La llum que s'encenia i s'apagava poc a poc

Vaig presenciar com s'allunyava. El cor va passar d'anar lent, a anar ràpid, i d'anar ràpid a paralitzar-se completament. Ja no podia fer-hi res, per ella, només havia volgut que la veiés una vegada més abans de partir (i això li estaré agraint eternament). Vaig tancar els ulls, un suau corrent d'aire em va portar de nou cap a la costa. Estava tranquil·la, les onades eren baixes i jo, vaig caure de genolls.

Les nostres vides, totes, es veuen limitades per la llum. Naixem i donem la llum, morim i veiem la llum. Els savis, sovint es qüestionen si serà la mateixa llum la qui ens ha dut al món a tots plegats, i la que sens emporta a tots, tard o d'hora, d'aquí on vivim.

Aquell va ser el dia que més vaig plorar en la meva vida. Però la vull recordar com l'havia vist sempre (com se sol dir). Alegre, viva... cada cop que explico la mateixa història acabo buscant el mocador per eixugar-me les llàgrimes, que rellisquen galta avall. Us deveu preguntar perquè l'explico, si em va venir tants mals records i tanta pena, doncs la veritat és que explicant-ho, evito que tots els moments que vam passar junts persisteixin a la meva ment. Ho vull recordar tot, i no vull oblidar res de res. Al cap i a la fi, tret del tragèdic final, sempre pensava que estaríem junts per sempre, però, com sol passar, les etapes acaben. I sempre sol ser més d'hora del que un s'imagina. Parlo de la meva germana, i de com vaig veure que lentament, emprenia un viatge cap al més enllà, aquell estiu a la platja llarga. I ho vaig presenciar, i me'n recordo.

Feia una tarda horrible a la platja llarga, plovia, tronava i llampegava de mala manera com mai ho havia fet abans en aquella zona. Els núvols tapaven tots els raigs de sol que intentaven il·luminar la platja, cosa que feia que semblés gairebé de nit, tot i ser les quatre de la tarda i fer una calor insuportable. Era una tarda de principis de setembre. Les ones xocaven contra les roques de la platja, espetegaven, i l'escuma que desprenien del xoc amb les roques sortia volant uns quants metres amunt, com si volgués acariciar els núvols espessos de la tempesta, després descendien poc a poc i tornaven a parar al mar, esquitxant-lo de taques blanques. El mar avui era gris, d'arena remoguda, tacat d'espuma, i la pluja i el vent feien que la mar de la platja llarga estigués encara més picada. Una casa d'una petita urbanització vora la costa resistia ferma als cops de vent, que agitaven les fulles dels matolls i els arbres del jardí comunitari. Va ser llavors quan va passar, no he volgut mai saber com va ser, no en tinc ganes.

