La meva felicitat

Mai m’han agradat els metros. Mai m’han agradat però hi passo gran part del dia. L’únic que m’agrada és mirar la gent. Observo la gent cada matí com entra, atrafegada, amb cares de son, però amb un ritme ja accelerat. Ja en són ganes, de bon matí, portar aquest estrès.
Un cop estan tots allà, encaixats, immersos en els seus pensaments, vaig sentint com passen les parades. I, amb elles, el temps.
Però la gent sembla que no se n’adoni, del pas del temps. Veig la gent amb la mirada perduda, amb els ulls mirant enlloc.
M’agrada mirar-los i inventar-me històries.
Potser històries sense sentit, però potser amb part de raó.
Potser en les seves històries hi reflecteixo el que m’agradaria viure, o el que no. Potser només el que em diuen les seves mirades, la seva expressió a l’encreuar una mirada amb mi, o amb qualsevol.
Mirades de resignació, de por, de tristesa. Però també mirades d’alegria, eufòria, encanteri. O d’indiferència, de preocupació, de vellesa. De superioritat, inferioritat, malaltia. Què més dóna? En el fons, només són mirades.
Potser les històries que faig només són idees inconnexes que em transmeten aquestes mirades. Potser algun dia les podré connectar.
Quan arriba al vespre, veig les mateixes cares, segueixen amb l’estrès del matí, ara sense son, però fan cara de cansats.
Els analitzo. N’hi ha de blancs, de negres, de tots els colors. De rossos, morenos, pel-rojos, castanys. D’ulls blaus, verds i marrons. Però tots tenen una cosa en comú, tots són humans.
Em fixo amb tots ells. Hi ha un noi amb cara de content. Em sembla que ha aprovat l’examen més important que ha fet fins al moment. Em sembla que està desbordat d’alegria, que cridaria però li fa por que el prenguin per boig. Em sembla que li caurà una llàgrima de felicitat. Una llàgrima com la que li cau a la noia del seu davant, però a aquesta de tristesa. Unes llàgrimes salades, fredes i aspres. Llàgrimes que cauen lentament mentre mira per la foscor de la finestra, absent. La notícia de la pèrdua del seu avi no ha sigut la millor manera d’acabar el dia. Un dia trist, plujós, on no ha trobat cap motiu per riure. I ara, només li faltava això. En fi, les llàgrimes li continuaran fins que es fiqui el llit, on caurà esgotada, sanglotant i plorant, fins que s’adormi. Adormir-se com el seu avi, però només fins l’endemà, on quan es llevi pensarà que tot ha estat un malson, però serà la realitat. La realitat com la que està vivint la senyora del meu costat, que arribarà a casa i no trobarà el moneder, pensant que l’ha perdut, que se l’ha deixat al supermercat. Però mai sabrà que li ha robat l’immigrant que té al seu costat, tot dissimulant, aprofitant la bona fe de la dona quan li ha donat un mocador de paper, mentre fingia aquest refredat que mai se li acaba de curar. Des que el veig, cada dia està refredat. Cada dia fa el jornal, aprofitant-se d’aquestes dones.
A prop meu, una noia que sembla índia està nerviosa per la seva entrevista de feina, es mossega les ungles, fa ballar els peus.
A l’altra banda del vagó hi ha un nen petit, que vol córrer amunt i avall, però el seu pare l’agafa per la mà. Reprimint-lo. El nen plora, tiba, salta, s’enrabia.

I jo, qui sóc jo, i quina és la meva història?
Doncs bé, jo sóc indi. Vaig venir fa un parell d’anys, esperant trobar una vida millor aquí, als carrers de Barcelona.
Vaig intentar fer de mim, a les Rambles. Però no va funcionar. Això d’estar quiet no està fet per mi. Després vaig decidir vendre roses. Si, ser com aquests, els típics indis, que embruten, (embruten?) la societat barcelonina donant una imatge d’immigrant pobre. I brut. Si, vaig brut. Vaig brut perquè no tinc casa, ni bany on rentar-me.
El negoci de les roses no em va funcionar. Així que vaig passar a la última opció, entrar al metro, ficar-me als seus vagons a tocar l’acordió, i cantar. Demanar propina i continuar cantant i tocant. Però no, no us equivoqueu. Jo no demano perquè tingui fills ni dona a qui mantenir. Jo demano perquè animo a la gent del metro.
Sí, és així. Avui el noi que ha aprovat l’examen més difícil que ha fet fins ara, m’ha donat dos euros de propina. Avui estava content, i la meva música l’ha animat.
Avui, la nena de les llàgrimes que ha perdut el seu avi, ha tornat a la seva infància amb la meva cançó, recordant el primer dia que va venir a Barcelona amb el seu avi. Aquell dia fa tants anys que, agafats de la mà, van pujar al metro, on un home del Paquistan cantava i tocava la meva mateixa cançó. Aquella cançó que va quedar gravada dins la noia de les llàgrimes. La noia que ara només sent nostàlgia. Tristesa. Però dins seu hi ha un brot d’alegria, un brot d’esperança que fa que no s’ensorri del tot. Que fa que recordi cada instant viscut al costat del seu avi, i que li surti un somriure al recordar aquells instants.
Ella no m’ha donat res. Però no la culpo. Sóc feliç sabent que l’he transportat uns anys enrere.

Potser amb la meva curta vida no endevino la vida de tota aquesta gent, però juraria que en sé moltes més coses que no pas la gent del seu voltant.

S’acaba el dia al metro, un dia més que m’ha deixat amb un regust de boca. Miro les cares de la gent, esgotades, com surten del metro, ansiosos per arribar a casa.
I jo m’assec, m’assec i toco la meva cançó preferida, només per mi.
I dins meu sento una espina que se’m clava, aquella que fa tant de temps que molesta. Aquella espina que em fa caure llàgrimes cada nit, quan m’esmunyo entre cartrons per no passar tan fred.

I somio que em llevo i estic vivint a un món millor, dins del món que jo mateix em vaig crear quan vaig venir a viure aquí. És el meu món ideal.
I somiant m’adormo, conscient que vivim somiant, i que dels somnis és de l’únic que ens alimentem. Somio que a la nena de les llàgrimes no se li ha mort l’avi, que a l’àvia del moneder no li han robat els diners, i que al noi de l’examen li vagi tot bé. I així, una espurna d’alegria surt dels meus ulls i, al llevar-me, la transmeto amb la millor cançó, fent d’aquests desitjos, una mica més de realitat.