Cercador
La paraula...
Un relat de: Marc Freixas- Compartir:
és una medecina natural
que guareix mentalment el jo
protegint cada vers de mals incomprensibles
per esdevenir finalment com a poema.
Necessito aquest aire poètic que respiro...,
la calma, creada de manera biogràfica
traspassa qualsevol dolor involuntari
i provoca situacions plaents d'inspiració.
I el caliu que s'engendra amb la mirada dels ulls
quan llegim allò que s'ha produït conjuntament amb el talent,
ja fa que tot tingui un sentit esplèndid a la vida, en la vida
i en la pròpia de cadascú, si ho desitja.
La paraula, ben ferma,
continua essent una medecina natural
que respira un aire poètic incomparable.
Comentaris
-
Marc[Ofensiu]Gabriel M. | 03-03-2013 | Valoració: 10
Quanta veritat i què ben plasmada i dibuixada en la tela teixida dels teus versos.
Sempre un plaer llegir-te
Una abraçada sincera. -
Ai les paraules...![Ofensiu]aurora marco arbonés | 01-03-2013 | Valoració: 10
Si en són d'importants. Estic absolutament d'acord amb tu. Són medicines, consol, alegria. Amb les paraules podem suggerir, dibuixar, pintar un món diferent al que estem vivint. Tenen la capacitat de crear un ambient determinat, en el que el lector es sumergeix i sent les mateixes emocions que l'escriptor quan l'estava creant. Les paraules són un regal. Sense elles, ara no et podria estar agraïnt el plaer que m'ha aportat el teu poema.
Salutacions -
Senzillament paraula[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 28-02-2013 | Valoració: 10
Una admiració per la paraula ben escrita. Un poema sincer, d'agraiment. La paraula com a medicina, és que potser hi ha una malaltia? Deu ser la del poeta, sempre malalt, sempre intens de sentiment, curiós, observador. Senzillament la paraula com aliment del poeta de sang, com tu Marc. Una abraçada.
Aleix
Valoració mitja: 10
l´Autor
725 Relats
1414 Comentaris
872932 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.