No vaig poder dormir en tota la nit, ni tampoc a la nit següent, ni la següent, i no passava una hora que no pensés en ella, que no plorés tancat a la meva habitació. Però la veritat es que ho vaig anar assimilant al cap d'unes setmanes, sentia tristesa, sí, però la punyalada que tenia al cor es va anar apagant a mesura pesaven els dies, i les ferides es van anar tancant, i a vegades, m'enfadava amb mi mateix, per no seguir plorant cada dia tancat a la meva habitació. Tot i que cada vegada que hi pensava, en ella, cada vegada que passava pel passadís, i veia la seva habitació, al costat de la meva, m'estremia i se'm regirava el cor. Sabia que mai més la tornaria a veure.
Vaig baixar les escales del primer pis, poc a poc, i vaig veure, jaguda al sofà, la meva mare, mirant la televisió, sense encendre-la, devia estar pensant en ella, la Berta. El meu pare havia anat a treballar, era dilluns, feia dues setmanes que la Berta havia mort. Ara jo havia d'anar a l'institut, era el dotze de septembre i era el primer dia de classe. Tots els companys ja devien saber-ho, i jo no volia tornar a veure'ls, els meus amics... els amics meus i de la Berta, no tenia ganes de sentir com tothom em donava el condol, com tothom em tractaria d'aquella manera. Ara caminaria sol, com mai havia caminat, cap alguna part, no tenia pensat anar cap a l'institut. Llavors vaig sortir al carrer i vaig tombar a la dreta, en lloc de l'esquerra (direcció a l'institut), i em vaig dirigir al passeig marítim. Caminava poc a poc, passejant, anava a visitar la roca foradada, on sempre passàvem les estones i jugàvem quan érem més petits, on molts dels nostres records van néixer.
Vaig estar caminant una bona estona pel passeig, i la vaig veure allà, fosca, enfonsada a la sorra, la roca foradada, li deien ells, perforada pel colpeig de les ones i l'erosió de la pluja.
Hi vaig jeure a sobre, era incòmode, però m'era igual, ja tot m'era igual... una onada em va mullar les xancletes, l'aigua estava calenta, durant tot l'estiu el sol l'havia estat escalfant especialment per aquell moment. Em van entrar ganes de banyar-se. Vaig estirar-me completament a la roca foradada i vaig fixar-me en el cel, era ben blau, un blau clar, el sol brillava però no tant com abans, la tardor s'acostava, i tot s'anava apagant, com el meu cor, el del seu pare, el de la seva mare... i va mirar ara el mar, l'horitzó era plà, ben plà.
De sobte una ràfega de vent va sacsejar l'ambient, i un altre cop de vent em va fer trontollar, vaig aixecar-me de seguida i em vaig posar dempeus a la sorra de la platja. Era un vent especial, vaig notar que em traspassava, i una sensació de calidesa em va recórrer el cos, no sabia ben bé que era, però m'ho vaig imaginar, volia creure-ho, preferia pensar que era allí, asseguda al meu costat sobre la pedra, que pensar on devia ser realment. Un altre cop de vent, més fort que l'altre, de poc que no em tira a terra. Vaig tornar a mirar enllà, l'horitzó, quan una força invisible va sacsejar el mar, i un altre cop de vent em va emputxar i vaig caure a terra. "Què passa" pensava "Qui hi ha!", "Berta...?" Era conscient de que el que deia eren ximpleries, mentides, em mentia a mi mateix per por a assumir la veritat. Vaig intentar aixecar-me, el mar, el terra, el vent... tot va trontollar de nou, cada vegada amb més força, quan de cop, tot va aturar-se, les onades van desaparèixer i el mar va quedar com un bassal glaçat, el vent també, els núvols van restar quiets, el mar es va quedar pla i es va fer el silenci. Jo no sabia ben bé què passava, estava espantat, però alguna cosa em va cridar "Vine..." venia del mar, de més enllà del mar, l'horitzó.
Vaig respondre estúpidament a la crida, i vaig fer un pas cap dins el mar. No era conscient del que feia, vaig intentar retrocedir, tornar a la platja, a la sorra, però alguna cosa dins meu no em va deixar, "ja vinc..." i vaig fer un altre pas, i l'aigua em va cobrir els genolls. De sobte va passar un fet extraordinari, paranormal... el cel va ser com si es partís en dos. Una escletxa va aparèixer en mig del cel, com si una porta s'estigués obrint, i darrere la porta hi hagués una llum molt forta i brillant, i, d'allí, una espècie d'esfera daurada lluminosa va sortir de la porta, com un segon sol, molt brillant, ell sabia que venia a buscar-lo.
La llum misteriosa va descendir pel cel fins a l'horitzó, com si una estrella hagués caigut del cel, però una estrella diürna, i l'escletxa al cel va desaparèixer, la porta es va tancar. La bola lluminosa va arribar a la superfície del mar més llunyà que podia veure des de la platja llarga, i vaig avançar cap a l'esfera. Sabia que no era perillós, em transmetia un sentiment de confiança, amistat, i vaig fer una altra passa cap en dins el mar, i l'aigua em va mullar la samarreta blau clar, que se'm va fer més pesada i va adoptar un color més fosc.
La bola lluminosa, anava creixent a mesura s'anava acostant a mi. "Ja sóc aquí...". La tenia a un parell de metres, i dins seu, vaig descobrir uns ulls gegants que em miraven, m'observaven i m'estudiaven, dins aquella bola que semblava un sol, que devia medir poc més de tres metres, era una esfera perfecta. Aquells ulls em van mirar als meus ulls marrons, "acosta't" em van parlar, jo vaig tornar a fer una altra passa i l'aigua em va arribar fins al pit, una altra passa i fins a les espatlles, una altra i fins a la barbeta... el tenia a l'abast de la mà, molt a prop, vaig voler tocar l'esfera, aquell sol, però vaig fer una altra passa per estar-hi just davant, cos a cos, volia veure-la de més a prop, i l'aigua em va cobrir totalment.
Vaig quedar submergit a l'aigua, i vaig obrir els ulls, mai ho havia fet, l'aigua salada em molestava molt i em picava els ulls. Me'ls vaig fregar, però al tornar-los a obrir i em va tornar a entrar aigua als ulls, vaig intentar fer un esforç, i vaig veure davant meu, a dos o tres pams, aquella esfera, daurada i lluminosa, sota l'aigua, "vine...". I jo, sense saber que fer, em vaig guiar pels instints i vaig allargar la mà, era a tocar de l'esfera, i aquells ulls dins l'esfera em miraven constantment, em van convèncer. Em van mirar per última vegada: "fes-ho, vine amb mi" . Vaig acariciar l'esfera, era d'un tacte enganxós, com plasma, calent, i un impuls em va obligar a enfonsar-hi la mà, i vaig notar que alguna cosa s'hi movia allà dins, com un líquid espès, una espècie de braç, que em va estirar cap endins, em volia xuclar. M'hi vaig voler resistir, però els esforços van ser inútils; vaig acabar endinsant-me, tot jo, dins aquell estrany segon sol, que havia vingut a buscar-me, des del cel, per endur-se'm a un altre lloc, un lloc on algú em necessitava; per última vegada.
En aquell moment l'esfera daurada creuava la porta del cel i el passava a l'altra banda. Després la porta es va tancar. El mar va continuar vivint i la brisa marina va seguir fent muntanyetes de granets de sorra.

