La muntanya blanca

Vuit hores de cotxe, unes quantes parades per pixar i estirar les cames i 900 quilòmetres. Havíem arribat!!
Era un dilluns qualsevol del mes de juliol. La tarda era humida, força grisa i frescota. Tot i la lleu boirina que cobria la vall, els quatre mils que ens envoltaven s'alçaven imponents davant dels meus ulls esbatanats. No podia creure tot el que veia... Una llengua de glaç vell com la Terra semblava voler llepar les teulades i els terrats! I les agulles? Mare meva! Roca, pedra i neu per tot arreu!!
Entre rialles i maletes, vam arribar a l'hotel. He de reconèixer que la vam encertar! Érem al bell mig de la vila, a tocar de la casa dels guies, al rovell de l'ou de la vall! La recepcionista ens va donar una clau penjada d'un clauer de fusta. Amb un somriure ens va indicar que la nostra habitació era al "quatrième étage"... però que malauradament l'hotel no disposava d'ascensor. Bé, cap problema, "madame", amunt que fa pujada!
Des de la finestra de l'habitació les vistes eren increïbles. La boira semblava voler-se esvair i mica a mica em deixava contemplar amb més claredat els ganivets de pedra i gel que encerclaven la vall. La primera passejada pels carrers del poble no l'oblidaré mai. I és que no podia apartar els ulls d'aquella glacera enorme que lliscava pendent avall, cap a nosaltres. I això que deien que amb l'escalfament global i aquestes coses la neu havia retrocedit considerablement...
El dimarts va ser extraordinari. A les sis i poc del matí vaig obrir els ulls i vaig guaitar per la finestra. El dia es llevava sereníssim, ni rastre de la boira que ens havia donat la benvinguda la tarda abans. Jajaja! Vaig fer un bot del llit i vaig córrer a obrir les cortines! Ja no hi havia marxa enrere, estava massa esverada i neguitosa per tornar-me a ficar al llit.
Vora un quart de vuit agafàvem el telefèric que ens havia de portar a més de 3.800 metres d'altitud. Era molt d'hora, els turistes (diguem-ne "convencionals") encara dormien, de manera que vam compartir cabina amb alpinistes, escaladors, grampons, motxilles i cordes de mil colors. L'ascens va ser ràpid, molt ràpid, de fet! Vam pujar més de dos mil metres en només uns minuts. Un cop d'alt, mentre enfilàvem el primer tram d'escales, vaig constatar que, efectivament, havíem deixat enrere els mil i escaig metres de la vall i que ara ens trobàvem a gairebé quatre mil... La bufera però va tornar aviat, just a temps per descobrir la meravella blanca que s'alçava davant meu. En aquell instant vaig comprendre el perquè del nom de la muntanya més alta dels Alps: la muntanya blanca.