grisa. Em va empastifar el cap. Vaig apartar les cortines per obrir la finestra, ho vaig fer d'una revolada. La repisa de la finestra era plena de neu. A fora el pati no hi veia ningú, només, que jo conegués, hi havia l'Aaron. No sabia pas que feia, tot sol al pati. Era massa lluny per cridar-lo i que ell em sentís a mi. Vaig fer una pilota amb la neu de la repisa i la vaig aixafar bé amb les meves mans, la hi vaig tirar a l'Aaron, que seguia immòbil al pati també nevat, però era una neu marró, per variar, estava trepitjava i barrejada amb el fang i les pedres del terra. La bola de neu va picar contra la camisa de l'Aaron que es va girar, ràpidament i, estranyament, espantat. Va esbufegar, i cridar.
-No! -s'havia donat un ensurt de mort, però al girar-se va poder veure que no corria perill.
-Aquí dalt! Aaron! -es va girar i va mirar-me. -Què recoi passa? No hi ha ni una ànima!
Però ni ell va tenir temps de contestar, només va poder veure com es posava el dit índex als llavis, fent silenci, i va caure a terra. "Amagat". En aquell moment vaig saber perquè la neu estava tan remoguda, i també vaig saber que no era pas fang el que hi estava barrejat. Estava en estat de xoc. L'Aaron era mort. Ningú més era allà. Allà només hi havia silenci, i aquí on era també. Vaig tornar a la vida real. Vaig tremolar, de fred, de por, de moltes coses més... havia d'avisar al senyor Adolph, si no era massa tard.
Vaig córrer, com mai havia corregut, el parquet cruixia més que mai. Semblava que cauria al pis de sota del soroll que feia. El senyor Adolph tenia un despatxet a baix, a l'entrada a l'edifici dels dormitoris dels nois de més de vuit anys. Vaig corre-hi, tant com vaig poder. Però d'una habitació, va sortir al passadís un home, vestit molt elegant, duia un uniforme verd oliva, una gorra, i una pistola, encara no havia sentit cap tret, o potser si, no ho recordava. L'home va alçar l'arma. Tenia una barba mig crescuda que li donaven un aspecte mortífer, semblava un cadàver. Tenia les galtes xuclades cap endins. El passadís es va acabar, i vaig baixar les escales. El primer tret va perforar la paret de fusta just quan jo baixava el primer graó, la bala havia passat per sobre el meu cap i s'havia incrustat a la paret. S'havia incrustat a la paret, tal i com s'hauria pogut incrustar al meu crani. El soldat em va seguir, corria més ràpid que jo. El despatx del senyor Adolph era sota les escales, hi vaig entrar i vaig tancar la porta ben fort. L'Adolph era dins. Viu. Però mig mort.
-Vaig dir que l'orfenat era ple... però no volia pas que el buidessin, jo no... no volia. M'entens? Jo no volia!
Mai més el vaig recordar com el senyor Adolph, no podia fer-ho. L'Adolph estava assegut a terra, com un més, d'esquena a la paret. Tenia en braços l'Amélie, la seva dona. Morta. Duia un forat que no vaig gosar gairebé ni mirar, semblant al que havia vist allà a l'escala, clavat a la paret. L'Adolph intentava reanimar l'Amélie, la sacsejava, i li anava dient cosetes, "no em deixis", "si us plau!". I plorava. Mai l'havia vist plorar.
-Escolta'm, nano, escolta'm! -hi havia por a la seva mirada.
-Que vol seny... -Adolph.
-Nano has de marxar d'aquí, les noies han pogut sortir, deuen ser a fora, ves amb elles, au, va!
Llavors un cop a la porta va fer trontollar tot el despatx. Un segon cop, va esquerdar la porta, i un tercer va tirar-la a terra. El soldat de color verd oliva va alçar la pistola. Va foradar l'Adolph i em va apuntar a mi. En aquell moment podria haver mort, però alguna cosa em va impulsar a negarm-hi. Suposo que perquè la persona a qui més estimava ara era morta. I a qui estimava més, ara, era la Marie, i no pensava morir, per ella viuria. Vaig aixecar-me, i en qüestió de dècimes de segon vaig envestir el soldat, que va fallar el tir, i de poc que no cau a terra del placatge. No podia marxar de la Chambre amb les mans buides. Vaig apretar a córrer, havia de recuperar el que havia estat fent durant tot aquest temps, des de que havia aprés a escriure als vuit anys. La Marie també havia de saber llegir i escriure. I arribant a l'habitació vaig desenroscar els papers que havia amagat dins la polleguera. I la porta va trontollar, com en el despatx de l'Adolph. Però aquesta vegada va ser diferent. El meu pare va entrar a l'habitació. Jo estava contra la paret (llavors jo no sabia qui era ell). Duia la mateixa roba de color verd oliva. I la pistola la duia guardada.
-Gehen müssen! -jo no sabia que deia. El meu pare no parlava francès. -Ich werde ihnen helfen! Folgen sie mir! -No sabia que deia, però sabia que ell m'ajudaria. Més tard vaig saber que el que em deia era que el seguís, que em trauria d'aquest lloc, que anés amb ell. Em va donar la mà, i la vaig acceptar. No hi havia temps per perdre. Vam sortir al passadís. El soldat assassí de l'Adolph era davant nostre. Palplantat allà al mig amb posat autoritari.
-Verräter! -allò volia dir traïdor. Ho vaig saber anys més tard. El meu pare ens estava intentant treure d'allà. Era una bona persona, no es mereixia el que li va passar. I llavors... va caure a terra. Es va arrossegar mig mort pel parquet gris de l'habitació deixant un rastre de sang pel terra. Va aferrar-se a les cortines de l'habitació per aixecar-se, però aquestes van trencar-se i va tornar a quedar a terra, colgat per les cortines i deixant passar per la finestra un raig de llum freda. No hi havia temps per perdre. El soldat no es quedaria gaire temps amb el meu pare. I vindria a trobar-me. Segur que n'hi havia més com ell! No pas com el pare. I vaig córrer. Havia de trobar la Marie, amb les altres noies de més de vuit anys. Devien ser prop de l'estació del tren. I allà estaven. Vaig retrobar-me amb la Marie. Em va explicar que la senyora Amélie els hi havia dit que esperessin aquí a que tornés amb el senyor Adolph. Mai van tornar. Jo sabia el perquè, però mai vaig gosar explicar-li a la Marie, no la volia espantar. Vam anar tots cap a algun lloc, qualsevol lloc era millor que la Chambre. Sense el tren, a peu. I vam trovar aquest lloc del que us parlava, i aquí m'hi he estat fins el moment. Vaig començar la meva segona vida.
La freda realitat era que allò mai havia estat un orfenat. Bé, en part sí, però no ho era del tot. Era una espècie de lloc on guardaven els fills dels morts jueus. Aquell lloc el duien L'Adolph i l'Amélie, perquè ells també ho eren, de jueus. Cap altra persona alemanya hauria volgut fer-se'n càrrec d'aquella manera. O potser sí, però segur que no tan bé com ells. Ens havien impartit classes, ens ensenyaven jocs... ens volien fer pensar en el futur, fer-nos gaudir el màxim de temps possible abans de que anéssim cap a París. El senyor de qui rebien la donació s'havia negat a augmentar la seva almoina. Aquest senyor va decidir que els nois a partir de dotze anys havien d'anar cap a París.
París no existia, París era la fàbrica. Allí anaven a treballar... allà no hi treballaven, hi morien. Potser també hi treballaven, però hi morien, al cap i a la fi, tot acaba sent el mateix. Aquella fàbrica mai havia estat una fàbrica, i la columna de fum que es veia des del pati cada dia no era pas el fum del combustible. I el tren no duia mai a Paris. Paris era molt lluny. Molt lluny. Havien amagat els nostres noms jueus sota un nom francès, a mi m'havien fet creure que em deia Dimitri. Un nom molt lleig. El meu nom original és Avijai.

