La patrulla

(..) Portàvem ja uns 380 kilómetres d'internament a la selva quan el nostre oficial va rebre l'impacte mortal d'un coco madur de dimensions anormals. A més de la lògica recança, la seva defunció ens plantejava un problema gravíssim, ja que, atesa l'enorme importància estratègica de la nostra missió, només ell en coneixia les ordres, que li havien fet memoritzar.

Vem passar uns dies sense acabar de decidir si seguíem endavant o tornàvem enrera, fins descobrir, en un moment donat, que ja no sabíem ni cap a on era endavant ni cap a on enrera. De manera que estàvem atrapats enmig de la selva més ferèstega, armats fins a les dents però sense líder ni missió ni ordres. Això suposava una enorme angoixa per als soldats diguem de mentalitat més senzilla, ja que s'havien acostumat a que ho decidissin tot per ells i vagaven pel campament esperant que algú els digués si podien menjar o havien d'esperar una ordre, si havien de dormir o fer guàrdia, si se'ls manava descansar o els calia restar ferms.

Passats uns dies, la situació era tan tensa que els soldats diguem de ment més desperta ens vem reunir i vem acordar una sol·lució al problema: com que el que necessitàvem era mantenir l'esperit i la disciplina militars, ens vem dividir en dos grups, vem nomenar dos oficials que els comandessin, ens vem repartir equitativament les armes, els avituallaments i les municions i ens vem declarar oficialment la guerra. Al llarg de la setmana següent ens vem dedicar a exterminar-nos mútuament amb gran efectivitat, de manera que puc estar orgullós de dir que el dissabte següent els tres únics supervivents del meu grup (del qual m'havien escollit oficial) remataven joiosament els dos darrers soldats enemics (una de les consignes de la declaració de guerra fou "res de presoners").

Malauradament, no vem adonar-nos que un dels primers oponents que vem donar per mort estava en realitat agonitzant i encara tingué prou forces com per a enverinar-nos, sense que ens n'adonèssim, les reserves d'aigua. Els meus homes van morir enmig d'altes febres i persistents diarrees, però jo, que aquella nit quasi no havia tingut set, vaig sortir-me'n després de tres dies entre la vida i la mort. Molt debilitat pels patiments vaig haver d'abandonar l'equip i encara no sé com vaig aconseguir arrosegar-me diuen que una vintena de kilòmetres, fins ser recollit, al límit de les meves forces, per un amistós i hospitalari poble indígena del qual us en parlaré un altre dia.

Fins quatre anys després, quan a algú se li va ocòrrer preguntar-se que se n'havia fet de nosaltres, no vaig ser rescatat i no vaig poder informar del destí final de la nostra patrulla. Contra tot pronòstic, no em van concedir l'ascens.

Roger Garcia
www.rogergarcia.com