Vaig despertar. Abans d'obrir els ulls vaig reflexionar. Estava estirat a terra, estranyament còmode, notava que el terra era sec i dur, però em notava a gust. No sentia el tacte. Al aixecar-me la sorra negra se'm va quedar enganxada a la roba mullada. Vaig obrir els ulls un cop dret, i de poc que no caic de cul a terra: ara faré un descripció del lloc on estava, segurament no el podré descriure tal i com era, ja que crec que hauria d'haver inventat algunes paraul
es per deixar clar el què veia. Veia un bosc, d'arbres nus i secs, de la soca negra i clivellada. L'extensió del paisatge era incalculable. El cel era fosc, de nit, i l'estació de l'any era l'hivern (tot i així no feia fred; ni calor). Em vaig endur un ensurt quan al posar-me la mà al pit, vaig notar que el meu cor no bategava. Crec que ja sabeu on era, així que estalviaré saliva i aniré al gra.
Vaig obrir-me pas entre les branques seques, la separació entre els arbres era considerable, però algunes branquetes se't posaven entre mig de tant en tant, es trencaven amb facilitat, i feien un "cric" molt greu. No sé quan de temps vaig estar caminant, havia perdut la noció. El cas és que al cap de certa estona els arbres tenebrosos es van acabar, ara els arbres eren verds i plens de vida. I més tard una clariana. El terra era ple de gespa i matolls: Al centre de la clariana hi havia la meva germana.
Apartant-me les branques dels últims arbres de la cara vaig aconseguir veure-la completament. Al trepitjar l'herba de la clariana el cor em va començar a bategar.
-Berta! Ets aquí! Em pensava que...
Era morta, i no sabia ben bé com dir-m'ho. Jo llavors no ho sabia.
-Escolta'm Lari... tu ja no pots fer res per mi, només volia... que ens despedíssim. Dir-te adéu. Per última vegada.
-Però, Berta, podem tornar, et trauré d'aquí...
-No Lari, no pots, ja és massa tard. Les meves forces minven en cada instant i d'aquí no res ja no tindré forces ni per parlar.
Un cercle de vida envoltava la meva germana en el més enllà. Vaig poder observar com s'anava reduint i els arbres més perifèrics adoptaven l'aspecte dels anteriors, negres i morts. El cercle s'estrenyia, però ella es mantenia ferma, de moment dreta i viva. Jo plorava.
-On som...
-Ets a l'altra banda, dels morts. No em diguis que no n'has sentit a parlar mai. Jo tampoc m'ho creia quan vaig arribar-hi... t'estimo Lari. Els hi diràs adéu als papes de part meva?
-És clar que sí. -vaig abraçar-la. Era freda, i el seu cor palpitava més lentament cada segon que passava. -escolta Berta... et trobaré a faltar molt.
-Jo també us trobaré a faltar, però no hi puc fer res.
-Com va ser?
-Estrany. La llum es va encendre, lentament, i vaig caminar fins allà on era. Res més.
-Ens han dit que vas morir ofegada, la policia...
-Només vaig caminar fins a la llum, res més... Ah!
El cercle ja només feia uns escassos metres de diàmetre. La Berta havia caigut al terra, es va quedar asseguda, de genolls.
-Els temps s'acaba, ens hem de dir adéu, Lari.
El cel es va tornar blanc de cop, un esclat de llum, i suaument, es va anar apagant aquella llum celestial. Va tornar a quedar negre. El sol que havia vist va aparèixer del no res. El cercle era tan estret que vaig haver-me de quedar ben agafat a la Berta. Ploràvem. Els dos. La llum del sol es va apagar. Es va tornar a encendre lentament. Es va apagar... cada cop que s'encenia ho feia més i més a prop. Fins que van tenir aquella esfera daurada sobre els seus caps i el cercle ja els deixava els peus a fora.
-Adéu, records als papes, us estimo! -va dir, per últim entre sanglots. Jo estava de pedra.
El cercle es va tancar i tot va quedar mort de nou. La llum blanca es va tornar a fem, enlluernava la vista, i vaig haver de posar-me el braç davant els ulls perquè no em fes mal. La llum va romandre allà uns segons. Al apagar-se la Berta ja no hi era. Vaig mirar al cel. El sol era damunt meu. Es va apagar suaument i es va tornar a encendre poc a poc. Anava pujant, fent pampallugues... s'encenia... s'apagava... i va desaparèixer.
Vaig presenciar com s'allunyava. El cor va passar d'anar lent, a anar ràpid, i d'anar ràpid a paralitzar-se completament. Ja no podia fer-hi res, per ella, només havia volgut que la veiés una vegada més abans de partir (i això li estaré agraint eternament). Vaig tancar els ulls, un suau corrent d'aire em va portar de nou cap a la costa. Estava tranquil·la, les onades eren baixes i jo, vaig caure de genolls. Una onada em pa mullar les cames. El cor em va bategar. Lentament. Ara em pregunto si la tornaré a veure, quan la llum em vingui a buscar. Es la pregunta a la qual ni els savis ens podran respondre. M'he quedat submergit en aquest misteri durant molts mesos. No val la pena.
Ara seguiré caminant.