Us deveu preguntar com sé que el soldat que em va ajudar a fugir era el meu pare. Jo us ho explicaré. Pare és aquell qui et dóna la vida. I ell me la va donar: la única cosa de bo que va passar aquell dia va ser que per primera vegada en la meva vida vaig veure el meu pare. O almenys, és això el que em va dir el senyor Adolph.

Comentaris

  • IMPRESSIONANT![Ofensiu]
    MARIAA | 30-01-2009 | Valoració: 10

    sembla mentida com la gent jove pot tenir tant d'interès per escriure obres com aquesta.
    Estic segura que aquest noi li espera una carrera brillant com escriptor i si segueix endavent.
    ànims!

  • Ripol | 30-01-2009

    M'ha agradat el teu relat, tot i que no crec que t'hagis informat gaire sobre l'època, tot i així esta molt ben narrat. El desenllaç és sorprenent, t'animo a seguir escrivint així, et seguiré llegint.

  • raniita | 30-01-2009

    el teu relat es,.... com dir -ho FABULOOS
    molt interessant i resulta molt enganxos
    segueix així, arribaras molt lluny en la teva vida


    deuu

  • He seguit amb molt d'interès[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 29-01-2009

    la lectura d'aquesta historia.

    Té un punt que t'atrapa i et fa volguer coneixer el final. Saber el qué d'aquests nois i noies.

    Estem en un moment en que les històries de la II guerra mundial estan de moda per culpa d'un llibret com El noi del pijama de ratlles (que encara que no vingui al cas, a mi no em va agradar) i el teu relat si inscriu entre elles, però amb força gràcia.

    El toc final de qui son els pares, crec que no li acava d'escaure a la història (però aixó és una visió personal sobre les bones intèncions, no necesariament que no estigui bé) i que podries explicar el mateix d'una manera menys directa.

    Insisteixo, molt interessant el relat.

    Ah, i benvingut a Relatsencatalà.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

VacaBuey

4 Relats

8 Comentaris

3890 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Senyor Vaca Bey, 1994