La ment

Un relat de: Poesia catalana
Qui desconeix la ment pateix
No t'aferris a rés
La ment s'aferra a tot
Si l'ànima s'en lliure creix
Si em mires al ulls
Veus com em bull
La meva ànima ardent
I com el foc valent
Avanço literalment
Cap a la mort
I amb gran cor
Accepto...
Que tot és efímer
I accepto
Patir val diners
Que avorreixo
Amor aquí et deixo

Comentaris

  • El món és esfímer. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-06-2024 | Valoració: 10

    Un poema ben expressat, on la ment es desenvolupa de principi a la fi, on acceptes patir i avorreixes a la vegada. Molt penetrant.
    M'ha agradat com ho planteges.

    Cordialment.
    Perla de vellut.

  • Acceptació[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 15-06-2024 | Valoració: 10

    La ment, el cor, l'ànima, penso que són complentàries. Cadascuna té la sea funció. Cal saber utilitzar-les sense capficarse en cap d'elles. Tot i que és una gran veritat, que la ment, és molt poderosa i sempre vol dirigir i controlar-ho tot, i hem de procurar, no deixar-nos arrossegar per ella. Acceptar aquesta realitat que és la base.
    Un poema profund i sensible amb un gran missatge.

    Molt bo.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Poesia catalana

Poesia catalana

16 Relats

35 Comentaris

2170 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
https://techno1234567890987654321.wordpress.com/category/ciberpunk/