La paciència es amarga però el seu fruit és dolç.

Capítol 1
Enamorar-se… Que sabia jo! Tretze anys, sí tretze anys són els que tenia quan el vaig veure per primer cop. Fins aquesta edat aproximadament un no sap el que es sentir realment quelcom per algú. Jo em pensava que estava enamorada (com deia en aquells anys) de l'Aleix, sí l'Aleix el mateix company de classe de tota la primària del qual estava les 24 del dia parlant: que si l'Aleix per aquí, que si l'Aleix per allà...Bé doncs passaré a explicar-vos la meva història. Tot va començar al Juliol de 2008, jo vaig decidir trucar a la meva amiga Julia per invitar-la a passar el dia a la piscina del poble, ella va acceptar i ens hi vam dirigir. Al arribar vaig veure que havien començat els cursets de natació per els nens petits, oh! Deu meu nens petits! M'apassionen. Vaig veure a una nena d'uns 3 anys li sagnava el nas, la nena només plorava i plorava i de sobte vaig veure a un jove, que vaig deduir que era el monitor, que se l'emportava corrents cap a les dutxes intentant tallar-li l'hemorràgia. Em vaig fixar en tot ell, era un jove d'uns 4 anys més grans que jo, tenia el cos d'esportista, i una passió especial per a les criatures. La Julia i jo vam decidir marxar ja que s'estava posant núvol i la veritat es que no teníem gens de ganes de quedar-nos totes xopes allà embovades a la tovallola. Quan vaig arribar a casa em notava estranya... havia un sentiment que em recorria tot l'estomac i que em feia estar nerviosa. Que m'estava passant? Perquè no pensava amb l'Aleix? Perquè aquell noi el qual no sabia ni el nom, ni de on era ni res de la seva vida m'havia impactat tant? Van ser tants perques que vaig decidir tornar-hi el següent dia, i el següent i el següent...A meitats de Juliol quan ja portàvem casi dues setmanes anant-hi vaig començar a plantejar-me de si realment estava enamorada, de que si realment era només ell el motiu per el que cada tarda a les 4 em presentava amb aquella piscina, van ser tantes preguntes en tant poc temps que no me les vaig saber contestar ni jo mateixa. El fet de anar a la piscina ja s'havia convertit en una rutina d'estiu. El dia del meu aniversari també hi vaig anar i aquell dia m'havia proposat de saludar-lo, ni que fos per educació ja que recordo perfectament de que ell estava assegut a l'entrada amb una cadira blava i una samarreta blanca que li quedava de por, quan vaig estar a punt de donar el pas la Julia em va avisar de que a fora hi feien una festa, vaig sortir per mirar de que es tractava i la mestressa del bar em va informar que era l'últim dia de cursets i que ho volien celebrar. Aquelles paraules: "L'últim dia de cursets", em van fer crear un mal estat impressionant al meu estomac, al meu cap.. a la meva anima. Si era l'últim dia de curset, això suposava que era l'últim dia que jo el veuria amb ell...El propòsit de saludar-lo el vaig donar per perdut però llavors em vaig proposar d'esbrinar el seu nom, aquest era bastant fàcil ja que a una criatureta d'aquelles que eren alumnes seves la podies enredar fàcilment. Em vaig dirigir cap a una d'elles, era rosseta amb els ulls blaus en definitiva una preciositat de nena, sabia que es deia Laura perquè vaig sentir a la seva germana bessona cridant-la, quan hi vaig ser davant vaig saludar-la i a partir de aquí es va iniciar una conversa molt agradable:
-Hola Laura! -vaig dir- m'ha dit un ocellet que t'agrada molt nadar, m'equivoco?
-Hola!- va dir la nena una mica espantada ja que no sabia qui era -. Sí des de petita que faig piscina i sempre m'ha agradat
-Si? Ostres! Quina sort que tens, ja m'agradaria a mi poder nadar com ho fas tu...Clar que a mi el monitor que tens tu... ara no me'n recordo del seu nom.. sé que l'altre es diu Miquel però ell...
-Aitor. Es diu Aitor.
Ja havia aconseguit el que volia. Aitor. Aitor era el nom de l'amor al que tant havia estat desitjant tot aquell mes de Juliol. Quan es va fer l'hora de marxar, no volia aixecar-me, sabia que aquell instant en el que jo sortís per la porta seria l'últim en potser tota la meva vida que el veuria.
Aquella nit se'm va fer eterna, no parava de pensar-hi, em deia a mi mateixa:
-Estàs enamorada, sí aquest cop si.
Però com podia estar enamorada si no havia parlat amb ell? Potser només era atracció física. L'endemà hi vaig tornar i el vaig tornar a veure, al principi vam al·lucinar una mica però després ens van explicar que faria un altre curset dues setmanes més. Aquelles dues setmanes se'm van passar volant fins que va arribar l'últim dia i aquell em vaig pensar que ja era l'últim.
Al començar el nou curs al Setembre li vaig explicar tot a la meva amiga Cristina, ella no es podia creure que m'hagués oblidat de l'Aleix i menys encara, que m'hagués enamorat de un noi quatre anys més gran que jo. El curs hem va passar volant però cada dia pensava en ell... Desitjava que arribés l'estiu per tornar amb aquella piscina i tornar-lo a veure'l, però malauradament, ell ja no hi era... Aquest estiu ja no anava amb la Julia, sinó que anava amb la Alba, que des de feia poc s'havia convertit en la meva millor amiga, la piscina ja no era tan rutinària, que hi havíem de fer allà tenint platges a cambrils i sense ell allà? El meu germà feia casi cada cap de setmana un torneig de 24 hores de futbol sala. Jo com a aficionada no me'n perdia cap ni un. I amb un d'ells, al de Montbrió exactament el vaig veure... Em vaig posar molt nerviosa no sabia que fer, com actuar. Quan es va acabar el partit vaig marxar i vaig tornar a tenir aquella sensació que havia tingut l'estiu del 2008 al sortir per la porta d'aquella piscina, però aquest cop era diferent... Jo estava amb un noi, un amic de l' infància, l'Edu. No n'estava enamorada, ell ho sabia, però era l'únic el qual quan estava amb ell m'oblidava de tot el demés i m'ajudava a seguir endavant.
-Sigues forta, mira sempre endavant!
Aquesta frase me la repetia mil i un cops al dia, però mai se'n cansava. Ell significava molt per mi però em sentia malament estant al seu costat sense estimar-lo de veritat, així que vaig decidir dir-li que millor ho deixàvem estar i quedàvem com amics que era per el que nosaltres dos estàvem destinats. Tot cal dir-ho els moments que vaig passar al seu costat mai els oblidaré però el record que em queda d'ell es el de l'amic en el qual sempre hi podràs confiar.
L'estiu es va acabar i vam tornar a la rutina de el institut, 4rt d'ESO...





