La paret

És el primer que veu cada albada, quan es desperta. Ja fa molt de temps, anys. Ell se la mira i ella se'l mira a ell. Creu que l’hi hauria de posar un nom, si hi vol tenir una relació fluïda i amistosa. Totes en solen tenir un, de nom, es diu, mentre la contempla, assegut al llit, abans d’aixecar-se.

Cada cop està més preocupat. Ell és un home civilitzat i culte, educat. Però, i ella? Tanmateix, encara no s'ha decidit per cap nom en concret, i cada cop l'incomoda més enfrontar-s’hi i no saber com titular-la.

Últimament, cada matinada, abans de posar els peus a terra i aixecar-se per començar un nou dia, ha de superar un sentiment de vergonya cap a si mateix, un sentiment que cada vegada més s’assembla al de culpa, per no ser capaç de posar nom a la capçalera del seu dia dia.

A vegades fins i tot pensa que no paga la pena aixecar-se, matí rere matí, des de fa tants anys, incompetent com és per interpel·lar pel seu nom real la composició que hi ha en la paret nua que el contempla cada jorn.

L’horroritza el fet més que probable que algun dia es despertarà i veurà l’altra, de paret. Aquella paret corrent, amb els elements que normalment hi ha en una paret, com ara un quadre, un penjador, un armari o una finestra. I això sí que no ho suportarà: la realitat s’haurà empassat el llibre, sense nom, de la seva vida.




Antoni Taltavull