La paciència d'una vella amiga

No estava segur de trobar-la allà un altre cop, em pensava que cansada d'esperar s'hauria deixat rossegar per la soletad, però quan vaig arribar vaig anar directament al racó de la nostra última trobada y allà estava, tal com la recordava ni més grassa ni més vella, jeia al mateix lloc entre coixins.

Vaig descobrir els meus dits acaronat-la mentre ella m'explicaba amb dolces paraules que havia estat fen tota aquella pila d'anys allà sola.
De debó que pensaba que les coses no tornarien a ser igual entre nosaltres, pensava que ella em rebutjaria i m'escridassaria, que jo no podria fer res més que pujarla al cotxe amb tota la cura del mòn i tornar-la d'on havia sortit, o potser que no la reconeixeria o en el pitjor dels casos que no seria allà.

Però si que hi era i vam passar hores recordant cançons tristes, nits d'estiu amb foguera inclosa, classes de música i hores i hores de conversa fins que aconseguia arracar-li un somriure que es convertia en un arpegi de la seva veu.

Potser sí que tenía una mica més de pols, y les cordes estaven una mica rovellades, però la meva guitarra seguía allà on l'havia deixat, resignada a esperar, sabent que tard o d'hora l'aniria a buscar.