Capítol 2
Al setembre vaig conèixer amb un noi meravellós, el millor amic que he pogut tenir fins ara. Sempre li estava parlant de l'Aitor i ell em deia que el coneixia però que no em convenia ja que era un drogoaddicta. Drogoaddicta, aquesta paraula em va impactar molt. Ell? Un drogoaddicta? Impossible! No el coneixia encara, no el podia jutjar però se'm feia molt estrany...Només el fet de haver estat un mes i mig observant-lo durant dues hores cada dia, hem feia descartar aquesta opció. Un dissabte a la nit, em van trucar per avera si volia anar a un acte que es feia al pavelló per joves, ho feien i ho segueixen fent un cop al mes i s'anomena "Viu de nit". Aquell dia estàvem a 28 de novembre del 2009. Vaig arribar amb una amiga meva, vaig anar a seure a les grades, vaig mirar cap a baix i el vaig veure... em vaig abraçar a la meva amiga, em vaig posar a plorar com una boja, el perquè no el sabia, suposo que de l'emoció... No ho se, però vaig sortir envelada a buscar al meu amic per dir-li que estava allà. El meu amic es va girar el va veure i em va dir que s'havia confós de persona, que aquest no era el drogoaddicte, que aquest era la persona més collonuda (perdoneu per la grolleria) que havia conegut, aquella grolleria hem va alegrar la nit, sabia que era l'Aitor que jo havia conegut feia un any i mig a la piscina. El meu amic es va oferir a ajudar-me però en ves d'ajudar-me es va acabar enamorant de mi...Jo cada cop parlava més amb l'Aitor ( via Internet es clar) cada cop em feia més il·lusions...I si aquell amor que creia platònic o impossible es convertia en la meva parella?
Jo confiava plenament en els meus amics però vaig notar que alguna cosa passava... M'estaven enganyant, creien que no podria estar amb una persona quatre anys més gran que jo, creien que ell no seria capaç de fer-me feliç , creien tot el contrari a mi i m'ho amagaven. Va haver un punt que van creure tant que van ser capaços d'enganyar-me dient-me que ell estava jugant amb mi... que sempre posava les banyes... que no era bo... Jo com amiga que era d'ells me'ls vaig creure. Me l'estimava molt però veia la batalla perduda. El meu amic va confessar-me el que sentia per mi i jo estava tant atabalada que em vaig confondre, vaig dir-li que jo també sentia alguna cosa per ell, que era l'únic que em feia oblidar de l'Aitor. L'estava enganyant a ell i m'estava enganyant a mi mateixa, que havia de sentir per ell? Si portava casi un any i mig pensant les 24 hores del dia amb L'Aitor. Vaig quedar amb el meu amic i em vaig donar compta de que no, no em podia enganyar més jo estimava a l'Aitor, li vaig confessar tot al meu amic, ell com ja m'esperava es va enfadar, però gràcies a això vaig descobrir que totes les coses que m'havien dit en contra de qui jo més estimava eren mentida...
Els mesos van anar passant cada cop parlava més amb l'Aitor, cada cop sentia algu mes fort per ell. Vaig pensar que si de debò volia seguir amb això ho havia de fer sola, era el meu somni. Eren quatre anys si, i que? A cas l'amor te edat? No! A poc a poc van començar els missatges de mòbil cada nit, les llargues xarles...Un dia el vaig veure i vaig decidir saldar-lo. Mai ens aviem parlat cara a cara. Ens vam donar dos petons, vaig sortir del lloc on estàvem i al costat de la Alba em vaig posar a plorar. Només eren dos petons però per mi significaven molt... A partir d'aquell dia l'anava a veure cada dia, jo no sabia segur si ell sentia algo per mi, un instint em deia que si que lluités que no estava res perdut, però havia un altre que em deia que ell tenia quatre anys més que jo i que ell mai es
podria fixar en mi.

El dia 8 de Febrer del 2009, una data que mai oblidaré, la millor de tot l'any. Ell em demana per sortir i jo accepto. Qui havia de dir que feia un any somiava cada nit amb ell, somiava que estava al seu costat, que ens donàvem de la mà, que em feia un petó, qui havia de dir que tants somnis un dia es complirien?
Tota aquesta història la he viscut, us asseguro que no es gens fàcil de passar, però sabeu que he après? Que si de debò vols o desitges quelcom, no has de plegar els braços tan aviat, as de lluitar, lluitar per tot el que un dia hagis somiat i creus impossible de complir. De vida només n'hi ha una i s'ha de saber aprofitar, s'ha de mirar sempre endavant, mai enredera . Si jo no hagués fet això creieu que avui dia 8 de Març de 2009 portaria un mes al seu costat?